La recent (i sorprenent) investidura de Donald Trump com a 47è president dels Estats Units ha sacsejat Washington i el conjunt de les relacions internacionals. Amb un discurs que s’autoproclama “America First”, Trump no ha trigat ni vint-i-quatre hores a signar un reguitzell d’ordres executives que, de facto, reconfiguren bona part de la política exterior nord-americana. Des de la retirada del Pacte de París fins a la suspensió d’ajudes a països en vies de desenvolupament, passant per la polèmica intenció de “recuperar” el canal de Panamà o de rebatejar el golf de Mèxic, les primeres passes del nou mandat apunten a un tombant unilateral i agressiu.
El tauler internacional s’omple d’interrogants. D’una banda, Trump vol posar fi a les “guerres de Biden” i cerca un tracte, gairebé de tu a tu, amb Vladímir Putin per frenar el conflicte a Ucraïna. D’altra banda, no vol perdre de vista la Xina: tothom recorda el seu discurs de duresa comercial i l’èmfasi en els aranzels, però sobta el seu silenci dels darrers dies envers Pequín, potser el preludi d’alguna transacció diplomàtica més àmplia. Alhora, l’anunci de nous aranzels del 25% contra el Canadà i Mèxic a partir de l’1 de febrer presagia una escalada proteccionista que podrà desestabilitzar encara més la globalització.
A Europa, les alarmes ja sonen. Especialment en matèria de seguretat (amb l’OTAN a la corda fluixa) i d’interessos comercials (amb la Unió Europea sota pressió pel superàvit de la balança comercial amb els EUA). El Regne Unit, fora de la UE, afronta la missió impossible d'intentar no haver de triar entre Washington i Brussel·les, en un context en què Trump n’exigeix més despesa en defensa i, alhora, cessions comercials. El desgast institucional de la Casa Blanca i el discurs populista troben ressò en alguns moviments polítics europeus, fet que fa témer un nou impuls als partits d’extrema dreta.
Amb aquest panorama, sembla que el lideratge global nord-americà viu immers en una mena de “pin ball” permanent on Trump salta d’un focus de tensió a un altre, a cops de retòrica i de decrets presidencials. La pregunta crucial és si aquesta estratègia —barrejada amb crisis internes i un mandat que no compta amb un ampli suport popular— pot mantenir-se prou temps sense fer naufragar la credibilitat dels EUA. Sigui com sigui, l’impacte és inevitable: Trump ja ha mogut fitxa i la partida acaba de començar.