Ha arribat setembre. L'inici de curs. Per a algunes, comparable a gener, amb tot el que això comporta: balanços, propòsits... Un mes, que, com gener, és un començar. I els inicis, ja ho sabem, no sempre són fàcils. Menys encara quan s'albira una pujada d'intencions i propòsits, propis i imposats, que volen tapar la drecera.
Comença setembre arrossegant el tsunami mediàtic sobre la inseguretat a Barcelona. Mal de panxa que em fa recaragolar cada vegada que llegeixo com estigmatitzen les persones migrades i racialitzades. Vòmit en veure com els feixistes aprofiten la conjuntura per inocular por i rascar encara més vots. Sang quan s'afronta una qüestió estructural com a ordre públic. No hi ha camamilla que guareixi l'estómac ni torniquet que pari la sang davant d'aquesta inseguretat teatralitzada. Obviant, com sempre, la quotidiana, la que ens batega. La inseguretat de no arribar a final de mes, de tenir una ordre de desnonament, de tenir por quan tornes a casa sola de nit pel carrer...
Aquests carrers que aquest estiu han estat testimonis de massa violacions. Que han fet que la caverna mediàtica, guiada pels poders fàctics, com sempre, ens hagin tornat a qüestionar les nostres borratxeres, la llargària de les nostres faldilles i el pronunciament dels nostres escots, la legitimitat de la nostra vida sexual.... I aquí han estat molt poques les veus mediàtiques i mediatitzades que han parlat d'inseguretat. Com tampoc no es fa en el cas dels feminicidis. La inseguretat no importa quan ens afecta a les dones. No hi ha torniquet que pari la ràbia que noto al pit físicament com una bola que no es desfà.
És una societat distòpica? Rotundament i absolutament sí. L'altre dia llegia un article sobre El conte de la criada. Una de les frases afirmava que es tracta d'una "distopia". Em vaig quedar parada. Una societat on les dones que no són de classe alta són els úters d'aquesta o viuen confinades en camps de treball no em sembla que estigui tan absolutament lluny de la nostra amb els seus ventres de lloguer i les dones avesades a encarregar-se de les tasques reproductives i de cures absolutament invisibilitzades i poden ser violades sense massa rebombori, com les del llibre. De la mateixa manera que em podria semblar que, sota la cortina de fum de la pretesa inseguretat, la raça s'imposi a la classe i s'estableixi una lluita entre iguals on només hi surt guanyant el feixisme també hi ha una distopia. Però no és així, només ho estem vivint sinó que no és pas l'única ni la primera vegada.
No fem realitat ni repetim més distopies. Si hem de lluitar, que sigui per la utopia. I fem que el feminisme, l'antiracisme i l'antifeixisme no ho siguin. Han de ser transversals en totes les nostres quotidianitats. Han de ser i estar al centre de les nostres vides.
I en aquest camí que ens acompanyi sempre la música de l'Iñigo Muguruza i les seves notes de revolta.
Comença setembre arrossegant el tsunami mediàtic sobre la inseguretat a Barcelona. Mal de panxa que em fa recaragolar cada vegada que llegeixo com estigmatitzen les persones migrades i racialitzades. Vòmit en veure com els feixistes aprofiten la conjuntura per inocular por i rascar encara més vots. Sang quan s'afronta una qüestió estructural com a ordre públic. No hi ha camamilla que guareixi l'estómac ni torniquet que pari la sang davant d'aquesta inseguretat teatralitzada. Obviant, com sempre, la quotidiana, la que ens batega. La inseguretat de no arribar a final de mes, de tenir una ordre de desnonament, de tenir por quan tornes a casa sola de nit pel carrer...
Aquests carrers que aquest estiu han estat testimonis de massa violacions. Que han fet que la caverna mediàtica, guiada pels poders fàctics, com sempre, ens hagin tornat a qüestionar les nostres borratxeres, la llargària de les nostres faldilles i el pronunciament dels nostres escots, la legitimitat de la nostra vida sexual.... I aquí han estat molt poques les veus mediàtiques i mediatitzades que han parlat d'inseguretat. Com tampoc no es fa en el cas dels feminicidis. La inseguretat no importa quan ens afecta a les dones. No hi ha torniquet que pari la ràbia que noto al pit físicament com una bola que no es desfà.
És una societat distòpica? Rotundament i absolutament sí. L'altre dia llegia un article sobre El conte de la criada. Una de les frases afirmava que es tracta d'una "distopia". Em vaig quedar parada. Una societat on les dones que no són de classe alta són els úters d'aquesta o viuen confinades en camps de treball no em sembla que estigui tan absolutament lluny de la nostra amb els seus ventres de lloguer i les dones avesades a encarregar-se de les tasques reproductives i de cures absolutament invisibilitzades i poden ser violades sense massa rebombori, com les del llibre. De la mateixa manera que em podria semblar que, sota la cortina de fum de la pretesa inseguretat, la raça s'imposi a la classe i s'estableixi una lluita entre iguals on només hi surt guanyant el feixisme també hi ha una distopia. Però no és així, només ho estem vivint sinó que no és pas l'única ni la primera vegada.
No fem realitat ni repetim més distopies. Si hem de lluitar, que sigui per la utopia. I fem que el feminisme, l'antiracisme i l'antifeixisme no ho siguin. Han de ser transversals en totes les nostres quotidianitats. Han de ser i estar al centre de les nostres vides.
I en aquest camí que ens acompanyi sempre la música de l'Iñigo Muguruza i les seves notes de revolta.