Que les nostres societats siguin molt menys meritocràtiques del que pugui semblar d’entrada ha de fer que ens desentenguem de la “cultura de l’esforç”? En absolut. Tot i aquesta veritat incòmoda, la cultura de l’esforç segueix sent un ideal noble i a defensar. Però reconèixer que l’èxit econòmic i la posició social de cadascú avui encara depenen molt menys del seu esforç i el seu mèrit del que podria semblar d’entrada, reconèixer això hauria de servir com a mínim per a dues coses. En primer lloc, per no legitimar —o sigui, no donar per justes— desigualtats econòmiques i de status social que no ho són gens, de legítimes. En segon lloc, ens hauria de comprometre amb l’objectiu de garantir molt millor la igualtat d’oportunitats que no pas ara, objectiu sense el qual és difícil considerar justa una societat. És a dir, per mirar de neutralitzar d’una manera suficient l’impacte de la “loteria social” i de la “loteria natural” en el progrés econòmic i social de cadascú.

Són legió els pensadors de la filosofia política i els científics socials que s’han trencat el cap per veure de quina manera es poden neutralitzar la “loteria social” i la “loteria natural”. Rawls, el pensador liberal més important del segle XX, creia que això era senzillament impossible. Totes les desigualtats —deia— són sospitoses d’estar causades per aquestes dues loteries. I sempre ho seran. D’aquesta premissa radical parteix la seva Teoria de la justícia —probablement el llibre més important de la filosofia política de la segona meitat del segle XX—. I per això inventa el seu cèlebre “principi de diferència”, segons el qual només són justes les desigualtats socials i econòmiques que contribueixen a millorar la posició dels més desavantatjats en la distribució dels recursos —aquelles que serveixin per fer pujar els de baix de tot, no en termes relatius però sí en termes absoluts—.

Rawls creia que el sistema capitalista —ni tan sols en la seva versió socialdemòcrata— mai podrà satisfer el seu “principi de diferència”. I deia que, en conseqüència, per assolir una societat realment justa, calia deixar enrere el capitalisme i avançar cap a algun sistema de mercat no capitalista —ja sigui la “democràcia de propietaris” o el “socialisme liberal”, tal i com els anomena ell—. En això, per cert, coincidia amb el principal pensador liberal del segle XIX, John Stuart Mill, que creia que l’economia de mercat evolucionaria de manera natural, des del sistema capitalista basat en la propietat privada del capital, cap a un altre sistema no capitalista basat en la propietat social del capital, sense per això deixar de ser una economia de mercat. Aquesta coincidència en la necessitat de superar el capitalisme dels dos grans monstres del pensament liberal del segle XIX i del segle XX hauria de fer-nos reflexionar.

En tot cas, la provocativa idea de Rawls segons la qual totes les desigualtats procedeixen poc o molt de les dues “loteries” —o sigui, que aquestes dues “loteries” són impossibles de neutralitzar— no hauria de canviar excessivament les nostres conclusions. Perquè les polítiques que hauríem de defensar si creiem que el nostre objectiu és garantir millor la igualtat d’oportunitats no són tan diferents d’aquelles que hauríem de defensar si apostem per una societat les desigualtats de la qual es basin en el “principi de diferència”.

Sense necessitat d’anar tan enllà com Rawls i la seva voluntat de deixar enrere el sistema capitalista, què podem fer per assegurar que la nostra societat sigui més justa i, sobretot, que sigui reconeguda com a tal per part dels ciutadans que en formen part?

En primer lloc, ja ho hem dit, millorar seriosament la igualtat d’oportunitats. En teoria, enfortint els drets econòmics —aquella part dels drets humans que tenen a veure amb els ingressos— i els drets socials —aquella part dels drets humans que tenen a veure amb les condicions materials de la llibertat— i fent més robustos els serveis públics i les regulacions que garanteixen aquests drets econòmics i socials es pot avançar eficaçment en la aquesta direcció. Això vol dir, entre moltes altres coses, una xarxa pública d’educació que no permeti la segregació social i un sistema educatiu que no quedi atrapat en el “biaix de l’alumne mitjà”. O un sistema públic de salut —i molt particularment unes polítiques de prevenció i promoció de la salut— que combatin molt més eficaçment l’impacte dels factors socio-econòmics en la malaltia, per posar-ne només dos exemples.

