Un dels elements essencials de l’alienació nacional és l’alienació històrica. No es tracta, doncs, només de diluir, falsejar o simplement esborrar completament la mateixa història nacional sinó, sobretot, de substituir-la per una altra, amb els referents, dates, personatges, llocs, interessos i valoracions característics de la història nacional de la nació dominant. Si hom ignora, posem per cas, que el mateix país va tenir institucions sobiranes pròpies i que van ser molts els compatriotes que van lluitar i, a vegades, hi van perdre la vida i tot per defensar-les i mantenir-les, és poc probable que a algú se li acudi d’intentar recuperar-les. 

Justament per això, l’historiador tarragoní Antoni Rovira i Virgili insistia en l’afirmació que “sense consciència històrica no es pot tenir consciència nacional”.  És per aquest motiu que, a més de teoritzar sobre la qüestió nacional i estudiar-ne els moviments d’emancipació existents a Europa, va dedicar tota la seva vida com a historiador a investigar el passat de la nació catalana i a difondre’n els aspectes essencials per tal de posar-los a l’abast del gran públic, sovint amb articles periodístics. Si bé l’aportació més destacada són els set volums de la Història Nacional de Catalunya, entre moltes altres obres és autor de Guifré I, El Corpus de Sang o bé Els darrers dies de la Catalunya republicana, títols que, en conjunt, abasten des dels primers temps de la configuració com a comunitat nacional fins a la crònica de la desfeta col·lectiva de 1939. 

El desconeixement del nostre passat com a poble, amb intensitat diversa, però present en totes les generacions, ens fa més vulnerables a la manipulació i a la mentida i ens manté ignorants d’aspectes essencials -noms, dates, fets, llocs- que han anat formant la nostra identitat com a poble al llarg dels anys.  Per exemple, Joan Fiveller, conseller segon de la capital catalana, l’home que es va plantar davant del rei Felip I, el 1416, quan el monarca, acompanyat d’un seguici nombrós,  pretenia no pagar al municipi l’impost general sobre el consum de peix al qual tothom estava obligat, sense cap excepció, inclòs el mateix rei. La fermesa de Fiveller va fer que Felip I acabés pagant i el record del conseller es manté en forma d’estàtua a la façana del consistori barceloní.

Anys abans, en una època en què les monarquies dirigien els estats europeus, la mort de Martí l’Humà, el 1410, significava la fi de la dinastia reial catalana i l’entrada d’una nissaga castellana a la Corona d’Aragó. El seu fill i hereu legítim, Martí el Jove, havia acabat els seus dies l’any anterior a Càller i les seves despulles es conserven en un imponent mausoleu quadribarrat a la catedral de la capital sarda. Jaume d’Urgell, un altre possible aspirant a la corona, va morir al castell de Xàtiva, després de dues dècades de presó. Molts dels nostres mals, doncs, ja provenen del Compromís de Casp, quan, estroncada la possibilitat d’una nissaga catalana al capdavant de les estructures d’Estat pròpies, aquestes passaren a mans de la dinastia castellana dels Trastàmara, amb Ferran dit d’Antequera.

Hi ha noms que haurien de ser recordats. Com ara Joan Granollacs, que havia plantat cara a les violacions regulars de les constitucions catalanes dutes a terme per Felip II.  Quan el rei ordenà detenir-lo, al carrer Montcada, la gent ho impedí, al crit de “Visca lo General, muiran los traïdors a la terra!”. Granollacs es refugià al Palau de la Generalitat, on resistí durant gairebé un any, fins a l’estiu de 1591. L’abril següent s’establí a Avinyò, on restà durant nou anys, i així va esdevenir el primer exiliat polític català. Un altre nom a retenir és el del garrotxí Francesc de Verntallat, líder de la revolta catalana del 1462 protagonitzada pels pagesos de remença, en contra dels abusos que patien. I, encara, el gener de 1641, en plena de guerra dels Segadors, Pau Claris, president de la Generalitat, oficialitzava la constitució de Catalunya com a República independent, al marge de la cort espanyola i sota la protecció de França.

L’adversitat de la nostra història nacional no s’explica sense la col·laboració de l’enemic interior, els botiflers o botifarres, sovint membres de la noblesa, els primers a fer dimissió lingüística del català, molts dels quals acabaran establint-se a Madrid. Per exemple, Lluís de Requesens i Zúñiga, militar català al servei de la monarquia hispànica, un descendent del qual, amb el nom de marquès de los Vélez, va promoure la matança dels càrrecs electes i població civil, a Cambrils, el 1640. Contravenia així la paraula donada a les víctimes si lliuraven les armes per la inferioritat numèrica dels defensors de la vila. Ahir i avui, el col·laboracionisme és un fenomen ben viu amb aquells que fan negoci amb la dependència del país. També, com sempre, els pactes amb les autoritats espanyoles acostumen a no tenir la més mínima credibilitat, ja que no es compleixen mai. 

Aquestes i altres consideracions es troben en un llibre que no només fa de bon llegir, sinó que cal llegir: Ànima de república, d’Aleix Sarri. Amb un llenguatge amè i entenedor, l’autor fa un recorregut per la història del país i hi subratlla una mena de fil conductor, l’esperit, la pràctica, la cultura cívica nacional que ell qualifica de “republicana”.  Es tracta d’un manual magnífic, escrit des d’una perspectiva diferent de l’habitual, que compleix tots els objectius d’un text amb voluntat desalienadora i, sobretot, no gens enfarfegador, ja que es llegeix amb l’interès i la complicitat de les obres que enganxen. Sense memòria d’Estat, difícilment tindrem mai sentit d’Estat.