Es sostenible en el temps la guerra comercial de Trump? El més sorprenent dels aranzels del republicà és que qualsevol estudiant de primer curs de qualsevol facultat d’Econòmiques sap que els arguments que ha esgrimit per justificar-los xoquen contra els principis més bàsics i contrastats de la ciència econòmica. Se suposa que a l’actual govern nord-americà hi ha economistes mínimament informats que són conscients d’aquesta contradicció.

Un dels objectius dels aranzels –diu l’administració nord-americana- és obtenir ingressos extres que li permeti fer una reducció fiscal de gran abast als ciutadans del seu país. Però ningú dubta que aquests aranzels no els pagaran les empreses exportadores de la resta del món, sinó els propis consumidors nord-americans, perquè l’aranzel quedarà tard o d’hora repercutit al preu dels productes. Ni que els baixin els impostos, el previsible increment de la inflació en neutralitzarà l’impacte sobre la butxaca dels consumidors. Així, allò que es pretén donar amb una mà als ciutadans nord-americans se’ls acabarà traient per l’altra. En economia és difícil fer trampes al solitari. I encara un altre detall gens menor: a nivell agregat les rebaixes fiscals quedaran previsiblement anul·lades pel xoc inflacionari, però mentre que les primeres beneficiaran sobretot les classes altes i mitges altes, la inflació la pagaran sobretot els treballadors i els més pobres. De tal manera que aquesta nova política comercial probablement augmenti encara més la desigualtat de la societat ianqui, ja de per si tan alta.

Un altre dels objectius dels aranzels de Trump –el principal, se suposa- és la reindustralització dels EUA. Si els productes de fora deixen de ser tan competitius com fins ara, se suposa que aquells fabricats dins de la geografia nord-americana ho tornaran a ser. Els aranzels, al capdavall, no deixen de ser un obstacle a la lliure competència. Tanmateix, ni que l’ocupació als EEUU millorés gràcies a aquesta hipotètica reindustralització, els costos laborals allà seguirien sent més alts. Això, per definició, sempre queda reflectit en el preu dels productes. Per tant, ni que en el millor dels casos els aranzels impulsessin la producció interna, cosa que la majoria d’analistes posa seriosament en dubte, això difícilment millorarà el nivell de vida dels nord-americans. Tornem al mateix que abans: les dues magnituds –major consum i major inflació- tard o d’hora s’acabaran neutralitzant. Encara que la reindustrialització acabi significant més i millors salaris, de poc servirà si els béns a consumir en general costen més. Insistim: en una economia de mercat hi ha lleis que tendeixen a ser força implacables.

A més, en la mesura que les cadenes de producció estan altament integrades a escala global, és cada vegada més difícil fabricar productes industrials (mínimament sofisticats) 100% made in America. Així, no només no està assegurada la relocalització als EEUU del consum nord-americà que avui es produeix fora, sinó que és perfectament possible que passi exactament el contrari. A les empreses que produeixen als EUA però necessiten components procedents d’altres països se’ls encariran tant els costos, que moltes es tornaran inviables i acabaran tancant. Volent impulsar una primavera reindustralitzadora, la “trumponomics” pot intensificar encara més la desertització industrial dels EUA.

Contemplem, en fi, la possibilitat que l’objectiu de la guerra comercial sigui -com creuen alguns analistes- forçar una petita recessió que permeti abaratir el finançament de l’enorme deute nord-americà. Tampoc sembla que, en un context de xoc inflacionari, la baixada de tipus d’interès que hauria de propiciar aquest abaratiment sigui justament l’escenari més probable. Perquè amb els aranzels els EUA no s’encaminen a una recessió deflacionària, sinó cap a una “estanflació” en que l’estancament del PIB va acompanyat d’un augment dels preus.

El més inquietant no és que les polítiques comercials de Trump contradiguin els manuals d’economia –tant hi fa si són bàsics com avançats-. El més inquietant és que totes els centres d’anàlisi econòmica del planeta i els departaments d’estudis de tots els bancs privats del món, sense excepció, han pronosticat més inflació i menys creixement, sense descartar gens ni mica una recessió a la principal economia del planeta i alguns, fins i tot, a escala global. Tanmateix, això ens hauria de portar, precisament, a no errar els pronòstics a mig termini. Perquè si els pitjors escenaris macroeconòmics per als EEUU es van confirmant, potser aquesta política comercial té els dies comptats. Potser la pròpia administració Trump rectificarà quan vegi la reacció de les borses i que els resultats de la guerra aranzelària no són els esperats. O potser els ciutadans nord-americans plomaran el Partit Republicà a les eleccions del midterm –el 2026- i llavors la festa trumpista s’acaba de cop.

Per tant, no descartem que o bé els mercats o bé els electors, tard o d’hora, obliguin a Trump a rectificar. Si no ho fan els primers a curt termini, és probable que ho facin els segons a mig. No oblidem que Trump va guanyar les eleccions contra Harris parlant precisament... de la inflació! I pocs dubten que allò que aconseguirà amb la seva guerra comercial és un xoc inflacionari considerable. Just el contrari del que va prometre a les franges d’electors de centre –les més volàtils- que li van fer guanyar les eleccions. Seria molt lògic que aquests mateixos electors en les properes li donin l’esquena.

