L’amnistia serà un fet. Si el calendari el compleix, abans de l’estiu serà una llei vigent. És possible que no arribi a perforar la muralla judicial espanyola, però cal admetre que es materialitza quelcom que semblava impossible no fa gaire: que l’estat espanyol aprovés una llei d’amnistia per als afectats per la repressió desfermada a partir de l’embat independentista català.
Cal reconèixer el mèrit dels que van fixar-se aquest objectiu com a eix de la seva acció política i ho han aconseguit. Primer forçant l’Estat a seure en una taula de negociació, després obligant-lo a signar els indults i ara tramitant la llei d’amnistia. Semblava impossible i s’ha aconseguit, no perquè l'Estat hagi admès el seu comportament repressor i antidemocràtic, sinó per una aritmètica parlamentària endimoniada i pels capricis del senyor D’Hondt.
L’amnistia superarà els entrebancs que l’extrema dreta i la dreta extrema posaran durant la tramitació al Senat, i entrarà en vigor per alegria dels centenars de represaliats que han viscut un calvari durant anys. Però no ens enganyéssim pas: no alliberarà tots els afectats. A l’estat espanyol, les lleis s’interpreten sota el prisma postfranquista d’una Justícia que no té com a funció última l’aplicació justa de les normes, sinó mantenir la unitat d’Espanya. És una missió sagrada que passa per sobre de qualsevol consideració moral, jurídica o política.
No cal tenir la bola de vidre per saber que els jutges espanyols tergiversaran la llei d’amnistia, que el PSOE mirarà cap a una altra banda escudant-se en una separació de poders que a Espanya és inexistent i que els afectats hauran d’esperar durant anys que la Justícia europea els alliberi en última instància.
Sigui com sigui, és evident la voluntat política del PSOE i dels partits independentistes majoritaris de tancar un cicle i tornar a la casella de sortida. Torna a fer-se palès d’una forma meridiana que l’embat de 2017 es va fer per forçar l’Estat a negociar un millor encaix de Catalunya dins d’Espanya, i que la jugada no va sortir bé perquè l’Estat va jugar la carta de la por, la violència i la repressió judicial, institucional i mediàtica. Ara tots plegats premen el botó del reset.
Com queda el panorama després del reset? Per una banda, l’Estat ha comprovat que Catalunya només lluita per un millor encaix a Espanya, que no ha intentat la independència ni quan l’agulla del marcador de força i legitimitat democràtica indicava el màxim. Ara costarà molt més que algú es cregui un nou embat, Costarà a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món.
D’altra banda, els partits independentistes han perdut la confiança d’una part substancial del seu electorat, que sí que havia cregut que el 2017 s’hi anava a totes, i que no era només una estratègia per forçar l’Estat a negociar. Però hi ha un capital democràtic sòlid que deriva dels fets de 2017: una majoria social que és i serà independentista, per més que ara molts no se sentin representats per cap líder. És un drac que dorm a la cova a l’espera del seu Sant Jordi.
Cal reconèixer el mèrit dels que van fixar-se aquest objectiu com a eix de la seva acció política i ho han aconseguit. Primer forçant l’Estat a seure en una taula de negociació, després obligant-lo a signar els indults i ara tramitant la llei d’amnistia. Semblava impossible i s’ha aconseguit, no perquè l'Estat hagi admès el seu comportament repressor i antidemocràtic, sinó per una aritmètica parlamentària endimoniada i pels capricis del senyor D’Hondt.
L’amnistia superarà els entrebancs que l’extrema dreta i la dreta extrema posaran durant la tramitació al Senat, i entrarà en vigor per alegria dels centenars de represaliats que han viscut un calvari durant anys. Però no ens enganyéssim pas: no alliberarà tots els afectats. A l’estat espanyol, les lleis s’interpreten sota el prisma postfranquista d’una Justícia que no té com a funció última l’aplicació justa de les normes, sinó mantenir la unitat d’Espanya. És una missió sagrada que passa per sobre de qualsevol consideració moral, jurídica o política.
No cal tenir la bola de vidre per saber que els jutges espanyols tergiversaran la llei d’amnistia, que el PSOE mirarà cap a una altra banda escudant-se en una separació de poders que a Espanya és inexistent i que els afectats hauran d’esperar durant anys que la Justícia europea els alliberi en última instància.
Sigui com sigui, és evident la voluntat política del PSOE i dels partits independentistes majoritaris de tancar un cicle i tornar a la casella de sortida. Torna a fer-se palès d’una forma meridiana que l’embat de 2017 es va fer per forçar l’Estat a negociar un millor encaix de Catalunya dins d’Espanya, i que la jugada no va sortir bé perquè l’Estat va jugar la carta de la por, la violència i la repressió judicial, institucional i mediàtica. Ara tots plegats premen el botó del reset.
Com queda el panorama després del reset? Per una banda, l’Estat ha comprovat que Catalunya només lluita per un millor encaix a Espanya, que no ha intentat la independència ni quan l’agulla del marcador de força i legitimitat democràtica indicava el màxim. Ara costarà molt més que algú es cregui un nou embat, Costarà a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món.
D’altra banda, els partits independentistes han perdut la confiança d’una part substancial del seu electorat, que sí que havia cregut que el 2017 s’hi anava a totes, i que no era només una estratègia per forçar l’Estat a negociar. Però hi ha un capital democràtic sòlid que deriva dels fets de 2017: una majoria social que és i serà independentista, per més que ara molts no se sentin representats per cap líder. És un drac que dorm a la cova a l’espera del seu Sant Jordi.