Si tingués dret a vot a les eleccions nord-americanes votaria per Harris. Ho faria perquè em sembla que l’elecció és entre un delinqüent narcisista i una persona molt més equilibrada que ha dedicat la seva carrera professional a perseguir delinqüents. Faig aquesta declaració inicial per evitar alguna mala interpretació a la resta d’aquest article. Perquè, en la meva opinió, la victòria de Trump no sols no seria la fi del món, sinó que, en algun aspecte important, constitueix la millor alternativa.
No em refereixo a la política sobre drets i llibertats, en la que Trump és presoner de la dreta religiosa i retallaria drets civils a còpia de reforçar la majoria conservadora al Tribunal Suprem. Tampoc no em refereixo a la política immigratòria, que constitueix el cavall de batalla principal de la seva campanya, i en la que -potser ingènuament- no crec que la seva política fos gaire diferent de la que han estat practicant els demòcrates. Sobre aquest últim punt, només cal recordar que el mur que separa dos milers de kilòmetres de la frontera entre els EUA i Mèxic va ser construït fonamentalment per Obama en execució d’una llei votada per tots dos partits.
Em refereixo a les guerres d’Ucraïna i d’Israel. No és que sigui optimista sobre la perspectiva que Trump s’ocupi d’aquestes dues carpetes; és que soc més pessimista sobre els demòcrates. Pel que fa a la guerra d’Ucraïna, sembla clar que ha arribat l’hora d’acabar-la, i acabar-la significa arribar a un acord amb Rússia que no pot significar sinó el reconeixement de la seva sobirania sobre les zones ocupades. La Ucraïna amputada podria ser neutralitzada militarment o integrar-se a l’OTAN. La primera seria la solució finlandesa en dues etapes; la segona, seria també la solució finlandesa, però en una sola etapa.
Hauria preferit que l’agressor no obtingués cap benefici, però l’alternativa és pitjor. L’alternativa és el que europeus i americans estem fent: mantenir prou ajuda militar perquè Ucraïna pugui resistir desgastant els russos, però sense donar-li els mitjans perquè els venci (en l’improbable supòsit que això últim fos possible). Perllongar aquesta guerra de desgast em sembla humanitàriament calamitosa i estratègicament negativa, però temo que aquesta és l’opció que triaria un govern demòcrata; en gran part perquè canviar d’estratègia seria reconèixer un error, i els governs són al·lèrgics a fer-ho. Ens trobem en un cas com en el de la guerra de Vietnam, que el govern demòcrata sabia que no podia guanyar, però que no es va atrevir a finalitzar.
Trump, en canvi, té les mans lliures per fer-ho. No sols això, sinó que estaria encantat d’arribar a un acord amb Putin i estaria encantat de dir als europeus que, si no hi estan d’acord, que segueixin ells alimentant l’exèrcit ucraïnès. Trump admira Nixon, i té l’oportunitat d’emular-lo en els grans èxits d’aquell president: acabar una guerra que no es podia guanyar i aliar-se amb un enemic menor contra un enemic major: aleshores van ser la guerra de Vietnam i l’aliança amb la Xina contra l'URSS; ara serien la d’Ucraïna i amb Rússia contra la Xina.
Més difícil resulta ser optimista sobre la hipotètica influència de Trump en la guerra d’Israel. Les seves simpaties per aquest bàndol són molt clares. Probablement es limitaria a donar carta blanca a Netanyahu perquè continués la guerra com volgués, vetar tota resolució condemnatòria a Nacions Unides i subministrar-li tantes armes com demanés. Ara bé, a la pràctica això és el que han estat fent els demòcrates, i molt probablement el que seguirien fent.
La interminable guerra només té dues sortides. La primera és amb la que somnia la dreta messiànica, que és el desplaçament de la població palestina de Cisjordània i l’annexió d’aquest territori per part d’Israel, una opció criminal que els jueus de tot el món carregarien durant generacions. L’alternativa és la restitució d’aquest territori a Palestina i l’organització d’un Estat que signi la pau amb Israel. En definitiva, tornar a l'acord d’Oslo. Aquesta solució només és viable si li és imposada a Israel, i només els americans l’hi poden imposar.
Trump ha reiterat que imposaria la pau. Quina de les dues? No està gens clar. El que Trump sembla que vol evitar és passar a la història com un president més que va presenciar la continuïtat del conflicte per temps indefinit. Dissortadament, crec que això és exactament el que faria un govern Harris.
Tinc pocs dubtes que si algú, algun dia, imposa la pau a Israel serà un govern falcó proisraelià, de la mateixa manera que va ser Nixon, i no Johnson, qui va acabar la guerra de Vietnam. De manera que l’única opció que avui té la pau al Pròxim Orient és Trump. Una opció, no cal dir-ho, improbable.