La grip ha tornat a situar la sanitat al centre de l’agenda. Urgències plenes, esperes que s’allarguin, titulars que parlen de col·lapse. No perquè passi res inesperat, sinó perquè qualsevol pressió fa visibles les costures d’un sistema que funciona al límit. La sanitat pública no entra en crisi de cop. El que ara es fa visible amb la grip ve de lluny i forma part del model sanitari català des de fa dècades. El sistema s’ha anat desgastant a poc a poc, normalitzant que el sector públic no ho pot fer tot sol i assumint com a estructural una dependència del sector privat que, amb el temps, s’ha intensificat. El que després apareix als titulars com a col·lapse sol ser només la part visible d’aquest procés.
A Catalunya, la despesa sanitària pública se situa al voltant del 6% del PIB, segons les dades del Departament de Salut i del CatSalut, per sota de la mitjana europea. És una dada rellevant, però no suficient. El debat no és només quant es gasta, sinó amb quina lògica es decideix gastar-ho: perquè un sistema pot disposar de més recursos i, tot i això, continuar aprofundint desigualtats si assumeix que el públic ha de funcionar sempre al límit mentre el privat creix amb normalitat.
El debat polític sobre la sanitat tendeix a quedar-se en la superfície. Quan arriben els pics de grip, tornen també els retrets i les explicacions ràpides. Sovint es discuteix qui ho ha fet pitjor, però no perquè el model es manté intacte. I aquí hi ha una constant difícil d’ignorar: les llistes d’espera semblen tenir una salut política envejable, perquè sobreviuen a governs de tots els colors.
La grip és previsible. El que no ho hauria de ser és que cada any ens agafi amb la mateixa fragilitat. Quan una epidèmia estacional es viu com una crisi, el problema no és el virus. El problema és un sistema que no es prepara per garantir l’atenció a tothom, i que converteix cada moment de tensió en una prova de qui pot esperar i qui pot pagar. El virus passa; l’estructura que el fa col·lapsar, no.
En aquest context, la resposta institucional no és improvisada, sinó perfectament coneguda. Quan el sistema públic no dona l’abast, es deriven serveis al sector privat i es presenta aquesta decisió com una solució pragmàtica, gairebé inevitable. A Catalunya, una part rellevant de l’activitat sanitària pública es presta a través de proveïdors privats concertats dins del SISCAT. No com a mesura excepcional, sinó com a part estructural del funcionament del sistema. La continuïtat de concerts formalment caducats no és un descuit administratiu: és la prova que el model es dona per bo sense necessitat de justificar-se.
Però aquesta dinàmica no és neutral ni accessòria. Quan serveis essencials es presten de manera estructural des d’empreses privades, el sistema deixa de girar al voltant del dret i comença a girar al voltant del negoci. I quan la rendibilitat entra en joc, la universalitat deixa de ser el principi rector i passa a ser un límit: s’atén abans allò que és més rendible, es fragmenta l’atenció i es consolida un sistema on l’accés real ja no és igual per a tothom. Un sistema sanitari pot ser formalment públic i, alhora, profundament desigual.
Tot això té conseqüències molt concretes en el dia a dia. La privatització no sempre es nota amb un cartell a la porta, sinó en detalls més petits: en la prova diagnòstica que s’allarga, en el professional que no és el mateix d’un any per l’altre o en la sensació que el sistema t’empeny, discretament, cap a una alternativa de pagament. És en moments de tensió quan el model mostra les seves prioritats. En plena onada de grip, qui pot pagar una mútua sovint troba sortides més ràpides; qui depèn exclusivament del sistema públic assumeix l’espera com a part del procés. En realitat, la privatització no fa desaparèixer les llistes d’espera: les redistribueix segons renda.
Aquesta mateixa fragmentació també té conseqüències per a qui sosté el sistema des de dins. Els professionals sanitaris acumulen jornades llargues, plantilles insuficients i condicions que empenyen molts a combinar feina pública i privada o a marxar. La vocació s’invoca sovint com a resposta, però no substitueix una planificació que prioritzi el servei públic per sobre de la rendibilitat.
Les conseqüències socials tampoc són neutres. Quan el sistema públic es debilita, no tothom té alternatives. Les classes populars, la gent gran i les persones amb menys recursos són les primeres a notar-ho. La privatització no només fragmenta el sistema: amplia les desigualtats en salut. Cada any, La Marató de TV3 demostra fins a quin punt la societat catalana està disposada a mobilitzar-se per la salut. La solidaritat hi és, i és enorme. Però també posa en evidència una contradicció de fons: confiem en l’esforç col·lectiu mentre acceptem un model que deriva, fragmenta i mercantilitza un dret bàsic. La solidaritat popular no pot substituir les responsabilitats públiques.
Reforçar la sanitat pública no és només una qüestió de pressupost. És una decisió sobre el paper del sector privat, sobre quines prioritats s’assumeixen i sobre si la salut es tracta com un dret o com un espai de negoci. La grip passarà. El debat també. El que lamentablement es queda és el model.