Diu el prestigiós lingüista australià Gerald Roche que les llengües no es moren, les llengües són assassinades. Perquè la minorització i mort d’una llengua no és una fatalitat natural inevitable, sinó que és conseqüència d’una conjuminació de factors vinculats al sistema polític i econòmic, a les dinàmiques de poder. I davant la pressió del mercat i dels sistemes polítics opressius sobre les llengües minoritzades tenim la capacitat de generar mecanismes de protecció per evitar aquest assassinat de la llengua.
Aquest Sant Jordi la novetat guanyadora és la recuperació de l’esperit combatiu de la diada, la reivindicació popular de la llengua al carrer amb la manifestació en defensa del català, un intent d’activació de mecanismes de protecció. Fent memòria de la de fa 40 anys, que va ser brutalment reprimida per la policia. Aquell 1985 presidia el govern espanyol el PSOE de Felipe González, el català la Convergència de Jordi Pujol i el barceloní el PSC de Pasqual Maragall. I en aquell context polític, la defensa popular de la llengua rebia una violència repressiva d’alt voltatge. No hem arribat a l’emergència lingüística d’ara per casualitat.
La càrrega de fa quatre dècades passava dos anys després de l’aprovació de la llei 7/1983, de normalització lingüística a Catalunya, que sobre el paper va escenificar un gran relat de consens polític i de consolidació de (falses) seguretats per la pervivència de la llengua i els drets dels parlants. Interessava fer creure que ja estava tot guanyat i de forma perdurable. Per al poder sistèmic la llei esdevenia un instrument desmobilitzador, mentre es mantenia la subordinació i imposició de la llengua del règim dominant, això sí, de forma molt més emmascarada.
Malgrat que deixés de ser llengua explícitament perseguida en el postfranquisme, viure plenament en català ha esdevingut sempre impossible. I un esforç extra per a cada sofrent del dolor de llengua. Impossibilitat in crescendo especialment al comerç, la sanitat, l’ensenyament, el cinema i oci, o la justícia, per a una llengua minoritzada - que no pas minoritària - que ocupa el 75è lloc per nombre de parlants entre les 6000 llengües del món, que té una presència a internet que la situa entre el 10è i el 20è lloc, i que gaudeix de presència internacional notable, en literatura traduïda i en lectorats (s’ensenya a més de 130 universitats d’arreu del món). Però que cada cop s’usa menys per ser parlada al territori d’on és pròpia.
Com a tota llengua minoritzada la seva defensa és un acte de resistència, un posicionament de la mateixa magnitud que la lluita contra el canvi climàtic o la lluita pel dret a l’habitatge. Perquè la pervivència de les llengües amenaçades per la depredació del neoliberalisme i imperialisme lingüístics és la pervivència d’un model de vida arrelada i comunitària. Com diu el colombià universal Botero en un dels textos de la seva gran exposició pòstuma al Palau Martorell de Barcelona, per ser universal cal ser molt local, arrelat al patrimoni propi. Defensar i revitalitzar la llengua catalana és un acte de rebeldia contra el sistema.
De la manifestació d’aquest Sant Jordi per la Llengua genera esperança que la reivindicació es vincula a les lluites i la crítica enfront del model econòmic actual de la ciutat, basat en l’especulació immobiliària i el turisme, agreujants dels efectes de la globalització, gentrificació als barris i perill per a la cultura pròpia. Un model que esdevé poderosa màquina de trinxar la cultura i la llengua, i gran catalitzador de la política d’assimilació promoguda per l’estat espanyol. Fer perdre a la llengua catalana el seu rol de cohesió social, promovent l’avenç del castellà i l’anglès, és una amenaça demolidora. I condemna Barcelona a esdevenir una ciutat sense ànima.
La desnacionalització de la capital catalana és el símbol d’un procés que s’estén arreu del Principat i dels Països Catalans, i que recentment ha rebut resistència popular al País Valencià amb les consultes guanyades pel català a l’escola. Sens dubte, i més enllà de totes les consideracions sociolingüístiques, antropològiques i filològiques que puguem aportar-hi, si hi ha un combat popular ampli de reivindicació de la llengua catalana com a ànima pròpia, hi tenim molt de guanyat. Però no tot. És hora de modificar els enfocaments lingüicides vigents. Un d’ells “el mite del bilingüisme”, magistralment disseccionat per Jordi Martí Monllau.
Com bé remarca Maria Sabaté-Dalmau, secretària de la societat catalana de sociolingüística, al llibre “el català llengua efervescent” que va coordinar l’enyorada Carme Junyent, ens cal desemmascarar les accions de governança neoliberal i reflexionar entorn l’exclusió lingüística imposada des de dalt, ja que la societat catalana està en mans dels ens de governança neoliberal de l’estat espanyol, que segueix els dictats del mercat global i desplega accions de governança lingüística des dels binomis politicoeconòmics, condicionant els nostres drets. Doncs això. Recuperem l’ànima.