Quan Justin Trudeau va arribar a primer ministre del Canadà el 2015, va ser tota una revelació pel món sencer: la seva presència, el seu físic de model, el seu somriure, la seva família perfecta, els seus mitjons de colors i les seves propostes polítiques van captivar i va generar una veritable trudeaumania. El món el descobria, però els canadencs el coneixien de tota la vida: era un nen quan el seu pare, Pierre Trudeau, va ser primer ministre del país durant quinze anys en dos períodes.
Amb Justin Trudeau, els liberals tornaven al poder després dels quasi deu anys del conservador i gris Stephen Harper. Però ara, deu anys després, l’aura de Trudeau s’ha anat fonent i des de 2021 els conservadors lideraven tots els sondejos per unes eventuals eleccions federals.
El desgast polític i les lluites internes de poder i ideològiques (el partit es podria ubicar al centreesquerra) del Partit Liberal van dur Trudeau a anunciar que plegava el passat mes de gener. Ho feia abans de les eleccions previstes per la tardor, per tal de tenir un nou líder del partit que anés a les eleccions des de la posició de primer ministre.
Feia falta una nova cara potent davant del torrencial Pierre Poilievre, el líder dels conservadors des de 2021 i qui havia estat ministre amb Harper durant dos anys. Poilievre no és un conservador canadenc clàssic, sinó un partidari de la dreta llibertària i ell mateix es presenta com “antiwoke” davant del Trudeau-woke i en una mena de Trump a la canadenca.
D’entrada, per fer-li front, el nom més fort va ser el de Chrystia Freeland, ministra de Trudeau des de l’inici del seu mandat que amb la seva sortida del govern donant un cop de porta es posicionava ja pel futur del partit. Freeland havia estat ministra de carteres de pes com Finances o Exteriors, alhora que viceprimera ministra des de 2019.
Freeland -que parla anglès, francès, rus, ucraïnès (per ser descendent d’ucraïnesos) i italià-, havia arribat a sonar com a possible nova secretària general de l’OTAN, estant a les travesses per ser la primera dona al capdavant de l’Aliança Atlàntica, però l’holandès Mark Rutte es va apoderar del càrrec, que seguia en mans d’un home europeu.
Però a Chrystia Freeland li va sortir un ferm competidor que ha estat qui s’ha endut la partida: un altre “Mark”, Mark Carney. Tot i ser un outsider, Carney ho feia, a més, arrasant amb quasi el 90% dels suports de la seva formació.
Carney havia estat governador del Banc del Canadà de 2008 a 2013, i després se’n va anar a ser governador del Banc d’Anglaterra i va haver de portar el rumb de la lliura esterlina durant el temporal al canal de la Mànega per causa del Brexit. Com si no n’hagués tingut prou, el 2020 va passar a ser assessor especial del govern del Canadà davant la crisi derivada de la pandèmia.
Després va ser enviat especial de l’ONU com a responsable del finançament de l’Acció Climàtica fins que Trudeau va proposar-li ser ministre de Finances; càrrec que va rebutjar potser olorant que era millor esperar per arribar més amunt, o perquè ja ho tenia bé cobrant dels consells d’administració de les grans empreses dels quals formava part.
Amb unes primàries liberals potents, amb un partit socialdemòcrata (el Nou Partit Democràtic) que no remunta, amb un Carney que és un bon candidat per atreure votants conservadors, amb les polítiques aranzelàries i imperialistes de Trump (arribant a dir que el Canadà s’hauria d’integrar als Estats Units) i amb un candidat conservador trumpista, ara els sondejos canadencs tornen a donar esperances al partit de Trudeau. Ja veurem si els canadencs acaben optant per un trumpisme propi o per un polític tecnòcrata seriós com Carney, que des del minut zero ja s’ha ubicat com el candidat anti-Trump.