El dia 12 de maig a la nit, Salvador Illa compareixia davant de la militància socialista exultant i dels mitjans expectants al so de la mateixa música amb la qual Tony Blair celebrava les seves victòries electorals. Títols optimistes com “Things Can Only Get Better” (“Les coses sols poden millorar”) o “Beautiful day” (“Dia bonic”) funcionaven aleshores i segueixen funcionant.
A 2024 Blair segueix sent un autèntic referent de la socialdemocràcia europea, i Blair va deixar de ser primer ministre aviat farà divuit anys. Cosa de socialistes boomers? Sí, però també cosa d’uns socialistes mancats de referents tan potents com ho va ser Blair en el seu moment.
De fet, els progressistes europeus, després de Blair només han comptat amb el somriure de Barack Obama a l’altra banda de l’Atlàntic, i poc més. François Hollande no va ser referent de res, a Alemanya després de Schroeder va regnar llargament Angela Merkel, Rodríguez Zapatero va ser un polític de consum intern espanyol (tot i que ara cotitzi a l’alça), Matteo Renzi es va autodesballestar com ell deia que faria amb la vella crosta del seu partit… per això a Can PSC estan enamorats de Pedro Sánchez, però per posar una mica més de relat mític encara han de recórrer al pretèrit Tony Blair.
Ara Salvador Illa té molts números de ser el pròxim president de la Generalitat de Catalunya. Fins avui ha mostrat tenir un carisma més similar al de Gordon Brown que al de Blair, però el seu lideratge és ferm i ha sabut transmetre presidencialitat, un concepte del qual els catalans mai s’hi han preocupat gaire, a diferència dels nostres veïns francesos.
Illa pot recuperar el Palau de la Generalitat pels socialistes catalans catorze anys després que l’abandonés José Montilla. I fent que tota la Plaça Sant Jaume torni a ser socialista com no passava des de 2010, quan a l’Ajuntament hi havia l’ara ministre Jordi Hereu.
I ho farà quasi en paral·lel al retorn dels laboristes al 10 de Downing Street, ja que les eleccions anticipades del proper 4 de juny duran amb tota seguretat als laboristes liderats per Keir Starmer a governar de nou el Regne Unit; curiosament també catorze anys després que Gordon Brown passés el testimoni al conservador David Cameron.
De fa mesos que tots els sondejos pronostiquen una victòria aclaparadora i històrica dels laboristes britànics, gràcies a la desastrosa gestió del govern de tots els consecutius primers ministres conservadors des del referèndum del Brexit, i gràcies també al sistema majoritari per circumscripcions.
I per completar el quadre, a Escòcia alguns primers sondejos també indiquen que poden acabar governant-hi els laboristes, disset anys després de l’arribada dels nacionalistes al poder. Això acabaria passant després del mal final d’etapa de Nicola Sturgeon, els casos de corrupció de fons al Partit Nacionalista Escocès i amb un segon relleu ja al front del govern.
Tot plegat, combinat amb el fet que a Gal·les sempre hi governen els laboristes (no hi ha alternança de govern des que la regió té poder governatiu el 1999), duria a tot el Regne Unit a ser governat pel Labour; cosa que no passava des dels temps de… Tony Blair.