Avui se celebra el dia de la Constitució. És una data que recorda l'encaix mal resolt de Catalunya dins el disseny institucional de l'Estat sorgit de la Transició. Un pacte entre postfeixistes i demòcrates amb molts blindatges per als primers i massa renúncies per als segons. La situació de supremacia de la llengua i la cultura castellanes respecte a les altres de l'Estat, la feble descentralització autonòmica o el blindatge d'una justícia rància i conservadora són només algunes mostres d'una arquitectura institucional pensada per mantenir un control ferri des dels poders estatals.
Totes les societats evolucionen i és probable que la Constitució espanyola de 1978 fos la millor de les sortides possibles a la dictadura franquista. Però hi ha un problema addicional que ja fa temps que mostra senyals d'aluminosi arreu de l'Estat: la impossibilitat de reformar de la carta magna en els seus aspectes centrals i importants. Es va dissenyar de tal manera que l'evolució indispensable en totes les societats democràtiques fos a la pràctica impossible.
El procediment està pensat perquè no es pugui dur a terme mai i el disseny institucional pensat en 1978 sigui immodificable. Encara hi hauria una sortida més o menys viable, amb una interpretació dinàmica i oberta dels preceptes constitucionals, però amb una Justícia que actua com la guàrdia revolucionària iraniana per assegurar-se que res no canvia i que cap canvi substancial no tingui cabuda, pensar en una lectora progressista i plurinacional de la Constitució és pura fantasia.
La situació posa de manifest un dels grans dèficits democràtics de l’Estat espanyol: la manca de capacitat d’adaptació als canvis socials i polítics. Mentre altres democràcies europees han reformat les seves constitucions per donar resposta a realitats emergents, Espanya manté un immobilisme que asfíxia qualsevol intent de modernització. Aquesta rigidesa institucional no només afecta Catalunya, sinó també altres territoris i col·lectius que busquen reconeixement i autonomia.
D'aquí la constatació de gran part de la societat catalana de la impossibilitat de trobar un encaix satisfactori de la nació catalana dins l'Estat espanyol. El president Illa ens vol demostrar el contrari, però no trigarà a estavellar-se contra el mur infranquejable d'un estat de matriu castellana que majoritàriament s'agrada tal com és i no té cap intenció de canviar.
El 6 de desembre ens interpel·la, doncs, a reflexionar sobre quin lloc ha de tenir Catalunya al món i quina resposta ha de donar davant un Estat que no sembla disposat a fer passos significatius per adaptar-se als reptes d’una democràcia moderna i plural. És temps de plantejar-nos, amb valentia, si és possible esperar alguna cosa nova d’un vell pacte que sembla destinat a romandre immutable.