El darrer cop va ser el 28 de juny de 2010. Hi havia informacions contradictòries i incertesa sobre com actuaria el Tribunal Constitucional amb l’Estatut. Havia deliberat sobre el text que buscava un encaix per la nació catalana sense reformar la Constitució amb la creença (innocent) que el tot es podia federalitzar una mica des de la part. Quan es jutjava, el text ja s’estava aplicant després d’haver estat aprovat el 2006 amb majoria absoluta al Congrés i per referèndum a Catalunya després.

[Si vols rebre al correu El Despertador o un altre butlletí de Nació clica aquí]

La majoria d’aquell TC era “progressista”, però tot es va tòrcer i la sentència, que anul·laria 14 articles i en rellegia molts a la baixa amb ànim unitarista, no va ser l’esperada pel govern del PSOE i va inflamar els ànims a Catalunya, on es va constatar l’esgotament del marc autonòmic. Els dos magistrats que, directament, havia triat el govern espanyol van fallar: Pablo Pérez Tremps perquè va ser recusat per un estret marge a instàncies del PP per haver fet un informe per a la Generalitat; i Manuel Aragón, un catedràtic del que Zapatero s’havia enamorat frívolament, es va passar al bàndol conservador en desacord per la tènue personalitat nacional que el text conferia a Catalunya. El seu moviment va desequilibrar la balança cap a posicions més centralistes. 

Anys després, en un campus de la FAES, la fundació d’Aznar, Aragón explicava que si no hagués fet el que li dictava la seva consciència de forma “independent” hauria “prevaricat”, però no va voler respondre si en aquells dies va parlar i va rebre pressions de Zapatero. La sentència va ser històrica i també el darrer cop que, en un assumpte que afectés la “sobirania nacional”, l’alt tribunal no complia el pronòstic. I la sorpresa va ser, això sí, en favor de l'interès estatista.

Ahir vam saber, gràcies a una filtració massiva de la ponència de la sentència, que el TC preveu avalar aquest mes el gruix de la llei d’amnistia amb l’argument que el poder legislatiu pot fer tot allò que la Constitució no prohibeixi. Segurament és així i, a dreta llei, no hi ha problema d’encaix jurídic de la norma encara que la cúpula judicial, decantada a la dreta i dolguda perquè pensa que el text aprovat per la incidència que les urnes han donat als independentistes els esmena i humilia, faci un any que la boicoteja.

El que passarà al TC i ha passat i passarà al Suprem i a altres sales ens explica dos dels grans problemes de la Justícia a Espanya. El primer és que una llei en vigor es pugui torpedinar activament i a cara descoberta, com fan el Tribunal Suprem i pràcticament tota la resta d’instàncies perquè se saben impunes i empoderades per la brutal hegemonia de la dreta a Madrid. A Espanya, aprovar una llei amb majoria absoluta i amb tota la legitimitat del poder legislatiu no garanteix aplicar-la, tal com estem constatant. I l’aval del TC tampoc ho farà possible: la cúpula judicial ja té a punt els subterfugis per seguir sense amnistiar Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. 

I el segon és que és del tot previsible preveure què passarà. Es pot saber en funció dels equilibris, de qui presideix un Tribunal Superior, forma una sala del Suprem o instrueix una causa a l’Audiència Nacional. Només cal veure de quina associació formen part o les declaracions que han fet. I el TC no sembla tampoc —en aquest excepcional cas per tranquil·litat de l’independentisme— que se n’escapi. Entre altres coses perquè mentre Sánchez pactava amb Junts i ERC la llei d’amnistia mantenia un discret (i anòmal) canal obert amb el president del TC, Cándido Conde Pumpido, que va ser fiscal general de l’Estat del govern Zapatero, per no fer passos en fals que compliquessin ara les coses. L’amnistia serà, si res no es torça a diferència del que va passar el 2010, constitucional. Però això no convertirà en exemplar, independent i garantista un sistema on les cartes marcades ja són la norma.

Avui no et perdis

• Salvador Illa té 4.000 milions al calaix i tres carpetes per desbloquejar; per Oriol March.
• Crònica: Pere Lluís Font rep el Premi d'Honor de les Lletres advertint contra la «servitud voluntària»; per Pep Martí.
• Llogar un pis a Catalunya és un 11% més car que fa un any: així varia el preu per ciutats; per Lluís Girona Boffi.
• La història de l'Antic Teatre de Barcelona: de la revolta per un lloguer abusiu a l'expropiació de l'Ajuntament; per David Cobo. 
• Orfe de «Yellowstone»? Alternatives al gran èxit de Kevin Costner en sèries i pel·lícules; per Victor Rodrigo.

El passadís

L'acte de lliurament del 57è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes d'Òmnium al pensador Pere Lluís Font va ser lluït. Amb assistència del president Salvador Illa, hi eren també els expresidents Jordi Pujol, Artur Mas i Pere Aragonès. Pujol, a la sortida, va seure a descansar al final de la sala d'actes del Palau de la Música i va ser saludat per moltes personalitats presents. L'expresident, que camina amb dificultat i està dur d'oïda, conserva el cap clar. Va elogiar expressament el discurs de Pere Lluís Font, que va fer una defensa encesa de la llengua, i també del president d'Òmnium, Xavier Antich. Amb un dels interlocutors va parlar de la fe, el catolicisme i el recent conclave i va recordar una frase escrita fa molts anys: "Jo soc un soldat de l'exèrcit derrotat del papa Montini". Una referència a Pau VI, el pontífex que va gestionar el postconcili i que fou molt incomprès tant pels sectors més conservadors com pels qui volien anar molt més enllà del Concili.

Vist i llegit

Per al KGB, el servei secret soviètic, la fi sempre justificava els mitjans. I infiltrar-se en altres països per espiar-los era una de les seves especialitats. La sèrie The Americans en fa un gran retrat. És, segurament, el que es preparaven per fer quan els calgués al Brasil. Al vuitanta, agents del KGB destinats a aquell país van presentar actes de naixement de nou nats ficticis per facilitar que una futura generació d’espies les reclamés algun dia i pogués tenir, de forma fàcil, una identitat falsa. La història, que ens transporta a les novel·les de John le Carré, l’explicaven, fa uns dies al The New York Times, Jane Bradley i Michael Schwirtz.

El nom propi

Donald Trump i el que representa tenen un nou aliat a Europa. Es tracta del nou president de Polònia, l’historiador ultradretà Karol Nawrocki (Gandsk, 1982), un exboxejador que va dirigir el museu de la Segona Guerra Mundial a la seva ciutat malgrat els seus vincles amb màfies locals i grups de hooligans ultres. Amb el lema “els polonesos primer”, crítiques a la UE i una oposició ferotge a l’avortament o les polítiques LGTBIQ+, el nou president polonès deixa en molt mala posició el moderat Donald Tusk, primer ministre del país. Podeu llegir aquesta anàlisi de Pep Martí sobre el que implica la seva victòria.

[Si t'ha interessat El Despertador i no hi estàs subscrit, fes-ho aquí i el rebràs cada matí]