S'ha acabat el primer mes de l'any i hem conegut les xifres de beneficis dels grans bancs espanyols. Val la pena repassar-les perquè fan feredat: Santander, 11.076 milions d'euros; BBVA, 8.019 milions; Caixabank, 4.816 milions; Sabadell, 1.332; Bankinter, 844 milions. Les cinc entitats han guanyat 26.087 milions d'euros.
Uns beneficis vinculats a una realitat immoral: els bancs cobren interessos elevats i comissions excessives i no remuneren els dipòsits dels estalviadors. Una pràctica que es potencia gràcies a la concentració de la pràctica totalitat del mercat bancari en unes poques entitats, fomentada per l'Estat a partir de la crisi bancària del 2008 i finançada amb els diners dels contribuents. És una extracció impúdica de les rendes dels ciutadans que han vist com pujaven les quotes hipotecàries i les comissions bancàries mentre els seus estalvis es van diluint per la inflació i la remuneració insignificant o nul·la que reben per part dels bancs on els han dipositat.
Per tenir-ne una fotografia completa, afegim-hi un altre element repugnant: els 100.000 milions d'euros (60.000 més interessos) del rescat bancari que les entitats van rebre a mans plenes, sense retornar-ne ni un cèntim. Els bancs han dut al paroxisme la cara més perversa del capitalisme: socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis, davant la passivitat còmplice d'una classe política que sovint troba refugi als consells d'administració dels mateixos bancs o de les grans empreses vinculades.
Encara hi ha més: el resultat de la desmesura especulativa dels bancs –els milers de pisos capturats dins la Sareb– tampoc no han revertit en la societat en forma de parc públic d'habitatges de lloguer. Tot sovint llegim notícies d'ajuntaments o governs autonòmics comprant pisos a la Sareb per posar-los a l'abast de la gent més necessitada d'un sostre.
El mecanisme és la consagració de la iniquitat: el banc, cegat per la cobdícia, construeix més pisos dels que pot vendre. Al caire de la fallida, rep milers de milions dels diners dels contribuents per salvar-se, però es queda amb els pisos que encara pot vendre. Els pisos "invendibles" passen a l'anomenat banc dolent. L'administració els ha de pagar per segona vegada per poder integrar-los als parcs d'habitatge públic. Mentrestant, els bancs –amb els balanços sanejats un cop socialitzades les pèrdues, es troben amb el fet que els interessos pugen i tornen a enriquir-se. L'esperit usurer és tan gran que decideixen no retribuir els dipòsits de la gent. Així, obtenen beneficis absolutament exorbitants, però no els socialitzen, sinó que se'ls queden tots, sense tornar ni un cèntim de les ajudes públiques rebudes.
Ja ho va dir el poeta Robert Frost: el banc és aquell indret on et deixen un paraigua quan fa sol, i et demanen que el tornis quan plou.
Uns beneficis vinculats a una realitat immoral: els bancs cobren interessos elevats i comissions excessives i no remuneren els dipòsits dels estalviadors. Una pràctica que es potencia gràcies a la concentració de la pràctica totalitat del mercat bancari en unes poques entitats, fomentada per l'Estat a partir de la crisi bancària del 2008 i finançada amb els diners dels contribuents. És una extracció impúdica de les rendes dels ciutadans que han vist com pujaven les quotes hipotecàries i les comissions bancàries mentre els seus estalvis es van diluint per la inflació i la remuneració insignificant o nul·la que reben per part dels bancs on els han dipositat.
Per tenir-ne una fotografia completa, afegim-hi un altre element repugnant: els 100.000 milions d'euros (60.000 més interessos) del rescat bancari que les entitats van rebre a mans plenes, sense retornar-ne ni un cèntim. Els bancs han dut al paroxisme la cara més perversa del capitalisme: socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis, davant la passivitat còmplice d'una classe política que sovint troba refugi als consells d'administració dels mateixos bancs o de les grans empreses vinculades.
Encara hi ha més: el resultat de la desmesura especulativa dels bancs –els milers de pisos capturats dins la Sareb– tampoc no han revertit en la societat en forma de parc públic d'habitatges de lloguer. Tot sovint llegim notícies d'ajuntaments o governs autonòmics comprant pisos a la Sareb per posar-los a l'abast de la gent més necessitada d'un sostre.
El mecanisme és la consagració de la iniquitat: el banc, cegat per la cobdícia, construeix més pisos dels que pot vendre. Al caire de la fallida, rep milers de milions dels diners dels contribuents per salvar-se, però es queda amb els pisos que encara pot vendre. Els pisos "invendibles" passen a l'anomenat banc dolent. L'administració els ha de pagar per segona vegada per poder integrar-los als parcs d'habitatge públic. Mentrestant, els bancs –amb els balanços sanejats un cop socialitzades les pèrdues, es troben amb el fet que els interessos pugen i tornen a enriquir-se. L'esperit usurer és tan gran que decideixen no retribuir els dipòsits de la gent. Així, obtenen beneficis absolutament exorbitants, però no els socialitzen, sinó que se'ls queden tots, sense tornar ni un cèntim de les ajudes públiques rebudes.
Ja ho va dir el poeta Robert Frost: el banc és aquell indret on et deixen un paraigua quan fa sol, i et demanen que el tornis quan plou.