Ahir es van anunciar els guanyadors d’enguany del Premi Nobel en Economia. Després que l’any passat, el guanyés l’economista Claudia Goldin, la primera dona en la història del premi en fer-ho en solitari, aquest any l’han guanyat tres economistes: Daron Acemoglu, Simon Johnson i James A. Robinson. Aquests economistes, educats en les universitats més prestigioses del Regne Unit i els EUA i ara professors als EUA, han rebut el premi en reconeixement dels seus estudis per entendre les diferències en prosperitat entre països. Tot i que van ser dels primers a reconèixer l’efecte de la colonització en els països colonitzats a l’economia mainstream, la universalització de les seves conclusions ens pot portar a ignorar altres factors de prosperitat i dificulten respondre a la pregunta que genera malsons als economistes: per què hi ha països rics i països pobres?
Acemoglu, Robinson i Johnson, coneguts popularment com ARJ, han rebut el Premi Nobel per haver demostrat la relació entre institucions i prosperitat, haver explicat per què les diferències entre institucions persisteixen i com les institucions poden canviar al llarg del temps. En un dels seus estudis més famosos, ARJ estableixen una relació entre el tipus d’institucions que van establir els països colonitzadors a les seves colònies a partir del segle XVI i la riquesa d’aquests països colonitzats avui en dia. Segons ARJ, allí on es van establir institucions inclusives, els països van prosperar, mentre que allí on es van establir institucions extractives, els països van caure en una trampa de la pobresa de la qual encara no se n’han sortit. Els autors conclouen que aquesta és una explicació important per les diferències que observem avui en dia en PIB per càpita entre països. Basant-se en aquest estudi, Acemoglu i Robinson van escriure el llibre Per què fracassen els països? que pretén apropar les seves conclusions a un públic general.
Tot i que ARJ van ser dels primers a parlar de colonització en l’economia més mainstream, han estat criticats durament per la seva definició molt limitada i quasi benvolent d’aquest procés històric. En el seu treball més famós que els ha guardonat el Premi Nobel, emmarquen la colonització de països com els EUA, Canadà, Austràlia o Nova Zelanda com un fet beneficiós que els ha permès ser països rics avui en dia. “Gràcies” a la colonització, aquests països que anteriorment estaven poc habitats i eren pobres, avui són dels més rics del món. Aquesta visió ignora completament l’extermini de moltes comunitats indígenes i les seves lluites avui en dia per protegir el seu territori i forma de vida.
Segons els autors, en aquests països es van establir institucions “inclusives” que van permetre a la comunitat prosperar. Un dels grans problemes del treball d’ARJ és que mai defineixen què són institucions “inclusives” i “extractives” mentre que proven d’agrupar la diversitat d’estructures institucionals que han existit en els últims 500 anys en tot el món en dues categories molt àmplies i vagues. Per una altra banda, obliden mencionar que en realitat els EUA van seguir polítiques extractivistes en esclavitzar una gran població de l’Àfrica central per alimentar el seu procés d’industrialització. Institucions “inclusives” per a qui?
Una altra crítica que ha rebut el treball d’ARJ és que ignora altres aspectes importants del procés de colonització que va més enllà de les institucions que es van establir al segle XVI. Els exemples de colònies pròsperes que utilitzen ARJ en el seu estudi són justament aquelles que a més van rebre un tracte de favor: van rebre suport directe dels estats colonitzadors i van ser integrades en el seu imperi perquè aquests hi tenien interessos geopolítics i comercials. A més, les metròpolis van finançar la seva industrialització amb els recursos que extreien de les altres colònies. Un altre element important ignorat per ARJ és el paper dels cops d’estat recolzats per les metròpolis i les sancions. Els EUA, Canadà, Nova Zelanda i Austràlia no van patir intervencions polítiques per tal de desestabilitzar els seus governs, com sí que ho van patir altres colònies, i per poder continuar extraient recursos a un cost relativament barat. Per tant, la prosperitat d’aquestes regions no va ser únicament gràcies a les institucions que es van establir després de la seva colonització, sinó també l’estatus que van adquirir dins dels imperis posteriorment i els interessos que tenien efectivament les metròpolis en convertir-les en estats pròspers. És bastant comú, però, entre economistes escriure articles acadèmics incorporant idees d’altres disciplines sense conèixer-les gaire bé.
Finalment, el treball d’ARJ sembla indicar que, allà on s’estableixen institucions capitalistes “inclusives”, la regió prospera. De fet, això és el que s’ensenya a les aules de les facultats d’economia i el que pregonen les organitzacions internacionals dedicades a reduir les desigualtats entre països. Aquesta conclusió no se sostén, però, quan observem el que va passar el segle passat als països de Sud-amèrica o a la Xina mateix. Ni les institucions “inclusives” capitalistes dissenyades al Nord Global van tenir com a resultat la reducció de les desigualtats a Sud-amèrica, ni la Xina ha establert institucions capitalistes per a assolir el creixement i prosperitat que ens mostren les dades. De fet, aquest és el mantra que han seguit el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial per imposar mesures de privatització i afavorir el lliure mercat condicionals als crèdits que concedeixen a molts països del Sud Global. Els resultats han estat nefastos i avui en dia molts d’aquests països dediquen més a pagar els interessos d’aquests crèdits que les seves partides dels pressupostos per a sanitat o educació.
El que podem aprendre del treball d’ARJ i les conseqüències dels seus estudis és que l’estudi econòmic difícilment pot arribar a conclusions universals i menys quan ignora elements importants de la història, les relacions geopolítiques i la teoria política. Per poder respondre a la pregunta de per què hi ha països rics i països pobres necessitem ser rigoroses amb la història i el sistema capitalista, si no continuarem repetint les estructures dels últims segles que han mantingut el Sud Global dominat als interessos capitalistes del Nord Global.
Agraïments: a les dones de l’Espai08