Els estats que no aborden els conflictes territorials no aturen la història: la posen en pausa, però no en silenci. L’exemple de Caixmir, on la promesa d’un referèndum de l’ONU no s’ha complert des de 1948, mostra com la frustració s’acumula fins que esclata. L’atac jihadista del passat abril i la posterior escalada entre l’Índia i el Pakistan són un capítol més d’una guerra latent, no pas un incident aïllat.
Al Kurdistan, el recent anunci del PKK de deixar les armes no trobarà una resposta política en cap dels tres estats que es reparteixen el territori kurd. Turquia celebra la desmobilització, però es nega a obrir cap porta a l’autodeterminació. La dissociació entre pau i democràcia condemna el conflicte a repetir-se. És el miratge del postconflicte: l’absència de violència no és la presència de drets.
A Catalunya, el debat s’ha ocultat sota una catifa de normalitat aparent. Resulta evident que l’Estat —amb la complicitat dels partits catalans— vol girar el full sense llegir-lo. El silenci als carrers no és amnèsia, sinó pausa. I la memòria col·lectiva no es dissipa per decret.
Aquests escenaris comparteixen una mateixa arquitectura del menyspreu: prometre democràcia i negar-la, invocar la unitat per evitar la llibertat, i substituir el vot per la força o la indiferència. Però la història ensenya que les identitats arraconades no desapareixen: s’endureixen.
L’article 1 dels Pactes Internacionals de Drets Humans deixa clar el dret a decidir el propi estatus polític. Tot i això, la seva aplicació depèn de la voluntat dels estats i de la pressió internacional, dos elements sovint absents. La por a l’autodeterminació—en nom de la unitat, l’estabilitat o la conveniència— amaga una paradoxa: com més es nega, més es desitja.
La comunitat internacional sovint reacciona tard, improvisant solucions a problemes que es podrien haver resolt a l’urna. El cost humà i econòmic d’aquest retard és alt. Prevenir seria més senzill i just: garantir que la veu dels pobles se senti abans que sigui un crit.
Els pobles que no poden votar troben altres formes d’expressió. I cap d’elles no garanteix pau. El conflicte postergat és un rellotge que torna a marcar l’hora. El repte no és evitar-lo amb murs, censura o repressió, sinó desactivar-lo amb urnes, preguntes clares i respostes acceptades. És l’única via que transforma la dignitat en democràcia i la protesta en pacte.