El passat juliol es publicava l’últim informe del relator especial de l’ONU per a la pobresa extrema, Olivier de Schutter. Aquest informe, que es titula “Erradicar la pobresa més enllà del creixement”, començava recordant com la teoria econòmica ens diu que la lluita contra la pobresa es basa en un augment del producte agregat i una posterior redistribució a través d’impostos i transferències. Aquesta també és la idea que escoltem contínuament als debats polítics; la nostra economia ha de créixer més, només així tindrem més diners per repartir-los entre tots i reduir la pobresa. Però el relator especial ràpidament refuta aquesta idea i subratlla que un augment del PIB no és una pre-condició per a la realització dels drets humans o per la lluita contra la pobresa i les desigualtats. De fet, avisa que la ideologia del “growthism”, com s’anomena l’actual obsessió desmesurada pel creixement, no ens hauria de distreure de l’objectiu real de l’economia: satisfer les nostres necessitats bàsiques evitant la producció de tot allò innecessari o, fins i tot, tòxic.
Si entrem a qualsevol aula d’un grau d’Economia a Catalunya, escoltarem com s’ensenya als futurs i futures economistes que la recepta infal·lible per lluitar contra la pobresa és el creixement econòmic. Aquesta és la recepta que repetiran els i les dirigents del país, els bancs centrals, les administracions públiques i així un llarg etcètera d’agents que decideixen sobre l’economia. En canvi, de Schutter ens diu que aquesta obsessió pel creixement ens ha deixat amb un planeta a la vora del col·lapse climàtic, on una elit acumula una fortuna desmesurada i milions de persones viuen en la pobresa extrema. Ens diu que el creixement econòmic ens prometia prosperitat, però el que ens mostren les dades històriques és que beneficia a les elits, principalment. De fet, històricament hem vist com el creixement s’ha basat en una explotació continuada dels recursos planetaris i les persones, sobretot aquelles més pobres.
Una crítica prou estesa a l’economia més tradicional és la separació que es fa de les crisis de drets humans i climàtiques de l’economia. A la universitat, quan s’estudia el medi ambient o es publiquen estudis sobre aquest i la seva relació amb l’economia, es presenta com una externalitat. En economia, una externalitat és un efecte de la producció que no està comptabilitzat en el preu. Per exemple, les fàbriques no interioritzen que les emissions de CO₂ de la seva producció que contaminen l’aire suposen un cost per les persones, això és una externalitat negativa de la producció. Una solució que ofereix l’economia tradicional és que la fàbrica pagui un impost per aquesta externalitat. El problema d’aquesta concepció és que ens presenta el planeta com quelcom sota el nostre control, subordinat a les activitats humanes. En canvi, el planeta es viu per si mateix i és ben bé al contrari, nosaltres estem subordinats al planeta, sense matèries primeres la fàbrica mai podria produir ni contaminar.
Per una altra banda, les crisis de drets humans són inherents al capitalisme. Els nivells d’acumulació de riquesa que s’observen sota el capitalisme només són possibles a causa de l’explotació de grups més vulnerables, sigui en el nostre propi país o en altres països del Sud Global. Llavors, estem disposades a sacrificar el nostre planeta per un creixement desigual?
No pot existir un creixement econòmic desvinculat dels drets humans i el planeta. Com ja vam comentar en aquest article, els moviments de degrowth i postgrowth presenten una alternativa viable al growthism que ens ha portat a l’actual crisi de drets humans i crisi climàtica. Més aviat que tard els governs i les empreses s’hauran de responsabilitzar per la part que els hi toca en aquest creixement desigual i la crisi climàtica perquè la gent jove els està portant a judici. Necessitem un creixement que posi en el centre la satisfacció de les necessitats bàsiques i la protecció del planeta i deixi enrere l’obsessió pel PIB.