Les aigües, les dolces i les salades, d'aquesta societat líquida que deia Bauman, són el veritable neguit dels nostres dies, encara que els ruixats de les tardes de maig ens allunyin el fantasma de l'emergència, i sembla que no hàgim de patir per la seva manca o activitat.

L'aigua dolça, la que bevem, la que serveix per fer créixer les plantes, per regar, per fer anar la indústria i la que ens omple pantans i piscines domèstiques, i la salada, l'aigua de mar, la dels oceans, la que puja així que s'escalfa el planeta, i que posa en perill i en qüestió les nostres platges i els nostres passejos marítims.

La nova tendència en aquest àmbit, ja ho comencem a veure a la Platja de la Pineda, a Vila-seca (el Tarragonès) és recuperar les dunes que tradicionalment formaven part del paisatge que els passejos de tota la Mediterrània havien domesticat.

Aquest projecte de recuperació és impressionant, i em deleixo per saber si (jo que hi he crescut) tornarà a ser com era. Ja sé que, en aquesta vida, no hi ha res que torni a ser com era, però entre d'altres coses aquesta intervenció mirarà de corregir el desgast d'arena que suposa cada llevantada, i el creixement del port de Tarragona que ha fet variar els corrents. Aquests temporals que s'enduen bous i esquelles, guinguetes i tendals i que no deixen espai per posar la tovallola a les nostres platges, i que sovintegen cada cop més per la crisi climàtica que patim venen d'aquest augment de la temperatura que fa que en una dècada s'hagi duplicat el nivell del mar.

Aquest dijous a la novena jornada sobre Turisme, Territori i Sostenibilitat que organitza la fundació Jordi Comas Matamala a l'Auditori dels Jardins de Cap Roig a Calella de Palafrugell (Baix Empordà) es parlava d'intel·ligència artificial, d'innovació i de cultura i també d'aigua. En parlaven l'enginyer industrial que ha sigut professor de la UdG, regidor de l’Ajuntament de Girona i gerent del Consorci per a la Gestió Integral d’Aigües de Catalunya, Joan Gaya, i el periodista, gestor cultural, comissari especialitzat en cultura digital, art i tecnologia Jose Luís de Vicente. Aquest últim fins fa dos dies director del Museu del Disseny, on havia comissariat L'oceà parla. Noves ecologies i economies de la mar.

I ens demanàvem d'allà on érem ara fa més d'un any? En una situació d'extrema gravetat que de fet va acabar precipitant les eleccions catalanes. Una situació d'emergència que a més de les restriccions, que ara s'han aixecat, a excepció de l'embassament de Riudecanyes, que va fer per exemple que un seguit d'empresaris del sector turístic, a Lloret de Mar (la Selva) per exemple es plantegessin de llogar dessaladores mòbils per afrontar el panorama. Mentre el Govern impulsa les dessaladores de la Tordera, el Prat i del Foix, les pluges han capgirat aquella emergència que ara, com s'ha aixecat.

Joan Gaya, que trenca amb els discursos més sentits, deia que per ell no es podia parlar de sequera, que Catalunya sempre ha tingut prou aigua, i el que caldria (tal com defensen els enginyers) seria impulsar la interconnexió de totes les conques com preveia el Pla d'Obres del 1935 de Victoriano Muñoz Oms. És clar que ara no som al 1935, i entre la Unió Europea que no impulsa transvasaments i el canvi climàtic i el seu efecte sobre l'Ebre s'hauria de saber qui és que farà aquesta interconnexió. De Vicente emparentat al Delta de l'Ebre recordava que els sediments que li donen força queden retinguts als pantans del riu, i que cal mantenir el cabal que el manté viu.

Gaya també va remarcar la paradoxa que suposa que l'aigua que és un servei subvencionat, encareix el seu preu quan se'ns diu que l'estalviem, i és que d'alguna manera s'han d'amortir les despeses fixes. De Vicente ha presentat a Venècia a la Biennal d'arquitectura  La tempesta: arquitectures de geoenginyeria vernacla.

I és que allí l'arquitecta ebrenca Eva Franch i Gilabert, amb Mireia Luzárraga i Alejandro Muiño, i amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull, hi ha comissariat la proposta Parlaments d'Aigua: Arquitectures Ecosocials Projectives al Pavelló de Catalunya. En  aquesta exposició s'hi investiga el paper de l’aigua com a recurs vital i agent cultural, i es fa una crida per afrontar les crisis hídriques, amb els canvis legislatius que siguin necessaris.

Una part del debat que se seguia a les jornades de Cap Roig, és el debat que proposen els Països Catalans a Venècia. I és que per saber quins problemes i conflictes relacionats amb l'aigua hi ha arreu Luzárraga, Muiño i Franch van fer recerca in situ a les comarques gironines, a les terres de Lleida, les de l'Ebre, Barcelona, el País Valencià i les Balears a través d'uns "tallers de futurs" amb científics, activistes, polítics, artistes i arquitectes de cada lloc.

Joan Gaya, per la seva banda donava dades que trenquen els tòpics, com per exemple que l'activitat turística només suposa el 4% del consum de l'aigua per sota de la despesa que en fa la indústria, l'agricultura o els boscos, que de fet eviten que els rius baixin més plens. En aquest cercle viciós, l'abandonament de l'activitat agrícola fa que els boscos creixin i acabin absorbint més aigua.

De la llacuna de Venècia, que és on veiem clarament com va pujant el nivell del mar n'ha sortit el llibre: 100 Paraules per a l’aigua: un vocabulari, que proposa un nou lèxic per repensar la relació amb l’aigua en temps d’emergència climàtica. Conceptes com: Geontologia, Hidrocomuns, Confort hídric o Violència líquida, i així fins a 100 termes creats per experts internacionals de diversos camps que combina ciència, filosofia i arquitectura per oferir una eina crítica i creativa. Però el llibre a banda de compilar aquests termes vol convidar a transformar el pensament, el llenguatge i les accions entorn de l’aigua.

El debat que arriba de Venècia, que arriba de Cap Roig, el debat necessari i urgent, que ens arriba quan obrim l'aixeta i fem vida a mar, les aigües dolces i salades que ens pregunten si anem aprenent les lliçons que ens donen unes i altres.