Trump ha infligit dos cops durs al món tal i com era fins ara, l’un al sistema multilateral i l’altre a les relacions transatlàntiques: els aranzels a tort i a dret i l’exigència als països europeus que es paguin ells la seva defensa. És innegable que els havia anunciat fins a l’extenuació durant la campanya de les presidencials, però no per previsibles deixen de ser una font immensa d’incertesa per les relacions polítiques i econòmiques internacionals.

S’escriuen rius de tinta, aquests dies, sobre quina ha de ser la reacció europea davant d’un tal daltabaix de l’ordre global vigent fins avui. Crec que el primer que hauríem de fer, per saber la resposta, és calibrar fins a quin punt es tracta de canvis reversibles o definitius. Es molt diferent reaccionar a un escenari que preveus transitori que a un altre que consideres permanent. D’aquesta perspectiva, crec que es tracta de dos cops de naturalesa molt diferent. Perquè l’un es basa en (des)raons econòmiques sense gaire fonament, per no dir cap, i va en contra dels propis interessos nord-americans, la qual cosa obre seriosos dubtes sobre la seva durada. Mentre que l’altre respon a raons geopolítiques que, malgrat ens puguin semblar horribles, tenen una indubtable racionalitat des el punt de vista dels interessos dels EUA. La qual cosa fa pensar que es tracta d’un canvi irreversible –independentment que l’administració ianqui estigui o no en mans de Trump o d’algun altre republicà extrem de la seva corda-. Anem a pams. Vegem primer el trasbals en l’àmbit de la seguretat (1a part) i analitzem després la guerra comercial (2a part).

Pel que fa a la desresponsabilització dels EUA respecte de la defensa de la UE i el consegüent debilitament de l’OTAN, tot apunta que aquest cop de volant en l’àmbit de la seguretat, del tot transcendental per a l’ordre internacional, ha vingut per quedar-se. Perquè, ben analitzat,  obeeix a una racionalitat geopolítica prou sòlida -a diferència de la guerra comercial, que no respon a cap racionalitat econòmica amb la més mínima consistència-. S’ha assenyalat molt que l’aliança transatlàntica entre els EUA i Europa és una conseqüència de la fi de la IIa Guerra Mundial i l’inici de la Guerra freda. El que potser no s’ha assenyalat prou és que per als EUA aquesta aliança responia a raons fonamentalment ideològiques, sobretot  en el cas dels republicans.

En efecte, que l’URSS assolís el control de l’Europa Occidental era, per als EUA, una amenaça existencial de primera magnitud –sens dubte, la més important de totes les amenaces a les quals es va enfrontar durant la segona meitat del segle XX- perquè això hagués acostat el món a una victòria del bloc comunista. Del futur d’Europa Occidental depenia, en síntesi, el futur del capitalisme. Els Estats Units havien de retenir com fos Europa occidental dins del bàndol capitalista si no volien que el sistema econòmic que ells lideraven perdés la partida. I l’OTAN l’instrument clau per a assegurar aquest objectiu. Es tractava la pugna entre dos sistemes econòmics. El cost financer per als EUA d’aquesta aliança transatlàntica, per gran que fos, era una petitesa al costat dels seus beneficis geopolítics. Mentre durés la Guerra Freda.

Un cop aquesta s’acaba, res d’això ja no val. Així, és lògic que els republicans –atès el seu anticomunisme acèrrim i estructural- es preguntin: per què cal seguir gastant diners en la defensa d’Europa, si el comunisme ja ha estat derrotat? Posem per cas que la retirada dels EUA de la seguretat europea impliqués, a mig o a llarg termini, un increment de la influència russa sobre el continent europeu –cosa, per altra banda, poc probable-. Inclús en aquest supòsit, els republicans, d’acord amb la seva més estricta racionalitat geopolítica, per terrible que aquesta sigui, es podrien respondre: i què? “Perdre” Europa occidental avui no te res a veure, per a ells, amb “perdre-la” durant la Guerra Freda. De fet, Trump sap que Putin és tan partidari del sistema capitalista com ell i, de fet, els dos tenen una visio del mon, de les relacions internacionals, del model econòmic i fins i tot de la politica bastant similar. Per això, des d’aquest punt de vista profundament ideològic, no és gens estrany que als republicans el cost financer que seguir fent funcionar l’OTAN com fins ara els sembli excessiu.

Més quan la seva prioritat actual –en la seva lògica de superpotència unilateralista- sigui la contenció de la Xina. Que no oblidem, d’aquesta si que els republicans poden dir que es comunista. La confrontacio amb la Xina, de fet, té el potencial per ser narrada per Trump com una pugna entre sistemes econòmics incompatibles, a la manera del que va ser la rivalitat amb els soviètics durant la Guerra freda. Tanmateix, la insercio absoluta de Xina en el comerç mundial, la seva incorporacio a l’OMC i la seva profunda obertura a la inversio privada estrangera farien poc versemblant aquesta narracio. Qui pot creure, a aquestes alçades, que el gegant asiàtic és una amenaça pel sistema capitalista global?

Probablement, els demòcrates, que tenen una aproximació al vincle transatlàntic amb Europa menys construïda sobre l’anticomunisme, poden seguir entenent l’aliança amb la UE com una manera de defensar la democràcia i l’estat de dret, i de donar suport a un multilateralisme basat en regles i organitzat al voltant de les Nacions Unides. Però no és aquest el cas de Trump, a qui la preservació de l’estat de dret sembla preocupar-li més aviat poc. Potser quan hi hagi un retorn dels demòcrates al govern dels EUA el vincle de defensa transatlàntic torni a reforçar-se. Però si per la banda nord-americana aquest vincle havia avançat fins ara amb dues cames –la demòcrata i la republicana- a partir d’ara avançarà sempre a peu coix. Mai els republicans tornaran a tenir raons per abraçar la fe transatlàntiques comparables a les que havien tingut durant la Guerra freda.

