En un context de canvi cultural i social, i de desafecció envers la llengua, la salut del català es veu amenaçada per una inquietant realitat. Entre les noves generacions, l’ús del català presenta símptomes de debilitament i retrocés, amb una tendència a la baixa en els darrers anys, segons l’última enquesta d’usos lingüístics de la població. Tot i això, encara queda espai per a l’esperança. Hi ha històries i persones que capgiren les dades i demostren que la llengua continua despertant estima, interès i passió, fins i tot, fora del territori català. És el cas del Javi Gonzálvez (Segòvia, 2000), que ha après català per iniciativa pròpia i mitjançant la cultura.
El jove segovià, de 24 anys, va començar a interessar-se per la llengua el 2017 gràcies a la sèrie Merlí, aconsellada pel seu professor de classes particulars de Filosofia. “Al principi la mirava en castellà, doblada, però no m’agradava. Els actors semblaven apagats”, admet. És per això que va decidir mirar-la en català, en versió original, amb els subtítols en castellà, però “acabava llegint”, comenta. Aleshores, va provar amb el català. “En un primer moment em costava molt. Havia d’aturar el capítol i buscar expressions i paraules, però crec que si t’esforces, s’entén”, rememora.
Fill d’un pare nascut a Catalunya, però criat a Alacant des dels dos mesos, i d’una mare de Segòvia, el Javi confessa, això sí, haver tingut sempre certa connexió amb el valencià, sense parlar-lo.
Aprendre català a través de la cultura
El seu aprenentatge no passa per acadèmies ni llibres de text, sinó per consumir contingut i cultura en català, deixant-se portar i sense vergonya. El Duolingo l’“avorria“, i el que ha fet és escoltar molta música i mirar pel·lícules i sèries en català. De Merlí va passar a Nit i dia i a Si no t’hagués conegut, ambdues sèries de TV3. Recentment, ha vist Salve Maria, film dirigit per la catalana Mar Coll i Premi Gaudí al millor guió adaptat 2025 (amb Valentina Viso). Quant a la música, en destaca grups com Oques Grasses, La Fúmiga i Figa Flawas. Les seves cançons preferides: Ja dormiré, de Figa Flawas i La Fúmiga, i Rock'n'Roll, d’Els Catarres.
Tot i que aprendre’l i parlar-lo li està resultant relativament fàcil, reconeix que escriure’l és més complicat. “Els accents són molt diferents. N’hi ha un més! I els apòstrofs, que en castellà no existeixen... A més, la pronunciació no coincideix amb l’escriptura”. I en ressalta dues paraules. En l’aspecte pràctic, l’expressió “cal” li agrada molt. “És curta, directe i molt útil”. La seva paraula preferida? Panerola. “No s’assembla gens a cucaracha. Aquesta fa fàstic, però, en canvi, panerola té gràcia”, i riu. “La gent al·lucina quan els dic que no l’he estudiat mai”, sentencia.
L’arribada a Barcelona i sentir-se un més
L’amor i el català l’han portat, ara fa un mes, a Barcelona. Després de conèixer la seva parella catalana a Alemanya, fent un Erasmus, i graduar-se en Periodisme per la Universitat de Màlaga, el Javi acaba d’arribar a la capital catalana, on ha començat pràctiques d’estiu a Nació. “Amb la meva parella parlem sempre en català. Quan vaig començar, no tenia ningú amb qui parlar-lo. Ara sí”, diu. “És molt bonic. Té una sonoritat molt xula i és molt agradable de sentir”.
Aprendre l’idioma, explica, li ha permès comprendre millor el país. “Entens d’on venen les coses, per què són així. És fonamental parlar la llengua del lloc on vius”. I lamenta que a la resta de l’Estat es consideri estrany parlar català, basc o gallec, “si al final són més nostres que l’anglès o el francès que aprenem a l’escola”. I ell ho té clar: “Et sents un més. Et pots integrar i parlar amb tothom. Al cap i a la fi, és la forma de trencar fronteres”.
El que més li agrada i valora dels catalans és el sentiment de comunitat, de “família i pertinença”, i la “connexió amb la cultura i les festes populars”: “És diferent d’on vinc. I si la gent de fora vingués a Catalunya, la mirarien amb altres ulls”.
La història del Javi, marcada per l’amor, la cultura i les ganes d’aprendre i integrar-se, és una mostra viva que el català pot travessar fronteres i néixer allà on hi hagi voluntat de fer-lo créixer. És el testimoni d’algú que ha fet del català una llengua pròpia.
