No sabem ben bé si hi ha un retorn al catolicisme per part dels joves catalans. És innegable un retorn a la religiositat o altres formes d’espiritualitat. I sobretot és visible que l’acostament dels més joves a aquests fet humà està net de rèmores i estereotips que ha deixat a casa nostra el nacionalcatolicisme. Els joves ja no l’han viscut.
El que sí que sabem és que hi ha un retorn a una determinada imatge o model de jove catòlic: tradicional, de dretes i que parla, canta i vota en castellà. És un altre estereotip que no té per què ser cert, però és el jove catòlic que avui es fa visible principalment a les xarxes socials.
Alhora, en el món real també hi ha una església on el català ha desaparegut. En el millor dels casos per un bilingüisme dissolvent que diu voler acollir a tothom. En el pitjor dels casos per una militància política. Moltes de les propostes que es fan avui als joves des d’estaments catòlics s’emmarquen en aquest context. Un conjunt de propostes d’”experiències” sagramentals i tradicionals que als joves els venen de nou. Aquestes experiències els engresquen, però ja sabem que l’engrescament dura el que dura la gresca.
És en aquest context que hi ha una sèrie de joves catòlics que se senten orfes. Els joves catòlics que se senten cristians i catalans. Un petit nucli que se sent així ha impulsat la Lliga Jove de Montserrat. Una iniciativa vinculada a la venerable Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat que va fundar el bisbe Torras i Bages i que durant un breu període va arribar a presidir Antoni Gaudí.
Amb aquest pedigrí fàcilment es pot deduir que no estem parlant dels joves anticapitalistes que voten a la CUP o assimilats (sector que, si l’Església fos intel·ligent, també hauria d’afavorir espais on se sentissin acollits). La Lliga Jove de Montserrat són joves que volen recollir la tradició d’arrelament al país del qual han dimitit molts sectors eclesials o que ha quedat encallat en les generacions del postconcili.
Sempre és perillós posar un adjectiu al fet religiós, i més quan l’adjectiu té connotacions polítiques. Diuen que se senten alhora catòlics i catalanistes. Que no és mateix que catòlics catalanistes. Són dues dimensions identitàries diferents. Però tots tenim diverses dimensions identitàries i no podem renunciar a una per viure l’altra. S’influeixen mútuament. I aquesta influència és sana quan es milloren l’una a l’altra. Per exemple, que el catolicisme aporti universalitat al catalanisme. O que el catalanisme aporti un nivell d’aterratge en el que és concret a l’espiritualitat etèria com els que s’etiqueten com a “ciutadans del món” per no comprometre’s en res.
Al catolicisme sempre li ha anat malament quan s’ha barrejat amb la política. Fet que no vol dir que l’Església no pugui parlar de temes polítics que defineix el benestar i els drets de les persones. Quan dic que li han anat malament les coses em refereixo partidisme polític. I es veu que això no hi ha explicat ningú a l’actual president de la Conferència Episcopal Espanyola. Però el que passa és també li ha anat malament quan s’ha allunyat de realitat cultural, social i política en què la que s’ha d’arrelar el cristianisme. O quan només t’adreces a un perfil identitari, perquè la realitat és polièdrica i malauradament cada vegada més fragmentada. EI que no pot ser és que hàgim de veure que hi ha joves que no troben aquest arrelament en l’església catalana d’avui i que hagin de construir un espai per recuperar-lo. Què l’Església perdi aquest arrelament no és bo ni per l’Església, ni pel país.