Fa pocs dies s’ha aprovat el nou Pla de Barris i Viles que mobilitzarà uns 1.600 milions d’euros entre els anys 2025 i 2029, dels quals 1.000 els posarà el Govern i la resta, els ajuntaments. S’invertirà en uns 120 programes de transformació física, transició ecològica o acció sociocomunitària en diverses ciutats i pobles catalans. Pel que fa al tercer gran objectiu, més enllà de la transformació urbana i ecològica, l’acció sociocomunitària se centra en la reducció de les desigualtats socials, l’equitat de gènere, salut i educació i economia i ocupació. Em pregunto per què la cohesió cultural i lingüística no forma part sistemàticament dels objectius de l’acció sociocomunitària, adoptant una visió més transversal de la cohesió social.

Fa vint anys, en l’acte de signatura, del primigeni Pla de Barris, amb el Govern catalanista d’esquerres, el president Maragall va marcar l’objectiu d’assolir "la cohesió dels barris i d'obrir nous escenaris de qualitat de vida en un món en què la globalització sembla que ens amenaça amb la pèrdua d'identitat i que hem de recuperar amb la millora de la qualitat d'on vivim, estudiem i treballem". Aquell Govern ho tenia clar: calia aprofitar el Pla de Barris per construir identificadors compartits en espais compartits. En moments en què la ressaca del procés independentista, el canvi demogràfic, la conjuntura internacional cap a la ultradreta estatalista, la percepció d’una llengua en declivi d’ús, és una obligació de qualsevol Pla integral de cohesió social, fomentar identificadors que cohesionin. Pensar-se que només amb urbanisme, tecnologia i millores en serveis s’obté la cohesió és un greu error.

Mirem a França. Té un estat social molt més fort que l’espanyol i té noves generacions procedents de la immigració que han experimentat l’ascensor social, quan a casa nostra encara són minories. Però els francesos, en el relat i les accions per a cohesionar la població cauen en greus contradiccions que les fan fallides. Exemples recents. En la mateixa setmana que es presentava un informe del Ministeri d’Interior francès sobre l’estratègia d’infiltració de la confraria dels Germans Musulmans en les comunitats de religió islàmica, alertant contra el perill de l’islamisme polític, no de l’Islam religiós, Macron aprofitava el triomf del PSG de Luis Enrique, per a felicitar el seu amo Nasser bin Ghanim Nassida Al-Khelaïfi, ministre sense cartera de Qatar. Qatar és aliat estratègic dels EUA, però, a la vegada, s’ha distingit per donar suport, precisament, als Germans Musulmans o al DAESH. Un fet que va comportar fa pocs anys que cinc estats àrabs, l'Aràbia Saudita, Egipte, Emirats Àrabs Units, Bahrain i el Iemen hi trenquessin les seves relacions diplomàtiques.

Una altra contradicció francesa, en el tema dels drets religiosos i el laïcisme. Els debats sobre la vestimenta o la garantia dels drets humans en barris que han experimentat un tancament comunitarista. O sobre la identificació nacional que entra en crisi quan tot un estadi crida a favor d’Algèria en un partit contra França. Llavors, trobem a França discursos filoislamistes com els de Mélenchon o islamofòbics com els de Le Pen. Macron, entremig, fa crides contra el comunitarisme, titllant-lo de separatista. Però, com es pot combatre el separatisme de comunitats tendres de nouvinguts, si el primer que Macron combat amb furor són les diferències nacionals i lingüístiques bimil·lenàries interiors a França. Si Macron denuncia les llengües prèvies al francès (català, bretó, basc, occità ...) també com a separatistes, com es pensen abordar les noves diversitats de forma inclusiva? Està comprovat que el procés d’arrelament de nouvinguts és més fàcil en comunitats petites i diferenciades que en un magma estatalista basat en un xovinisme arranador i empobridor.

I això, també serveix per a l’estat espanyol i els seus ideòlegs extremistes, alguns “progres”: com es pot ser tan cínic i contradictori de defensar la sostenibilitat d'acord amb preservar la biodiversitat i les espècies autòctones per mor de l’equilibri ambiental i alhora portar a terme polítiques d’extinció per activa o passiva de les diverses comunitats lingüístiques de l’estat? O l’altra qüestió: algú creu que un immigrant sud-americà o magribí espanyolitzat, per més accions socials i urbanístiques que s’emprenguin al seu entorn, tindran la garantia d’arrelament real? Un arrelament sòlid comença pel veïnatge local, no només de resident passiu, sinó de ciutadà participant. Cal dir, per altra banda, que el canvi generacional dels joves de procedència autòctona també està conduint a un desarrelament greu, on es percep el marc democràtic i nacional com un espai inútil per garantir el seu progrés o la seva visió individualista. Passen a ser clients emprenyats de l’estat del benestar, però no ciutadans responsables.

Així que, l’arrelament de les noves generacions, provinguin d’on provinguin, en llocs com a Catalunya, i en altres territoris amb llengua i cultura singulars, necessita identificadors propers, no llunyans. Uns identificadors que passen per la cultura popular compartida, l’esport de base, les activitats d’entorn escolar i la llengua catalana com a columna vertebral de la identificació. Per tant, hi haurà en aquests plans d’acció sociocomunitària un enllaç amb les polítiques emanades del pacte del català? Hi haurà en les propostes de dinamització social un suport especial als elements integradors en l’oci, com l’esport de base amb identitat o a les activitats de les entitats de cultura popular?

Un pla integral de barris ha d’incorporar aquests aspectes, si no podem patir com a França, tensions comunitaristes creixents i vandalisme incívic contra el patrimoni comunal. Sense arrelament profund no hi pot haver estima pel país, diguem-n’hi patriotisme. I sense patriotisme, de poble o de país, no hi haurà civisme ni cohesió social real.