Paco Candel i Els altres catalans, encara. Aquest 2025 se celebra el centenari de Candel quan en fa seixanta-un de la publicació d’aquell llibre clau. Immigració i integració, una idea que ha acompanyat el catalanisme des de llavors. Som allà, la idea manté tota la vigència, però la realitat d’avui té poc a veure amb la de 1964 i demana alguna cosa més. El binomi immigració/integració que va funcionar bé durant l’últim terç del segle XX és, avui, una recepta a mitges. Un relat optimista amb mil mancances, més analgèsic que eina funcional
Cinc contrastos a la recerca d’un nou Candel
Immigració i població flotant: la globalització ha canviat la immigració, de propera a global i de permanent a flotant. No tenim xifres, només aproximacions, però sabem que un percentatge significatiu dels immigrants que arriben a Catalunya cada any no s’hi queden sinó que s’hi estableixen només temporalment. Al cap d’uns anys marxaran cap a altres racons d’Europa o tornaran a casa. Les estratègies d’arrelament i integració amb què cal treballar quan una part important de la immigració és flotant, tenen poc a veure amb el que calia fa cinquanta anys.
Integració i catalanitat: què volia dir integrar-se a la catalanitat l’any 1964 i què vol dir avui? Als anys seixanta la catalanitat era a l’aire, l’ambient per defecte de tot el país amb l’excepció d’alguns barris molt concrets. Avui la catalanitat, la tradició catalana lligada a la llengua i la cultura pròpies del país, és una presència absent per a la majoria dels nouvinguts al país. Per a molts dels immigrants arribats a Catalunya durant els darrers vint-i-cinc anys, el contacte amb la llengua catalana i la cultura que l’acompanya s’ha limitat a l’escola. La integració tal com es plantejava fa cinquanta anys és avui un procés impotent.
Entre la xenofòbia i la xenofília: quan les nostres ciutats i pobles tot just començaven a rebre els primers immigrants d’arreu del món —marroquins, llatinoamericans o subsaharians—, la xenofòbia ja es feia present. Hi ha gent al·lèrgica a la diversitat, estrictament racista i incapaç de pair els canvis. La xenofòbia és una política irracional. Quan dos milions de nouvinguts en només dues dècades, immigrants i expats, posen en tensió els serveis públics, l’habitatge i la continuïtat de la llengua, la xenofília també és una política irracional. Rebutjar la immigració és tan absurd com pensar que sempre cal voler-ne com més millor.
Política d’integració i política de fronteres: la integració ha de ser l’objectiu, és indispensable. Acollir qui viu a Catalunya amb l’aspiració d’incorporar-lo al nosaltres en una, dues o tres generacions. Pot semblar contradictori, però una política d’integració oberta no ha d’anar lligada necessàriament a una política de fronteres obertes. Més aviat al contrari. En serveis públics i aspiració a la ciutadania, universal cap endins no vol dir universal cap enfora. Acollir i integrar demana, ara, frenar i dosificar els fluxos migratoris, a Catalunya i arreu d’Europa.
Immigrants i immigració: la immigració pot ser un problema, però els immigrants no. La immigració és un fenomen amb efectes sobre l’economia, els serveis públics, la seguretat i la llengua. Cal parlar de la immigració i cal fer-ho amb dades i rigor, amb llibertat i sense la llosa de la correcció política. Fer-ho diferenciant la immigració dels immigrants, perquè els immigrants són persones amb valor i dignitat, sempre. La immigració cal gestionar-la políticament, amb incentius i normes, però als immigrants cal tractar-los un a un, persona a persona. No és un matís, és una veritat moral.
Paco Candel era un valencià castellanoparlant que parlava en nom de murcians, andalusos, manxecs i extremenys. Un sol discurs en una sola veu. Avui amb un Candel no farem prou. Dir immigració no és dir res perquè llatins, magribins, xinesos i africans venen de realitats diferents que demanen narratives i estratègies d’integració diverses. Ens caldrà una Najat El Hachmi, potser més d’una, per a cadascun d’aquests mons. Busquem-les.