En un article vaig reflexionar sobre els reptes que afronta l’esquerra europea -i, per tant, la catalana- a partir d’un article de J. Stiglitz aparegut al digital Social Europe. En aquest seguiré en la mateixa línia a partir d’un article de Daron Acemoglu aparegut al mateix mitjà.
Com en el cas de Stiglitz, Acemoglu es fixa més en el fracàs dels demòcrates que en l’èxit de Trump, i el seu pensament queda sintetitzat en aquestes dues frases:
- "Els demòcrates han passat de ser el partit dels treballadors a esdevenir una coalició d’emprenedors tecnològics, banquers, professionals i universitaris que comparteixen molt poques prioritats amb la classe treballadora".
- "Segments molt educats de la població i l’ecosistema mediàtic emfasitzant contínuament assumptes d’identitat que han alienat encara més votants".
Com que estic d’acord amb aquesta anàlisi, considero que el programa econòmic de l’esquerra catalana hauria de tornar als seus orígens laboristes, és a dir, a centrar-se en els interessos econòmics de les persones que treballen, amb una concepció molt àmplia de qui forma part d’aquest col·lectiu, que ha d’incloure no sols els treballadors per compte d’altri, sinó també els autònoms i els empresaris que creen llocs de treball amb el seu esforç i assumint un risc.
Aquesta defensa és oportuna perquè aquests interessos són soscavats en benefici dels propietaris immobiliaris i el capital financer en general. Molt insistentment se’ns ha dit que en les últimes dècades el repartiment de la renda nacional entre el treball i el capital s’ha desequilibrat en favor del segon. Es tracta d’una imprecisió. En realitat, l’únic segment que ha guanyat posicions són les rendes immobiliàries. Si segreguem aquestes, observarem que no sols les rendes del treball, sinó també les rendes del capital productiu han perdut posicions.
Ara bé, depurar els programes econòmics de l’esquerra catalana per retornar als seus orígens laboristes no serà fàcil, i per posar-ho de manifest bastaran tres exemples: la renda bàsica universal, els drets de les minories i la immigració. Considerem-los un a un.
La proposta d’una dotació econòmica prou gran per a portar una vida digna que s’assignaria incondicionalment a tots els ciutadans (no queda clar si també als immigrants) és una proposta molt atractiva per a certa esquerra que a Catalunya va impulsar la CUP i que ERC va fer seva. No cal ni dir que el fonament d’aquesta proposta és radicalment antilaborista, i ja hauria de resultar sospitós que en el seu dia la impulsés Nixon i més recentment l’hagin defensat alguns magnats de Silicon Valley. No, el que una esquerra laborista ha de defensar és el dret universal a una feina dignament remunerada, i el deure, també universal, de col·laborar en l’esforç col·lectiu.
En les últimes dècades, l’esquerra ha fet bandera dels drets de tota mena de minories (ètniques, sexuals, etc.), fins a l’extrem de revisar la història culpabilitzant els ciutadans contemporanis de crims comesos per uns hipotètics avantpassats. El segon és un disbarat històric i moral que no mereix més atenció. Pel que fa a la defensa de les minories, es tracta d’un dels fonaments del pensament liberal; com a tal, ha de ser assumit per totes les forces democràtiques, però de cap manera aquesta assumpció pot arribar a l’extrem de constituir el nucli d’una proposta d’esquerres.
Finalment, la immigració. La dreta liberal ha fet i fa esforços considerables per convèncer l’opinió pública que aquesta no té un impacte negatiu sobre les condicions laborals dels treballadors. Es tracta del mateix esforç que va fer en el seu dia per convèncer-la que la deslocalització econòmica també seria positiva. Hauria de ser evident que la degradació dels ingressos laborals des de mitjans dels anys 1970 està fonamentalment determinada per aquests dos fenòmens, i resulta sorprenent que l’esquerra, que va cometre l’error de liderar la globalització en els anys 1980 i 90, ara tingui un discurs confús sobre la immigració. No a tot arreu, val a dir-ho, ja que l’esquerra escandinava ja ha adoptat una posició restrictiva sobre la immigració. En qualsevol cas, “Volem acollir” pot ser un clam humanitari, però de cap manera d’esquerres.
En conclusió: és evident que l’electorat occidental està enviant un missatge molt clar als partits d’esquerres en el sentit que les seves prioritats no són les de les classes treballadores. Revisar els programes per adequar-los a aquestes és urgent perquè és l’única manera de frenar la dreta autoritària. Tanmateix, les resistències mentals per part dels qui han definit en les últimes dècades què s’ha d’entendre per l’esquerra, no ho farà gens fàcil.