Estimat Lamine, permet-me que m’adreci a tu des de l’espai que m’ofereix aquest mitjà de comunicació. En cert sentit, aquesta carta oberta és una continuació de la qual l’agost del 2021 vaig adreçar a Leo Messi. En aquell escrit feia una sèrie de consideracions sobre la història i els valors que representa el Barça. I sobre com Leo ha canviat la història del futbol canviant la història del Barça. Ell ja estava culminant una trajectòria esportiva única, tu tot just comences la teva. No crec que sigui just ni oportú que ja et comparin amb el millor. El fet, però, és que el relat periodístic del món del futbol sovint s’alimenta d’hipèrboles amb data de caducitat extrema.
No deixis que et comparin amb Leo, però faràs bé d’emmirallar-te en ell. Els paral·lelismes són molt consistents: unes aptituds innates úniques treballades en la Masia, la millor escola futbolística del món. En els inicis de la carrera de Leo, Fabio Capello ja va advertir que érem davant d’un jugador que marcaria una època. Més o menys, el mateix que dimecres passat va expressar Simone Inzaghi després de veure’t jugar en directe per primera vegada. Cal donar el valor just a totes dues apreciacions. Són grans entrenadors, representants d’un futbol sobri, sòlid i “resultadista” en el millor sentit del concepte. No són comentaristes frívols; saben perfectament de què parlen.
He tingut l’oportunitat de veure jugar un munt de magnífics jugadors, però en destacaria cinc: Pelé, Cruyff, Maradona, Cristiano Ronaldo i Messi. Tres han jugat en el Barça. És veritat que comparar jugadors de diferents posicions i de diferents èpoques no té gaire sentit. Però si considerem l’impacte en el seu temps i el llegat deixat, els dos que sobresurten per sobre la resta són Pelé i Messi. Per què? ¿Què fa que un futbolista excepcional esdevingui el millor? Com apuntava en l’escrit adreçat a Leo, crec que es tracta de la combinació de molts factors. En destacaria aquests: habilitat tècnica excepcional, actitud solidària amb grup, visió col·lectiva i anticipada del joc, intel·ligència tàctica, condició física, fortalesa mental, capacitat de concentració, caràcter competitiu, creativitat i capacitat d’improvisació... Però el fet clau és que totes aquestes habilitats mai s’expressen de forma plena i duradora sense la disciplina derivada del màxim compromís de professionalitat.
El domini equilibrat de totes aquestes habilitats i actituds és el que situa a Pelé i Messi per sobre la resta. Per això han marcat èpoques sent els més complets al llarg de més anys. Fa tota la impressió que tu ja tens totes aquestes habilitats, i amb molt marge per créixer. Tècnicament i per la forma de moure’t, sembles un híbrid de Neymar i Messi. No se m’acut una combinació més feliç de virtuosisme i eficàcia; d’excel·lència estètica i rendiment contrastat. Probablement, la combinació que millor actualitza la concepció del futbol brillantment expressada per Dante Panzeri en el seu llibre Fútbol. Dinámica de lo impensado (1967).
El futbol és un joc col·lectiu complex, en el que la possessió de la pilota, el control efectiu de l’espai i la gestió adequada del temps permeten aconseguir situacions d’avantatge. En aquest joc condicionat per requisits físics cada cop més exigents i plantejaments tàctics progressivament més sofisticats, la capacitat de sorprendre trencant esquemes, dispositius i previsions té un valor altíssim. Un valor diferencial. És la qualitat que fa que la creació s’imposi a la contenció; la imaginació a la programació. Com Messi o Neymar, en aquest aspecte sembles tocat per la vareta. I en Barça tens a la teva disposició el millor ecosistema imaginable per acabar de créixer. Es pot dir que ho tens tot a favor si saps entendre qui ets i què representes.
Com fa poc recordava Pep Guardiola, el futbol és una indústria. Una indústria de l’espectable que mou molts diners i que fa que els seus protagonistes principals estiguin permanentment sotmesos a una extraordinària exposició mediàtica. Una exposició invasiva que pot arribar a distorsionar la percepció del món i d’un mateix. Raó de més per tocar sempre de peus a terra i protegir curosament la persona que hi ha darrere el personatge.
Abans de fer els 18 anys ja has esdevingut una icona global de l’esport més popular arreu del món. I, quan algú esdevé referent mundial, saber gestionar el personatge amb intel·ligència per no confondre la persona i el personatge no és gens fàcil. Cal entendre que el personatge és representació, és màscara. Una màscara útil si funciona com una projecció fidel de tu, i controlada per tu. El perill moltes vegades observat és que el personatge devori la persona. No ho dic en to d’advertència. Només és una reflexió. Ara com ara, estàs donant mostres d’una maduresa i d’una seguretat impròpies de la teva edat.
Per això mateix, estimat Lamine, continua així. No canviïs, si us plau. Encara que només sigui per tres raons. En primer lloc, per continuar creixent com a persona i com a esportista. En segon lloc, per continuar regalant-nos el gaudi del teu futbol únic durant molts anys. I, en tercer lloc, per esdevenir el referent positiu en què s’emmirallin moltes nenes i molts nens. Un jugador referent i irrepetible que sap tocar de peus a terra, orgullós de la seva identitat i dels seus orígens humils.
Dimarts passat vas dir que la por la vas perdre fa temps al parc de Mataró. Dient això, em vas fer pensar en Tucídides quan afirmava que “el secret de la felicitat està en la llibertat, i el secret de la llibertat, en el coratge”. No deixis de ser mai el nen que va deixar la por al parc de Mataró!