La política té coses incomprensibles per a la gent aliena a les maquinàries partidistes, la gran majoria. Sovint s’observen decisions que sorprenen, bé perquè en aparença son contra-natura, o contradictòries, o perquè corregeixen rumbs propis... De vegades versen sobre temes que sobtadament passen d’intranscendents a ocupar grans titulars que ens fan pujar la tensió i sembla que ens hi vagi la vida. I sempre hi ha una raó, encara que des de fora no la vegem.
La manera com els partits prenen les decisions i les comuniquen influeix molt en els seus resultats. Són maquinàries de gent -un mix entre voluntariat i serveis professionals- que treballen per a objectius que depenen de moltes variables, de manera que de vegades l’assoliment escapa a les capacitats pròpies. Els objectius cal que siguin realistes i combinar-los amb els cicles, que són inevitables, per escurçar-ne els perdedors i allargar els guanyadors...
Pensant en partits i persones m’ha vingut al cap un consell -una expressió de saviesa- que havia sentit unes quantes vegades a l’Anna Balletbó, la persistent, tossuda, incombustible, la força de la naturalesa que fou Anna Balletbó. Deia així: “la política és com els caballitus. Quan estàs a dalt i deixen de rodar, el més important és no baixar a terra... Oh! És que jo volia un cavall blanc i ara no puc agafar ni el negre, ni el de clapes, ni tan sols una carrossa! Tu no badis i afanya’t a pujar de seguida a dalt d’un porquet. A la següent ja tornaràs a saltar cap a un pura sang. Però si comets l’error d’empantanegar-te, totes les places s’ocupen, els caballitus arrenquen i tu et quedes parat a terra”.
Els actors polítics espavilats i llestos incrementen les opcions de tenir una vida activa llarga que els vagi oferint noves oportunitats. Cal que tinguin vista, saber quan han de jugar fort, quan fer retirades estratègiques, fer equips amb gent competent amb una visió similar a la pròpia... Cal teixir jugades, no deixar-se atabalar massa pel present i mirar de posar sentit comú a les coses -això és universal però crec que molt aplicable a les personalitats de Xavier Trias i Pasqual Maragall. Tenir “mirada llarga”, que deia en Josep Espar Ticó. I és clar, amb tot això passa el que deia al principi: el dia a dia polític té coses incomprensibles per la gent que s’ho mira des de fora.
Durant els governs barcelonins d’Ada Colau es podia observar un fenomen curiós: prenia decisions que d’antuvi es podien intuir equivocades i després es confirmava que n’eren. Però Colau seguia i persistia a pelar-se els genolls per un curiós abans partida que doblegada. I ho va aconseguir.
L’alcalde Collboni es veu d’una hora lluny que té un altre tarannà. Si l’oposició proposa coses que d’entrada ell no faria, o el seu equip comet un error, corregeix, copia les receptes dels altres i a seguir caminant. L’últim exemple d’això ha estat l’ordenança de civisme. Junts, amb Jordi Martí al capdavant, ha ofert solucions pròpies i Collboni les ha acabat acceptant. Res a objectar, al contrari, i la ciutat hi guanyarà. I ambdós es posen un triumfo a la butxaca.
A Junts per Barcelona, per cert, alguna cosa hi grinyola. Jordi Martí, un home amb caràcter i un cert carisma, expert i de total confiança de Xavier Trias, ostenta la presidència del grup municipal juntaire i per a ells és una garantia de continuïtat i bon coneixement de problemes i aspiracions de la ciutat. És difícilment discutible que tingui un rival més destre dins de les seves pròpies files quan per a les eleccions només falta un any i mig.
Però la direcció nacional -segurament massa pendent d’altres problemes greus- s’hi resisteix i vol posar-hi un altre candidat que no troba, s’empantanega i els mesos van passant. Se sap, perquè sempre es filtren coses, que han intentat que sigui Joaquim Forn -una mena de retorn al passat- o Artur Mas -una filigrana amb els temps que corren- i algun altre personatge amb poca experiència però bona imatge –i això sempre és un risc, perquè no saps com serà el meló fins que no l’obres.
I finalment davant les negatives i a falta de millors receptes, la direcció juntaire sembla que ha decidit donar suport -discret però ferreny- a un home netament puigdemonià -no dic puigdemoníac encara que la paraula s’hi assembli- amb un full de serveis curta però impecable, en Josep Rius, per forçar unes primàries i llavors impulsar-lo movent els ressorts pertinents per guanyar. En Jordi Martí potser els recorda massa a Trias, que és ben sabut que era una ànima lliure dins de Junts.
El problema juntaire actual encaixaria força amb una de les assignatures on l’era Puigdemont ha manifestat algunes deficiències: la tria de persones. Torno a repetir: la política té coses que de vegades són incomprensibles per a la gent que s’ho mira des de fora. Però sempre hi ha una raó, encara que de vegades sigui una mania o una fixació personal.
Ricard III, segons Shakespeare, digué allò de “el meu regne per un cavall!” Si resulta que tens un bon cavall a mà no val a badar, perquè el món i els caballitus segueixen girant, amb èpica o sense.
