Els jutges no només han de ser imparcials, també ho han de semblar. Això vol dir prudència i moderació en les afirmacions i discreció fora de la sala de judici, més encara en un moment en què tot queda enregistrat i tothom -a banda i banda- té ganes de retratar conductes que puguin sostenir els seus posicionaments polítics. Que tres magistrats que la setmana passada condemnaven el fiscal general de l'Estat participessin en un curs pagat per una de les acusacions, com ha revelat eldiario.es, no és la millor manera de preparar el terreny per a la publicació d'una sentència controvertida i que serà mirada amb lupa.
No és estrany que els magistrats del Suprem facin cursos o conferències. No és incompatible amb la seva funció, sempre que no revelin detalls de les causes que tenen entre mans. El que no és normal és que les ponències pagades pel Col·legi d'Advocats de Madrid (que demanava quatre anys de presó al fiscal) coincideixin amb la deliberació d'una condemna de tanta transcendència. I tampoc que el president del tribunal, Andrés Martínez Arrieta, reveli que serà ell, i no Susana Polo, el ponent de la sentència, decisió que encara no era coneguda més enllà de les parets del Suprem, i que anticipava una discrepància de fons entre Polo -que apostava per l'absolució- i la majoria del tribunal, favorable a la condemna.
La poca prudència o directament la sensació d'impunitat dels magistrats del Suprem no és cap novetat, per molts que alguns hagin descobert ara les mancances de la cúpula judicial espanyola. En la causa del fiscal general es van produint paral·lelismes a marxes forçades. La frivolitat de Martínez Arrieta casa bé amb la de Pablo Llarena o Manuel García Castellón en causes relacionades amb el procés. Llarena es permetia, en una conferència, insinuar que el Suprem no faria cas de les decisions del Tribunal Constitucional amb l'amnistia. I García Castellón revelava detalls de la investigació per terrorisme contra els CDR en una televisió alemanya en plena instrucció.
Les paraules de Martínez Arrieta no ajuden a creure en la imparcialitat del tribunal ni en la bona qualitat jurídica de la sentència, i carrega d'arguments els que qüestionen el Suprem i apunten a una intencionalitat política en la decisió de condemnar Álvaro García Ortiz. Una decisió, per cert, que encara no s'ha argumentat. Una setmana després, sabem la condemna, però no com hi ha arribat un tribunal que pel camí ha perdut la unanimitat. La frivolitat dels magistrats del Suprem no és una novetat per molt que ara alguns s'indignin. Es va veure amb el procés -aleshores molts callaven- i es veu ara amb les causes al voltant del PSOE. Fa temps que la sala penal, la que molts diuen que és la més polititzada, ha decidit jugar la seva partida.