Per això, la UE farà bé de treballar en prou de la seva autonomia estratègica, que és una manera de dir que la nostra defensa, a partir d’ara, els europeus ens l’hem de pagar nosaltres. Tanmateix, això no passa necessàriament  -ni molt menys- per un bil·lionari programa de rearmament i un increment accelerat dels pressupostos estatals de defensa. D’entrada el primer que cal es coordinar els pressupostos actuals dels 27 membres de la UE –o, sinó de tots, d’aquells estats disposats a fer-ho-. Només amb això, gastant els mateixos diners que fins ara, es poden assolir unes economies d’escala i unes eficiències immenses, que permetrien cobrir moltes de les necessitats de seguretat que fins avui assumien els EUA. Gastar millor, abans que gastar més, i deixar d’invertir aquests diners en la indústria militar nord-americana per invertir-los en l’europea. Aquí, per cert, la indústria catalana hi té un paper a jugar.

Es cert que la integració de les polítiques de defensa dels 27 en una única política de defensa europea xoca amb un obstacle que d’entrada podria semblar gegant: implica integrar progressivament els 27 estats majors existents actualment en un de sol, d’escala europea. Com assumiran els ciutadans alemanys, francesos, italians, txecs o letons que el cap del “seu” exèrcit no necessàriament parli la seva llengua? Acceptaran gustosament els generals dels diferents exèrcits estatals el fet de quedar subordinats a un únic estat major europeu? En realitat, la resposta a aquestes preguntes ja la sabem, si ens atenim al procés que va dur a la creació de la moneda única. Quan es va introduir l’euro, es va crear el BCE... però al mateix temps, i sense gaire lògica econòmica, es van mantenir els 27 Bancs centrals estatals, tot i no tenir una moneda per gestionar. Va ser una decisió fonamentalment política. Es va “inventar” per als bancs centrals estatals una funció subsidiària –de vigilància del seu sistema bancari estatal- per justificar la seva supervivència i així fer més digerible el fet que, en realitat, havien perdut la seva veritable raó de ser. Es va evitar la seva desaparició, a canvi de buidar-los del seu poder real. Tanmateix, que avui a Frankfurt, a la seu del BCE, es parli bàsicament en anglès no sembla ser un gran problema per als ciutadans francesos, italians, espanyols, grecs o eslovens que fan cada dia els seus pagaments en euros.

Amb la integració de les defenses nacionals en un única defensa europea unificada podem imaginar una cosa similar: que s’avanci cap a la creació d’un estat major europeu sense el desmantellament dels estats majors estatals, encara que en realitat aquests vagin perdent la seva veritable raó de ser. No es de preveure que als ciutadans eslovacs, croates, italians o portuguesos els hagi de preocupar gaire que el cap de l’estat major del “seu” exèrcit (europeu) parli una llengua que no sigui la seva. Podem pronosticar, això sí, que França –fent valdre el seu paraigua nuclear- farà mans i mànigues perquè aquesta llengua sigui el francès.

El veritable problema, en el cas de la defensa, és una altre. La política monetària és, per definició, una política independent del poder executiu. El mandat del BCE està fixat de manera autònoma i ni els governs dels 27 estats ni la Comissió no poden interferir en les seves decisions. La política de defensa, en canvi, és per definició una política dependent del govern. Els militars no tenen un mandat independent, que han de complir al marge de la voluntat del poder executiu. Ans al contrari, han d’actuar sota la instrucció directa del seu ministre de defensa, que és qui fixa les polítiques i pren les decisions -no a nivell operatiu, però sí estratègic-. I, com sabem, el ministre de defensa el nomena el president del Govern i a aquest, en democràcia, el trien els ciutadans. 

Posem que tenen raó els que expliquen que cal un exèrcit europeu integrat –i no els actuals 27 exèrcits separats- per omplir el buit que, en un futur que ja ha començat, deixarà a Europa l’exèrcit nord-americà. Però la qüestió clau és: davant de quin “ministre europeu de defensa” (avui inexistent) respondrà aquest estat major europeu? Quin president de govern europeu (avui inexistent) el nomenarà i quin procés democràtic (avui inexistent) servirà per elegir aquest president? Som, doncs, al cap del carrer. La retirada transatlàntica de Trump enfronta a la UE a un problema existencial de primera magnitud, el seu problema existencial per antonomàsia, al qual ha estat potencialment enfrontada des dels seus orígens: ¿pot fer la UE el salt a un disseny institucional clarament federal, que li permeti, de cara enfora, estructurar-se de manera eficaç per respondre als desafiaments de la geopolítica mundial i, de cara endins, resoldre d’una vegada el seu dèficit democràtic?    

Més enllà d’això, quan ens plantegem la integració de les 27 polítiques de defensa en una de sola, el més important de tot és tenir clar que l’autonomia estratègica europea –dit de manera més atractiva, l’alliberament de la dependència nord-americana en l’àmbit militar- ha de servir perquè la UE sigui un actor de pau. Deixar de dependre de l’exèrcit dels EUA i disposar, per tant, d’una capacitat de dissuasió suficient pels nostres propis mitjans hauria de ser l’oportunitat per enfortir la idea de la UE com a potència diplomàtica, defensora del multilateralisme i de la resolució pacífica dels conflictes internacionals. Europa va néixer com un projecte de pau i ho ha de seguir sent. Més que de “rearmar-se”, es tracta de ser menys dependents dels EUA en termes de seguretat i defensa i que això, precisament, ens permeti intervenir en la geopolítica global, de manera molt més decidida, com els adalids d’una comunitat política internacional basada en regles justes i d’un sistema mundial cooperatiu.