En segon lloc —seguint la tesi de Sandel que vam exposar a la primera part d’aquest article, segons la qual, fins i tot en el cas que tinguéssim una societat amb una igualtat d’oportunitats perfecta, la meritocràcia tampoc no seria una manera acceptable de repartir els recursos socials i econòmics—, cal distribuir la renda i la riquesa d’una manera molt més igualitària que no pas aquella que determinen els mercats capitalistes, tal i com funcionen avui.

Així, cal avançar cap a uns mercats de treball i uns models d’empresa que garanteixin una escala salarial molt menys desigual, i cap a uns mercats financers que reparteixin molt millor la propietat, de tal manera que sigui el mateix sistema econòmic el que ja d’entrada predistribueixi millor. Així, si la predistribució ja és d’entrada molt més igualitària, l’estat no tindrà tanta feina a redistribuir després, a través dels impostos, la riquesa i la renda que aquells mercats generen. De fet, la història econòmica del segle XX i del segle XXI demostra que, dins el sistema capitalista, les economies més igualitàries —aquelles que millor han predistribuit— han estat les més productives, les més competitives i les de més èxit.

En tercer lloc, cal un sistema fiscal que permeti finançar adequadament els serveis públics, sense els quals no hi ha igualtat d’oportunitats que valgui. I que sigui realment redistributiu. La idea de la progressivitat fiscal, de fet, està fortament associada a aquella constatació de Sandel d’acord amb la qual l’èxit individual de cadascú respon a tres raons no gens meritocràtiques: perquè es deriva molt directament de les dues loteries, la social i la natural; perquè es deriva també de la sort; i perquè es deriva de la contribució de la resta de la societat i de les generacions anteriors al sistema econòmic, en el marc del qual actuem cadascun de nosaltres. Així, els guanys econòmics de cada individu són un mèrit individual en una mesura molt més petita del que sembla i, per tant, les desigualtats econòmiques no són, ni molt menys, tan justificades com es creu normalment. Per això, és just que aquells que “han triomfat” en l’esfera econòmica tornin una part més gran dels seus guanys a la societat a través del sistema fiscal.

Aquestes polítiques ofereixen el marc en el qual les apel·lacions a la “cultura de l’esforç” i el seu paper fonamental per a les classes mitjanes i per a les classes treballadores passen a tenir tot el sentit del món i estan del tot justificades. Sense això, aquestes apel·lacions no són més que declaracions benintencionades, que xoquen frontalment amb la realitat.

Si dividim la nostra societat en tres grans classes —la classe mitjana, la classe alta i mitjana-alta, i la classe baixa i mitjana-baixa—, la primera inclouria entre un 60% i un 65% de la població, la segona entre un 10% i un 15%, i la tercera entre un 20% i un 25%. (L’OCDE fixa els llindars de la classe mitjana entre un 200% i un 75% del salari medià i caldria confirmar amb aquest criteri aquelles dades.) La “cultura de l’esforç” i la lògica meritocràtica potser poden servir —tot i que molt parcialment— per explicar les desigualtats a l’interior de la classe mitjana. Serveixen per explicar, més o menys, com funciona l’ascensor social dins d’aquest ampli 65%. Però la lògica meritocràtica i la “cultura de l’esforç” -com vam veure- no serveixen gaire bé per explicar per què hi ha diverses classes, ni per explicar per què un determinat ciutadà pertany a una classe i no a una altra.

