Opinió
La veu de Nació

Castanyes, sants i difunts

«El vincle entre vida i mort, entre record i celebració, il·lustra el tarannà català, que veu en la memòria una manera d’honorar la vida»

Germà Capdevila
01 de novembre de 2024, 16:10
Actualitzat: 16:14h

En la cultura catalana, el 31 d’octubre, l’1 i el 2 de novembre són dies especials, dedicats a honorar i celebrar la memòria dels avantpassats. Tots Sants i el dia dels difunts representen una tradició d’arrels profundes, on vida i mort es troben en l’espai del record. Aquestes festivitats són un moment per reconnectar amb la història familiar i per recordar aquells que ja no hi són, però que continuen vius en el cor i el pensament dels que els estimaven.

En la festivitat de Tots Sants, les famílies catalanes s’apleguen en els cementiris per retre homenatge als difunts. El costum de portar flors, especialment els crisantems, que simbolitzen la immortalitat, és una manera de mantenir viva la connexió amb els éssers estimats que ja han traspassat. A banda d’aquest acte simbòlic, molts aprofiten per compartir històries, records i moments que evoquen la seva presència i personalitat, per reviure els petits gestos que els definien en vida.

El dia dels difunts, que es commemora el 2 de novembre, afegeix una dimensió espiritual al record. Si bé Tots Sants se centra en la visita al cementiri, el dia dels morts convida a reflexionar sobre la fragilitat de la vida i sobre com les absències ens defineixen. Som la suma dels que hi som i els que ja no hi són. És un dia per repassar el passat, per confrontar la mort com a part inseparable de la vida i per entendre-la no com un final, sinó com una transformació de la presència física en memòria viva. Aquesta dualitat entre presència i absència es troba profundament arrelada en la cultura catalana, que sempre ha cercat un equilibri entre la història i el futur, entre l’arrelament a la terra i la recerca de nous horitzons.

A aquestes dates s’hi associen també tradicions més festives, com la Castanyada, on es comparteixen castanyes, moniatos i panellets. La Castanyada, celebrada la nit del 31 d’octubre a l’1 de novembre, simbolitza la calidesa de la comunitat i el valor de la unió davant la foscor de la tardor. És un costum que, tot i que ha evolucionat amb el temps, manté el seu esperit autèntic i genuí com una celebració senzilla, centrada en els fruits de la terra i en els sabors que acompanyen el canvi d’estació. Aquest vincle entre vida i mort, entre record i celebració, il·lustra el tarannà català, que veu en la memòria una manera d’honorar la vida. La Castanyada resisteix i resistirà contra les imposicions neoliberals com el Halloween que només busca aprofundir la buidor consumista que tot ho amara.

A través de Tots Sants i del dia dels difunts, els catalans recordem els morts, alhora que celebrem la vida i els llaços que ens uneixen. En el silenci dels cementiris i en el caliu de la Castanyada es dibuixa un camí on l’ànima, l’amor i la memòria esdevenen pilars d’identitat i continuïtat, una corretja que transmet als més joves la importància de respectar i preservar el nostre llegat cultural.

Director del Consell Editorial de NacióDigital i editor de la Revista Esguard. A Twitter: @gcapdevila

El més llegit