L’activisme del PP contra al reconeixement de l’oficialitat del català, el basc i el gallec a la UE el podríem qualificar d’indigne, cínic, irresponsable... Òbviament, també podríem trobar qualificatius més gruixuts amb semblant valor descriptiu, però la irritació no és la millor companya de l’observació objectiva dels fets. I el fet és que aquesta campanya acaba de completar el caràcter disruptiu de la irrupció de l’extrema dreta en l’escena política espanyola. Aquesta nova campanya catalanòfoba és una fita que marca un abans i un després. Això de “parlar català en la intimitat” s’ha acabat definitivament. Per sempre. Per explicar millor aquesta idea i les seves conseqüències relacionaré cinc idees amb voluntat de recapitulació.
Els orígens. Aquesta campanya remet a la campanya contra l’Estatut que va culminar amb la sentència del TC del 2010. Llavors l’extrema dreta encara no s’havia emancipat del PP, però la mobilització política, mediàtica i institucional va ser formidable. De què es tractava? Doncs, com ara diria Aznar, de què “quien pueda hacer que haga”... I vaja si van fer! Prou per aconseguir l’objectiu fixat. En primer lloc, un TC condicionat va acabar d’amputar un Estatut prèviament retallat i votat per l’electorat català. I, en segon lloc, aquella sentència i la crisi financera van fer el passadís de Rajoy al poder.
El fracàs de la “guerra de moviments”. La sentència del TC va obrir un cicle polític a Catalunya. Un cicle de mobilitzacions massives i sostingudes que va culminar la tardor del 2017. En aquells anys, i en termes gramscians, el sobiranisme català va passar de la “guerra de posicions” a la “guerra de moviments”. Va semblar que l’autodeterminació nacional de Catalunya era perfectament assolible, però les relacions de forces internes i externes no eren efectivament favorables. A finals del mes d’octubre del 2017, el màxim al qual podia aspirar el moviment independentista era a forçar un empat. Fer taules i tornar a la “guerra de posicions”. En termes emocionals, la situació era extraordinàriament difícil i es va optar per una èpica que comportava repressió sistèmica. A hores d’ara, no caldrà que insisteixi sobre les conseqüències d’aquella opció.
Desordre local i global. En els darrers anys, i en un context en el qual el guix de l’independentisme ha tingut i té grans dificultats per instal·lar-se en el més elemental principi de realitat, s’ha produït un canvi de paisatge molt notable. L’independentisme ja no suma majories parlamentàries, el pes de les esquerres també ha minvat i, per contra, han irromput dues noves extremes dretes: la clàssica espanyolista i la nova extrema dreta catalanista. Aquesta emergència de les extremes dretes locals està perfectament connectada amb l’amenaça global de les noves extremes dretes globals. De Moscou a Budapest; de Jerusalem a Washington; o de Roma a Buenos Aires.
El diagnòstic. En termes de política catalana i espanyola les aproximacions demoscòpiques més creïbles consoliden la pèrdua de la majoria independentista en Catalunya i apunten a la majoria de Vox i PP en l’escenari espanyol. És en aquest context en el qual cal interpretar la campanya en contra del català a Europa del PP. Independentment del que hagi pogut pensar en algun moment Feijóo, l’opció corporativa del PP és molt clara. Cap fantasia d’atreure a PNB i Junts a una majoria alternativa que exclogui Vox. Això ni suma, ni sumarà. Aznar, Abascal i Ayuso han guanyat la batalla i Feijóo farà el que li toqui fer en un guió que ja està escrit. La prioritat és fer fora Sánchez del poder, peti qui peti i al preu que sigui. El resum del moment es podria sintetitzar en dues afirmacions complementàries. Com entre el 2006 i el 2010, el PP necessita l'anticatalanisme per ser encara més hegemònic a Espanya. I el PSOE de Sánchez no podrà ser hegemònic defensant de forma conseqüent una concepció plurinacional d’Espanya.
L’horitzó FAES. L’objectiu d’aquest PP que continua inspirant amb determinació la FAES d’Aznar és molt clar, les formes instrumentals. Es tracta, bàsicament, d’acabar amb el que denominen “sanxisme”, recuperar el govern central, “tancar l’estat de les autonomies” i aplicar la variant castissa del programa econòmic i cultural de la nova extrema dreta global. No cal interpretar o fer judici d’intencions. De fet, s’expliquen amb molta claredat. I, vistes les tendències, sembla que tot sigui qüestió de temps. Que aquest objectiu comporti pactar amb Vox no sembla massa rellevant. Si cal, es fa sense manies... però també es podria comptar amb un PSOE escapçat i liderat per la línia que representen Lambán o García-Page.
Què fer en aquestes condicions? Pel sobiranisme català de concepció conservadora la situació no és fàcil, però a Catalunya i a Madrid, només poden mirar a l’esquerra. L’abraçada de Sílvia Orriols és letal i les dretes espanyoles tenen altres prioritats abans de fer contents a “nacionalistes” bascos o catalans...
Des de posicions sobiranistes i progressistes la posició hauria de ser molt més clara: assumir que som un una nova fase de “guerra de posicions”. Una fase en què cal aprofitar totes les palanques de poder disponibles (socials i institucionals) per impulsar amb ambició polítiques en tres àmbits: la identitat, la democràcia i l’equitat social. De quina manera? En el camp de la identitat, defensant un projecte de catalanitat inclusiva; en el camp de la democràcia, frenant totes les noves formes d’autoritarisme i de cultura de l’odi, i en el camp de l'equitat social, impulsant el progrés social compartit i solidari.
Si es fa això és raonable pensar que la societat catalana estarà en condicions de plantar cara a l’embat que pot significar l’aparentment inevitable accés al poder central de la dreta ideològicament inspirada en la FAES.