Conèixer i entendre la llengua i els costums del país on s’ha anat a viure és molt important diu a la contraportada del lèxic il·lustrat català xinès que Maguregui Ediciones va editar l’any 2005, coordinat per Liao Yanping, amb il·lustracions de Ma Lu. Aquesta eina de coneixement mutu, en la qual vaig participar com a autora amb Dolors Permanyer Verdolet, (ambdues assessores en llengua i cohesió social, LIC), convida a la descoberta recíproca, i posa en valor la llengua catalana, que no és coneguda a priori com a llengua d’estat i confon a les famílies xineses que aterren el seu projecte migratori a l’Est d’Espanya. 

Fer desconèixer a visitants i migrants l’existència d’una llengua pròpia dels països catalans i la seva oficialitat i ús necessari per viure en aquest territori, forma part dels mecanismes que té l’estat i el mercat per exercir opressió sobre les llengües diferents de la imposada, i sobre la precarització de les vides migrants. És un fort mecanisme de poder contra la diversitat i contra el reconeixement de les nacionalitats que amb tant d’esforç el nacionalisme espanyol vol esborrar del mapa. Cal abordar aquest context d’arribada quan parlem de com accedeixen al català visitants i persones migrades. 

Com diu sempre Yásnaya E. Aguilar Gil, la pensadora mixe autora de Lo lingüístico es político i Ää: manifiestos sobre diversidad lingüística, per als estat nació és primordial l’existència d’una sola llengua, ja que la diversitat els recorda que no hi ha només una única nació, com pretenen. I fan un gran esforç per negar-la. Aquesta és una de les principals causes de la minorització lingüística del català als territoris d’on és llengua pròpia, d’ençà de l’ocupació borbònica del segle XVIII. Però no la única. 

La conjuminació de factors universals vinculats al sistema polític i econòmic, a les dinàmiques de poder i lleis del mercat en un capitalisme colonial i depredador, tal com conceptualitza el lingüista australià Gerald Roche parlant d’assassinat de llengües és, oi tal, una altra de les causes que operen en contra la supervivència funcional i comunitària de les llengües en perill com la catalana. El mateix sistema que causa la vulneració dels drets de les persones migrades. Però n’hi ha més. 

La no aplicació de mecanismes de protecció per combatre aquests dos factors consubstancials a la minorització per imperialisme lingüístic, és en sí mateixa una altra causa explícita de l’afebliment de la salut de les llengües. I aquí els governs diversos dels Països Catalans, i especialment els del Principat, en relació a la seva capacitat d’acció, han mostrat una deixadesa letal, malgrat algunes actuacions reeixides que han actuat de pantalla en dècades passades. Desatendre els mecanismes d’acollida a la població arribada de nou és, precisament, un dels més perversos.

Però aquests tres eixos d’opressió estructural no expliquen per si sols l’actual moment en què la catalanofòbia és creixent en la mateixa proporció que ho és la laxitud amb què s’afronta, la frivolitat amb què s’avala socialment i la facilitat amb què vincula la immigració com a problema. Una bona mostra l’hem tingut amb la polèmica per la representació teatral contractada per l’Ajuntament de Barcelona, i en les reaccions i no reaccions posteriors.

Tant en aquest marc fòbic com en la davallada de l’ús de la llengua que constaten les enquestes, hi té molt a veure la falta de consciència i assertivitat lingüístiques, que és conseqüència d’anys de submissió lingüística i alhora causa de més minorització. Una retroalimentació acadèmicament demostrada, que entitats com l’Escambell o els Tallers per la Llengua intenten revertir donant eines per oposar-se a l’opressió lingüística sense sentir-se culpable. El condicionament psicològic en l’actitud lingüística és modificable, i demanar atenció en català a professionals vinguts d’altres països no és racisme. 

La falta d'oportunitats per aprendre l’idioma és una altra de les causes que minoritza una llengua i discrimina a qui no hi pot accedir. La falta de voluntat política per oferir cursos suficients i facilitats per accedir-hi és un element de vulneració institucional proactiva que perjudica milers de persones arribades d’arreu. Després existeix l’oposició ideològica a aprendre o a usar la llengua, casos minoritaris però molt mediàtics.  

Però per al marc catalanofòbic que avança posicions a Catalunya no hi ha cap justificació acceptable en termes de justícia social o drets humans. L’antiracisme i la defensa de la llengua catalana van units contra un mateix sistema d’opressió. I això és i ha de ser així, per molt que molesti a la dreta catalana antiimmigració, per una banda, i al supremacisme lingüístic espanyol camuflat, per una altra.