Conversa de menú de migdia. Sí, noi, a Barcelona encara queden llocs d’aquests, illes enmig de menjadores de tapes per a turistes i absurds bars amb ganes de personalitat pròpia. Encara queden fars dels àpats per quinze euros, petites factories del menjar de sempre per sobreviure a l’avui. Una trobada mig de feina i mig personal, perquè hi tinc molta confiança. No estava amb els habituals sospitosos dels dinars quotidians. I repassàvem una mica com va tot de cadascú. Em deia que ella ja no veia A tal i a l’altra tampoc, que jo sí que conec però menys que ella, en principi. I que ja no s’hi feia —bona expressió—, però que havien estat molt amics. I la vida, que ve com ve i va com va, és això. Amics que apareixen, comparteixen, conviuen i marxen. De vegades s’hi queden, tu, però les persones hem vingut a estar al carrusel de la vida dels altres. Menys tu i jo que, a partir d’ara i ja fa dies, som per sempre. Doncs això, que de sobte, per art de màgia, tu, deixes de ser molt amic. I passes a ser algú a qui potser felicites l’aniversari perquè abans d’internet teníem memòria i sabies els “cumples” de setembre, març i abril. Vam acabar el menú fent postres i cafès, però pensant jo en com he maltractat històricament els amics.

Em diuen que es parla molt d’amor i desamor, però molt poc de l’amistat, dels seus colors i de les seves complicitats. De fet, l’enyor de l’amistat és una de les ferides més profundes i menys diagnosticades dels mals que ens fan i ens desfan. L’amistat diu que és “afecció d’una persona envers una altra, nascuda d’una estimació i benvolença mútues més enllà dels lligams de la sang i de l’amor sexual”. Això de l’estimació ens ho sabíem i és cabdal, però què me’n dieu de la benvolença mútua? Quina cosa per a l’ésser humà voler que a un altre li vagi bé. Volem dir-nos que l’amor mou el món, però lamentablement deu ser la manca d'aquest. Com ens odiem i com odiem els altres.

El poeta diu que no vol parlar més d’amor. Doncs l’amistat, amigues i amics, és amor també. I també quan hi ha desamor, però no sabem parlar de “desamistat”. Deixes de ser amic d’algú? És clar. Potser no hi ha un trencament amb dol establert, però i tant que deixes amics. I de manera traumàtica, per una discussió o, pitjor, mitjançant el silenci. L’amor, aquell vent que m’encabota a volar cap a tu. Amistat i amor. T’imagines que anessin plegats? Quines coses de pensar. Com escriu Blanca Llum Vidal, que diu que és una dona que “encara creu que la constància és una revolució de l’estudi i una revolució de l’amor”; jo estic per la revolució de la constància, doncs. Amistat i amor són persistència.

És coneguda aquella escena de la pel·lícula The Town (2010) en què el personatge Doug MacRay, interpretat per Ben Affleck, diu al seu amic allò que “necessito la teva ajuda, no et puc dir què és, no en parlarem mai i potser farem mal a algú”. I el personatge que interpreta Jeremy Renner, l’altre amic, després d’un breu silenci, respon amb la frase “quin cotxe agafarem?”. Sembla la llei magna de l’amistat masculina, testicular, de codi mafiós. I segurament tot està malament. Però l’amistat comporta una lleialtat potser exagerada, però total. Potser per això es parla que els amics són la família que tries. Perquè només amb sang es pot entrar en aquest vincle, que sovint és més fort que el genètic. I si ara venen tempestes, amic, aquí estem per navegar, remar i nedar si convé. Ho farem junts.

Perquè tot ve per la confiança, per saber les febleses, per abraçar els punts foscos i per entendre que aquesta benvolença mútua de què parlàvem pot dividir l’àtom i crear llum. Sona terriblement ingenu i naïf, però poques coses com la confiança, que tant costa de construir i que tan fàcil es trenca i s’esquinça. I tot em ve per un menú de quinze euros on dues de les tres opcions de primer plat eren amanida.

I com em costa confiar. Massa temps amagat, potser. Hi ha moments en què només puc fer que creure en els teus ulls. De vegades volem dissimular les mirades, matisar les intencions que ens neguem, segrestar les nostres intencions. Només puc refiar-me sempre dels teus ulls. No poden mentir. I no només això: són tossuts. Diuen el que ja no vols dir. No pots fer-ho segurament, però no m’ho dius. I ja he passat la sorpresa i el desencís. Ja ho he entès. Dia després de nit i nit després de dia. No és cap desig d’eternitzar res, potser sí d’eternitat amb tota la paciència. De saber que som companys de camí, i que el camí pot començar, aturar-se, tornar a fer marxa i parar una mica més endavant. Res és mai com diu el manual i la lleialtat és la que decidim tu i jo.

I jo no voldria escriure mai més sobre l’amor. Però és la llengua que m’hi porta. No només l’idioma, que em cavalca a mi, no. Són les passions que m’emboiren i se m’enduen. Les que em condueixen fins a les portes de l’infern passant pel fi de la lluna i el lloc on neixen els arcs de Sant Martí i totes les decepcions. No voldria escriure més d’amor, hauria de parlar d’amistat. Del que falta. Marta Sanz recorda que el dolor fantasma és el que s’experimenta quan a algú li amputen una cama o un ull o un dit del peu, i sembla que el membre fa mal i supura: penso en la distància i la possibilitat del desamor, i com no sé calibrar-ho, i com em resta i com em pesa.

Potser, al final, només ens queda acceptar que l’amistat també és una forma d’amor que no sap com dir-se. Que no té títols de cançó, ni seccions als diaris, ni rituals socialment establerts per a quan s’esquerda. L’amor té ruptura; l’amistat, silenci. I amb el silenci, l’eco de què vam ser.

Però també passa a l’inrevés: que un dia, sense voler-ho, sense buscar-ho, algú apareix i hi pots seure al costat com si ja hi haguessis estat sempre. I és aleshores quan recordes allò que escrivia Raymond Carver: “I tot el que volia, realment, era que algú em digués que m’esperava”. Doncs això són els amics: els que, d’una manera o altra, t’esperen, encara que no ho sàpiguen.

Potser hauríem de cuidar-los més, dir-los més sovint que hi som i que hi volem ser, i assumir que l’amistat també reclama una mena de valentia. Perquè si l’amor és fer-se vulnerable, l’amistat és mantenir aquesta vulnerabilitat oberta amb el temps: que passi el que passi, encara hi pugui entrar llum.

I així, sense voler escriure d’amor, se m’ha tornat a colar per sota la porta. Però potser és que —encara que ens faci vergonya admetre-ho— l’amistat és la forma d’amor que més ens costa confessar. Ave Maria: Et segueixo estimant.