No se n’ha parlat gaire, però el Congreso (antic Congreso de los Diputados) fa ja quasi un mes que ha aprovat una proposició no de llei (PNL) per a “regular l’ús de la paraula càncer”. Per la manca d’oposició, mai més ben dit, sembla que aquí no hagi passat res. Però sí que ha passat. I el que ha passat és greu. Per primera vegada, un Parlament d’una democràcia consolidada s’atreveix a legislar sobre el significat d’una paraula. Molt significatiu. Que consti en acta. I ningú ha dit ni una paraula. Ni ase ni bestiesa. Ens han deixat amb la paraula a la boca. Sense paraules. Muts i a la gàbia.

Segons Isaura Leal, diputada del PSOE –amb poca facilitat de paraula, tot sigui dit– encarregada de defensar (perdoneu per la metàfora) la PNL al Ple del Congreso, no és acceptable emprar la paraula càncer “com a metàfora del que és pitjor, del que corromp o del que destrueix, perquè el càncer no és això: és una malaltia greu, sí, però també cada vegada més tractable, més comprensible i, en molts casos, curable". Paraula d’honor. Per això es vol promoure “l’ús d’un llenguatge just, responsable i basat en la realitat, sobretot des dels àmbits públics i institucionals”. Per acabar de reblar el clau, i encara fent ús de la seva paraula, Leal va afegir que cal eliminar dels discursos públics les paraules clau per referir-se al càncer amb metàfores bèl·liques com “batalla”, “lluita”, “guanyar” o “perdre”. Compliran la seva paraula?

Leal, així com la majoria absoluta dels altres 306 diputats que han votat a favor d’aquesta PNL, cometen diversos errors. El primer, i no precisament el més greu, és pensar que el llenguatge és (o hauria de ser) un reflex de la realitat. Al peu de la lletra. O de la paraula. No. El llenguatge categoritza (i, per tant, interpreta) la realitat amb una lògica pròpia. Moltes vegades simplificant el nostre entorn, per fer-lo més comprensible. I una d’aquestes lògiques es basa precisament en l’ús de les metàfores. Però, atenció, que no estem parlant aquí d’una figura retòrica ("Els núvols són de cotó-fluix"), sinó d’una eina de pensament.

A Methafors we live by, llibre publicat l’any 1980 i traduït al castellà com Metáforas de la vida cotidiana (encara esperem la traducció al català), els lingüistes George Lakoff i Mark Johnson, explicaven ja, i d’una manera prou entenedora per al gran públic, precisament això: que no són (només) figures retòriques; que parlem –i, per tant, pensem– amb metàfores; que constitueixen una de les eines més sofisticades de què disposem per apropar-nos al món i mirar d’entendre’l.

Lakoff i Johnson distingeixen tres tipus de metàfores: les orientacionals, les estructurals i les ontològiques. Les metàfores orientacionals ens permeten parlar de conceptes (abstractes) en termes espacials; per exemple, l’estat de salut es concep com un eix vertical, on salut és a dalt i malaltia és a baix ("Ha caigut malalt"). Les metàfores estructurals ens permeten traslladar l’estructura d’un domini d’experiència a un altre; per exemple, la discussió és una lluita ("Has de defensar millor els teus arguments"). I les metàfores ontològiques ens permeten transformar emocions o processos en entitats tangibles, ajudant-nos a parlar de conceptes abstractes com si fossin objectes físics, més simples; per exemple, la ment és un contenidor ("No em puc treure aquesta idea del cap").

Precisament, un dels exemples de metàfora ontològica que discuteixen Lakoff i Johnson és el de les malalties (no només el càncer) com enemics que ens ataquen. Aquesta metàfora ens ajuda a tractar fenòmens fisiològics complexos com agents hostils, soldats enemics que volen envair la fortalesa del nostre cos. Per això combatem la malaltia, intentant derrotar-la, perquè la perspectiva de ser vençuts no ens acaba d’agradar; més que res perquè ens hi va la vida.

Cal suposar, doncs, que els diputats que ens representen (això de la democràcia representativa també és una bona metàfora) volen que deixem de pensar que el càncer és una greu amenaça contra la nostra integritat. I per això, ens conviden, en una paraula, a no utilitzar metàfores bèl·liques per referir-nos-hi. Com que la PNL es refereix únicament al càncer, cal pensar que amb la resta de malalties sí que podem fer-ho, no? Vaja, que no hauríem de declarar-li la guerra al càncer, però sí que podem fer-ho amb l’obesitat, la SIDA, el tabaquisme. No podem lluitar contra el càncer, però sí contra una pandèmia, contra l’alcohol i les begudes ensucrades. I les nostres defenses? Podem utilitzar-les contra una grip però no contra el càncer?

Ni ells mateixos s’ho creuen. El que volen els nostres representants polítics és el de sempre: continuar limitant les nostres llibertats. Que si una llei mordassa per aquí, un delicte d’odi per allà, i ara unes metàfores bèl·liques. Hi ha un càncer lliberticida que s’està propagant a gran velocitat dins la nostra societat, ja malalta; i si no ens defensem, que no ho estem fent, aviat ens voldran canviar el significat, directament i literal, de les paraules.

– Quan jo faig servir una paraula –va dir Humpty Dumpty, amb un to una mica desdenyós–, vol dir exactament el que jo decideixo que vol dir: ni més ni menys.
– La qüestió –va dir Alícia– és si pots fer que les paraules signifiquin tantes coses diferents.
– La qüestió –va replicar Humpty Dumpty– és qui mana. Això és tot.