Quan tornarem a viure una DANA catastròfica? Depèn de si algun polític valencià acaba o no a la presó. M’explico.
Els economistes hem dedicat molts esforços a explicar per què el pols econòmic no és regular: a uns anys bons els segueixen uns anys dolents i, de tant en tant, a uns anys boníssims els segueixen uns anys dolentíssims. S’hi ha proposat multitud de teories, des de la inèrcia dels estocs a les innovacions tecnològiques, passant per les taques solars. Quan estudiava Economia per dedicar-m’hi professionalment es treballava amb el concepte de “xocs estocàstics”, una línia de pensament que em va semblar -i em sembla- estèril. L’única explicació que m’ha satisfet es basa en la psicologia humana, i funciona com segueix.
El cicle comença amb una banca a qui se li han rebaixat els controls. Inevitablement, sorgeix una excusa qualsevol perquè se susciti un entusiasme inversor: poden ser els bulbs de tulipa (segle XVII), la construcció de canals o la inversió a les colònies (XVIII), el ferrocarril (XIX), la construcció d’habitatges (XX)... Un munt d’espavilats guanyen una fortuna comprant i revenent un producte el preu del qual puja perquè hi ha molta gent que vol fer la mateixa operació. Les compres i les vendes a un preu sempre creixent són possibles perquè els bancs estan entusiasmats prestant diners amb la garantia d’un actiu el valor del qual ningú no discuteix... fins que algú ho fa, tothom s’afanya a vendre, el preu cau com una pedra i un munt de gent perd la camisa. Es produeixen suïcidis, es processen banquers, algun dels quals acaba a la presó, i els legisladors s’afanyen a aprovar una legislació que lligui curt a la banca per tal que els fets no es repeteixin “mai més”.
Però passen els anys. Els qui van viure els fets desapareixen de l’escena, uns nous financers inventen noves paraules per designar els mateixos productes i convencen uns polítics joves que els controls interns són ara molt eficaços i que la legislació restrictiva fa perdre oportunitats al país. Els controls són eliminats progressivament i es posen les bases per a una nova fase d’eufòria (en què es repeteix que “aquesta vegada és diferent”) seguida d’una depressió. Per això les grans crisis són una per generació: 1893, 1929, 1973, 1992, 2027...
I tot això, què té a veure amb les danes? De danes sempre n’hi haurà; perquè una d’elles sigui catastròfica és necessari que, a més, l’alarma es retardi, com ha passat a València. I per què s’hauria de retardar? Perquè el polític responsable de donar-la tingui por a equivocar-se donant una falsa alarma, i és que les falses alarmes perjudiquen els empresaris turístics, sobretot si afecten la Setmana Santa o un cap de setmana llarg. Els polítics que s’autodefineixen com a business friendly són especialment sensibles a equivocar-se, però tots ho són.
Per tant, la catàstrofe exigeix que coincideixin: una dana, un cap de setmana llarg i un polític que hagi oblidat: són les circumstàncies que es van donar a València i que, tard o d’hora, tornaran a donar-se.
Com en el cas de les crisis econòmiques, l’oblit és fonamental. Per això, com més rigorós sigui el càstig avui, més llarga serà la memòria demà.