Dues escenes estan completament instal·lades en el dia a dia de les grans ciutats. La primera és la circulació, a totes hores, de bicicletes conduïdes per repartidors amb motxilles -normalment del color groc de Glovo, però també d'alternatives com Uber Eats o Just Eat, per citar-ne només dues- que traginen per arribar a l'hora i entregar les comandes encarregades. La segona, l'aglomeració d'aquests treballadors a les voreres on hi ha establiments de menjar ràpid, alguna dark kitchen o bé restaurants que han diversificat la línia de negoci per treure rèdit del delivery. Són dues estampes tan incorporades que ja no tenen marxa enrere, perquè tenen a veure amb els hàbits de consum.
La immediatesa de demanar menjar del teu restaurant preferit i que t'arribi a casa en menys de mitja hora tendeix a ser imbatible. També que, sense moure's del sofà, la compra arribi a casa, encara que sigui en diumenge o en hores tradicionalment intempestives. Es pot deduir, pel ritme frenètic de les entregues i pel perfil de treballador, que la precarietat és part nuclear del sector. Glovo, per exemple, ha hagut d'afrontar multes milionàries per la situació dels treballadors: el gran creixement es va dur a terme a través de la fórmula dels falsos autònoms, que només es va anunciar que es deixaria enrere quan s'estava a les portes d'un judici al Tribunal Suprem contra l'empresa.
El gran revés, però, encara havia d'arribar. La Comissió Europea ha multat la companyia barcelonina, fundada per Óscar Pierre i amb condició d'unicorn -són aquelles empreses que superen els mil milions d'euros de valoració-, amb 106 milions d'euros per teixir un càrtel amb Delivery Hero, la firma alemanya que va adquirir el 80% de Glovo a principis del 2022. Les dues empreses haurien compartit informació privilegiada i haurien pactat dividir-se el el mercat europeu per no competir entre elles. "Compartien informació sobre tot: preus, ofertes, capacitat de distribució, xarxes de distribució, debatien la gestió de costos", han indicat fonts comunitàries per explicar la decisió de la Comissió.
Glovo és un exemple d'emprenedoria -tot i que el fundador té un origen que indica que no partia de zero-, i sempre és un motiu de celebració que sorgeixin empreses d'èxit a Catalunya. Però l'impacte positiu que en motxilles grogues d'arreu del món hi aparegui una empresa catalana té un revers. El primer, evident i judicialitzat, és el de les condicions dels treballadors, precàries i millorables. El segon, que hagi aprofitat -almenys fins la multa de la Comissió Europea- tots els ressorts legals per competir de manera adulterada en el mercat del delivery. Perquè episodis com aquest demostren que els gegants del sector, més que respectar la regulació, se la salten per maximitzar els beneficis.
Hi ha una fina línia entre l'emprenedoria, sempre elogiable, i la voluntat d'aprofitar tots els ressorts per cronificar un model que col·lisiona amb la competència i els drets dels treballadors. També hi ha una fina línia entre la defensa d'un model econòmic liberal -en el sentit original del terme, no la desviació que promouen determinats sectors turbocapitalistes amb prèdica instal·lada a Madrid i creixent a Barcelona- i el far west. Si les companyies tecnològiques -en cas que Glovo ho continuï sent de manera genuïna- s'han de saltar les normes per ser rendibles, potser és que el model té mancances. Unes mancances que, caminant per qualsevol ciutat, es veuen d'una hora lluny.