El resultat de les eleccions americanes ha donat lloc a un ampli ventall de comentaris que podem dividir en dos grups. Per una banda, els que tracten d’explicar com és possible que Trump hagi guanyat, els quals se centren en les tècniques comunicatives. Per altra, els que tracten d’explicar per què han perdut els demòcrates, els quals se centren en les deficiències de les propostes i realitzacions d’aquests a l’hora de satisfer els seus votants tradicionals. Els segons són menys nombrosos, però molt més interessants. Després de tot, Trump ha guanyat tres milions de vots respecte de les eleccions de 2020, però Harris n’ha perdut més de sis.
Joseph Stiglitz és un Premi Nobel d'Economia molt popular entre les esquerres europees, fins a l’extrem que la Generalitat d’ERC li va concedir el Premi Internacional Catalunya l’any passat, i acaba de publicar un article de la segona estirp en un digital d’esquerres -Social Europe-. En la seva opinió, la derrota dels demòcrates es deuria al fet d’haver mantingut unes polítiques neoliberals que han cronificat la desigualtat als EUA. (Hi afegeix, però només de passada, l’obsessió amb les guerres culturals).
Stiglitz cita dues accions de Clinton característiques del neoliberalisme: la desregulació financera (que donaria lloc al rescat per part d’Obama) i la globalització. Considera que tot i que Joe Biden es va distanciar d’aquestes polítiques aprovant mesures de suport a la indústria, no van ser suficients, i que les propostes de Harris eren massa tímides (“una mica més de pressupost per educació, una mica més de diners pels compradors del primer habitatge”). En la seva opinió, “sembla que els americans han votat per la disrupció més que per cap altra cosa”, i que “volien enviar un missatge d’insatisfacció, i això és el que han fet”.
Stiglitz pot tenir raó, però també pot no tenir-la. És a dir, és possible que molts votants tradicionalment demòcrates hagin votat de manera irracional (o impulsiva, si es prefereix), però també és possible que hagin votat Trump de manera racional considerant precisament que representa la fi del neoliberalisme.
M’explico. “Neoliberalisme” és un concepte que engloba almenys quatre polítiques:
- La reducció del pes del sector públic en l’economia
- La lliure circulació de productes i treballadors
- La desregulació financera
- La provisió de serveis públics a través d’empreses privades (paradigma: les presons gestionades per empreses privades).
D’aquestes, la primera no s’ha convertit en realitat enlloc, la tercera ha fet molt de mal, però està liquidada, i la quarta és bastant innòcua (a Espanya hi estem tan acostumats que no ens sorprèn trobar-nos personal privat de seguretat en els controls d’accés a edificis públics). El que realment ha fet mal a la classe treballadora americana ha estat el punt segon: la deslocalització de plantes productives i l’entrada de treballadors immigrants.
Ara bé, el nucli central de la proposta de Trump és justament revertir aquestes dues polítiques: aixecar aranzels contra les importacions i revertir els fluxos migratoris. Resulta del tot racional que els treballadors del Rust belt considerin que aquestes dues polítiques donaran impuls a la reindustrialització dels EUA i, sobretot, que milloraran les fortunes de la classe treballadora, entre altres coses perquè la industrialització dels EUA i l’època daurada del sindicalisme van tenir lloc en un context d’aranzels alts i immigració restringida.
Stiglitz conclou que l’esquerra americana haurà d’articular i executar un programa robust alternatiu al que l’ha portat a la derrota. Ara bé, no crec que el nucli de la qüestió sigui l’abandonament del neoliberalisme, perquè d’això ja se n’està ocupant la nova dreta. Es diu que Trump representa un trencament amb el partit republicà de Reagan o Bush; efectivament, aquells eren liberals -neoliberals, per ser més concrets- i Trump és conservador, que és una cosa molt diferent.
A Europa, on el neoliberalisme va ser implantat per dirigents com Blair, Schröder, González o Rocard, que sovint es denominaven “socialistes liberals”, la lliçó per l’esquerra hauria de ser clara. Parafrasejant Stiglitz: “retorneu a les vostres rels laboristes”.
A Catalunya, i a la superpoblada esquerra del PSC, aquesta lliçó sembla especialment oportuna però especialment improbable.