La mort del papa Francesc ha monopolitzat la informació internacional, si més no en el món que, per aquests verals, és comunament anomenat “occidental”. Hores i hores i hores de programació televisiva, planes i més planes a la premsa escrita o en els mitjans digitals i nombrosos espais radiofònics, en tots els casos farcits d’experts vaticanòlegs apareguts de sota les pedres. La importància del decés, d’altra banda, per la singularitat del personatge i el seu pes en l’escena mundial, n’explica l’impacte mediàtic de la mort. Hi ha al món una mica més de 1.400 milions de catòlics, segons asseguren fonts oficials vaticanes, una xifra més que notable, dels quals el 47,8% es troba a Amèrica i el 20,4% a Europa. Es tracta de la confessió cristiana més nombrosa i més influent, davant els 200 milions llargs d’ortodoxos, els 100 d’anglicans, els 80 de metodistes, els més de 70 de luterans o els 60 de baptistes, entre altres branques del cristianisme. 

No és, doncs, el ressò de la notícia als mitjans o a les converses familiars o de carrer allò que es qüestiona, sinó el tractament institucional que aquesta mort ha tingut aquí. Cal recordar que la Constitució espanyola, en l'article 16.3., assegura de forma taxativa que “Cap confessió no tindrà caràcter estatal”. I afegeix, a més, que “Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola”. Però, com ja se sap, feta la llei, feta la trampa. L’article constitucional no s’acaba aquí, sinó que es culmina d’aquesta manera que ho modifica tot: “(...) i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església catòlica i les altres confessions”. Quines són les “altres” confessions? I quines les “altres creences”? No hi consten.

Com passa en altres aspectes fonamentals, sota la falsa aparença d’igualtat de tracte i de drets, la constitució amaga una discriminació evident. Així, parla de “nacionalitats”, però només n’anomena una de sola: la nació espanyola. Es refereix a diverses llengües, però tan sols una hi surt amb el seu propi nom: “el castellà, llengua espanyola oficial de l’Estat”. I, en un exercici de pluralitat cromàtica, fa referència a “banderes”, si bé únicament precisa amb detall les característiques de mida i color d’una de sola: l’espanyola, la “rojigualda”. Constitucionalment, doncs, a efectes pràctics només es parla d’una sola nació, una sola llengua, una sola bandera i una sola religió. Tot el que no sigui nació espanyola, llengua espanyola, bandera espanyola i religió catòlica no apareix a la Constitució. És com si la Federació Espanyola de Futbol digués això en els seus Estatuts: “La Federació mantindrà relacions de cooperació amb el Real Madrid i amb els altres clubs”. Potser així s’entén millor... 

Amb la màxima cobertura legal com a pretext d’aquest tracte de favor, són possibles altres mesures com certs impostos sobre béns immobles, fiscalitat general, presència privilegiada als mitjans de comunicació públics, seguretat social per als ministres de culte o absència formal d’assistència multiconfessional a les forces armades. Tot és possible com, per exemple, la presència tradicional de membres de la legió espanyola, altres cossos de l’exèrcit i la guàrdia civil, uniformats, presents en actes religiosos catòlics com ara processons, a vegades amb infants molt petits disfressats de legionaris que fan exhibicions de la seva destresa de moviments amb armes de fusta a la mà, enmig d’una cerimònia catòlica al carrer.

Totes les persones tenen dret a identificar-se amb una confessió religiosa o amb un corrent de pensament o de consciència determinat, però, sobretot aquelles que ocupen llocs de responsabilitat institucional en representació de tothom, han de procurar no confondre una creença personal legítima i respectable amb una opció que s’hagi de generalitzar a tothom. Per això m’ha sorprès, amb motiu de la mort del papa Francesc, veure el president de la Generalitat de Catalunya parlant, des del Palau de la institució, davant d’una bandera catalana amb un crespó negre. O bé que el seu govern hagi decretat tres dies de dol oficial. 

Tot plegat em sembla, francament, desproporcionat. És cert que Francesc era el cap de l’Església catòlica, amb la qual s’identifica el 52% de la població del Principat, però cap d’aquestes mesures de dol oficial no es van prendre quan va morir la cap de l’Església d’Anglaterra, el 2022. Ni crec que es prenguin quan mori el Dalai-Lama, cap espiritual del budisme tibetà. És ben cert que no és comparable la xifra de ciutadans que afirmen ser catòlics, a Catalunya, amb els que asseguren la seva condició d’anglicans o budistes, però el seu nombre no fa els uns més catalans que els altres. O potser sí? En tot cas, a partir de quin percentatge s’assoleix la condició d’interès o representació general?

Crec que els partits i dirigents polítics, en general, necessiten aclarir-se davant la manera amb què han de tractar, des de les institucions de tothom, sigui la Generalitat, sigui un ajuntament, la diversitat religiosa a casa nostra. Tan inadequada és la situació actual, amb una hegemonia discriminatòria, de forma conscient o no, com confondre la laïcitat amb l’antireligiositat. No té cap sentit negar el pes inequívoc de la cultura judeocristiana en la configuració de la identitat europea, com fer el mateix amb les arrels cristianes de Catalunya. Però una cosa és una cosa i una altra és una altra.

La separació real entre religió i poder polític, la laïcitat entesa com a forma de respecte absolut cap a la diversitat de creences i opcions de pensament, és positiva perquè no aspira a imposar una religió per damunt de les altres, ni a fer que una influeixi en els poders públics més que les altres, ni tampoc que les institucions vulguin incidir en les diferents confessions. La neutralitat de l’Estat en matèria religiosa és garantia d’igualtat davant la diversitat si volem que les institucions siguin de tothom. I, al segle XXI, no hauria de ser missió dels representants institucionals promoure misses en espais institucionals o tancar la desfilada pública en processons. Una altra cosa és acceptar de ser invitats a la seu de les diferents confessions, entitats culturals, empresarials, esportives o sindicals, amb motiu d’algun esdeveniment destacat. I, si ho fan amb uns, també haurien de fer-ho amb els altres. Però, al final cadascú a casa seva, frase que, potser, moltes mares i àvies acabarien dient “i Déu a la de tots”...