No cal insistir-hi: la loteria natural i la social —i per tant, l’estructura social i econòmica de les societats a les quals pertanyem— són molt mes determinants per explicar la posició de cada persona en aquesta estructura social que no pas la seva voluntat individual, la seva llibertat i el seu esforç personal. A l’interior de la classe mitjana aquest factor —l’esforç— potser pot semblar molt més explicatiu. D’aquí que, amb una certa facilitat, la classe mitjana assumeixi acríticament el mite meritocràtic, s’oblidi de l’existència i del perquè de les altres classes socials, i visqui instal·lada en el miratge que l’esforç i el mèrit són la clau de la posició de cadascú en l’escala social.

A partir d’aquí, els objectius d’aquells que vulguin construir una societat justa es poden definir amb bastanta claredat. Cal fer que l’ascensor social funcioni millor allà on ara, més o menys, ja funciona una mica. És a dir, a l’interior de la classe mitjana. En efecte, cal reforçar i perfeccionar els mecanismes institucionals i les polítiques que fan que la cultura de l’esforç sigui, efectivament, la clau del progrés econòmic i social de les persones dins d’aquest ampli i divers 65%. I cal que l’ascensor social es posi a funcionar allà on ara mateix no funciona gens ni mica. És a dir, cal activar les polítiques que permetin trencar les barreres —gens meritocràtiques— que separen la classe mitjana de les dues altres classes, l’alta i la baixa.

Això, ho hem vist, passa fonamentalment per impulsar tres polítiques: enfortir i millorar els serveis públics, regular els mercats perquè predistribueixin millor les rendes i la riquesa, i aplicar una política fiscal redistributiva. Pel que fa a la política fiscal, tanmateix, la disposició de les classes mitjanes a pagar impostos es debilita fortament quan es donen dos supòsits. Quan no tots els que haurien de pagar —o sigui, els més rics— ho fan.  O quan allò que elles paguen s’ho queden uns altres i no serveix per al que hauria de servir —això és, per al finançament dels serveis púbics, que elles necessiten més que ningú per intentar garantir mínimament la igualtat d’oportunitats almenys a l’interior de la seva pròpia classe—.

El drama és que avui, a Catalunya, es compleixen tots dos supòsits. D’una banda, els rics, com passa a totes les societats avançades, disposen de sofisticats mecanismes d’evasió fiscal que els ajuden a pagar molt menys del que els correspondria. De l’altra, l’injustificable i sostingut dèficit fiscal de Catalunya amb la resta de l’estat fa que els recursos de la classe mitjana catalana no es puguin destinar a millorar el nostre sistema educatiu, el nostre sistema de salut, els nostres plans de suport a les famílies o els de lluita contra la pobresa, tots ells tan urgentment necessitats de recursos. Aquestes són, avui, dues poderoses causes de desafecció fiscal de les classes mitjanes catalanes.

A més, no hauríem oblidar la tesi de l’economista Alberto Alesina, que ja fa dècades va explicar que les societats més petites demogràficament i més homogènies pel que fa a la seva identitat estan més disposades a pagar impostos alts que les societats més grans i amb més diversitat ètnico-nacional interna. Això explicaria, segons Alesina, que la pressió fiscal dels països escandinaus —com Noruega, Suècia, Dinamarca o Finlàndia— sigui considerablement més alta que les d’altres societats democràtiques com els EEUU, la Gran Bretanya o fins i tot Alemanya.

Però davant d’aquest risc de desafecció fiscal, la solució —si volem millorar el nostre grau d’igualtat d’oportunitats i si volem que les apel·lacions a la cultura de l’esforç tinguin legitimitat i no siguin pura retòrica allunyada de la realitat— no és que les classes mitjanes deixin de pagar impostos. Això només ens faria retrocedir cap a una societat encara molt menys meritocràtica que l’actual. La solució, si de cas, passa per acabar amb el dèficit fiscal. I fer pagar allò que toca a les classes altes, aquí i arreu. Objectius als quals la independència de Catalunya, per cert, pot contribuir poderosament.