Per tot això, malgrat no es pugui fer un pronòstic precís, a l’hora de decidir la resposta des de la UE seria bo tenir en compte la capacitat de Trump per mantenir aquesta guerra comercial global. Cal contraatacar amb aranzels simètrics als productes i serveis americans? Vigilem. Hem convingut que els aranzels comercials de Trump, a part de danyar l’economia dels països afectats, pot ferir greument la pròpia economia nord-americana. Es, sí, un tret al peu. Per la mateixa regla de tres, si la UE respon als EEUU amb aranzels recíprocs -com estan fent ja la Xina o el Canadà- no estarem corrent hi la el risc que provocar un xoc inflacionari també dins la pròpia UE? No ens tirem un tret al peu també nosaltres. Si la política comercial és un dany autoinfligit, no té gaire sentit respondre amb una mesura similar que potser perjudicarà als EEUU però pot implicar un dany autoinfligit també per a la UE. Si la bala de Trump impacta al nostre peu però també al seu, no seria molt intel·ligent disparar una bala al peu dels EEUU que acabi impactant també contra el nostre.

Per tant, prudència en la reacció per part de la UE seria, ara mateix, un bon consell. Sembla que la Comissió Europea, més enllà dels discursos públics, està en aquesta posició i no aposta per un contraatac simètric. Del que es tracta és que els EUA retiri els seus aranzels, no que nosaltres escalem també els nostres –fent encara més aguts els efectes perniciosos de la guerra comercial-. I, en tot cas, imposar multes a determinats sectors que incompleixen les regles europees, que no haurien d’afectar els preus d’aquest tipus de productes per als consumidors.

Mentrestant, per descomptat, els governs europeus no ens poden quedar de braços plegats davant dels sectors econòmics que patiran més directament les conseqüències del proteccionisme trumpista. Començant per casa nostra. A les empreses catalanes més exposades al mercat nord-americà i, per tant, més afectades pels nous aranzels, de poc els ajudaria que penalitzéssim els productors nord-americans amb unes eventuals represàlies aranzelàries. Allò que necessiten són ajuts directes, bonificacions fiscals, obertura de nous mercats i intensificar els nostres intercanvis comercials amb la resta del planeta, entre d’altres mesures de defensa del nostre sector exportador. Mesures que el govern espanyol -i el català!- s’han d’apressar a proporcionar de manera immediata i detallar de manera concreta.

Tanmateix, al costat de tot això, potser hauríem d’aprofitar aquesta aposta trumpista pel proteccionisme per fer una reflexió sobre els costos socials que ha tingut per a les societats europees la desindustralització derivada de la globalització. I per fer una reflexió simètrica sobre les condicions de la industrialització als països del Sud. No oblidem que la diferència de costos laborals entre el Nord i el Sud del planeta és la principal raó estructural de la deslocalització industrial accelerada que han viscuts les economies occidentals en les darreres dècades. Com més els costos laborals del Sud es vagin aproximant als del Nord, més lent –i, per tant, més digerible- serà aquest procés de deslocalització industrial i més factible serà un cert procés de relocalització.

Augmentar els drets laborals als països del Sud és, doncs, la manera de fer una globalització més equilibrada, de la qual es puguin beneficiar més directament els treballadors tant del Sud com del Nord. Es la manera de bastir un sistema econòmic multilateral que segueixi sent obert, però menys generador de les desigualtats insuportables que el model neoliberal ha disparat. Impulsar estàndards laborals a escala global –més enllà dels Convenis de la OIT- és la manera de desaccelerar la globalització, però no per la via del proteccionisme, en la qual poc o molt hi surt perdent tothom, sinó mitjançant una millora dels drets socials a escala global.

Així, davant del desafiament que suposa el neoproteccionisme trumpià, les forces progressistes haurien d’oferir alguna cosa més que la defensa del marc comercial vigent fins l’arribada del republicà –un marc comercial enquadrat, durant dècades, en un paradigma de neoliberalisme rampant-. La resposta a Trump no hauria de ser “tornem a la situació anterior”. Seria un gravissim error. L’enfortiment dels drets laborals a escala global és, crec, part de la resposta que els progressistes hauríem de ser capaços de donar davant del trasbals actual. En aquest nou marc, que la UE condicioni les seves importacions al compliment d’uns determinats estàndards laborals sí que podria ser una manera -molt més legítima que no pas la trumpiana- de protegir la indústria europea. De fet, en aquest sentit ja comptem amb el precedent de la “taxa de carboni en frontera” (CBAM), que no deixa de ser una barrera aranzelària per defensar el medi ambient i que la UE va aprovar la passada legislatura. Bé que al Parlament Europeu un ampli espectre, des del centre fins a l’esquerra, ho va celebrar de manera entusiasta quan es va aprovar –i jo el primer-.

Pel que fa a la guerra comercial, doncs, la conclusió seria doble. D’una banda, no podem descartar que la provocació de Trump, a diferència del que està passant en l’àmbit de la seguretat i la defensa i amb el vincle transatlàntic en, sigui més transitòria i menys estructural del que pugui semblar d’entrada. No estem dient amb això que menystinguem gens ni mica el dany que pugui infligir a l’economia mundial. Però cal dissenyar la reacció europea sense ignorar aquesta possibilitat i oferir respostes igual de conjunturals. De l’altra banda, hauríem d’aprofitar aquest insensat electroxoc aranzelari per fer una transformació -aquesta sí estructural- del sistema mundial de comerç, basada en l’enfortiment dels drets laborals i dels estàndards socials a escala global. Tot i que ens pugui semblar paradoxal, hauríem de convertir l’absurd proteccionisme de Trump en una palanca que ens permeti passar de la globalització neoliberal a un nou multilateralisme econòmic profundament i honestament compromès amb la millora del nivell de vida de les classes mitges i treballadores, tant al Sud com al Nord del planeta.