Opinió

Educació, la clau d'un país

«Perquè no hi ha prou amb destinar alguns calerons a “l’atenció a la diversitat”, al suport als necessitats. Aquesta és una política de caritat, mal entesa. El sistema educatiu d’un país de progrés no necessita caritat»

Trina Milan
10 de gener del 2017
Actualitzat el 16 de gener a les 17:32h
Trina Milan
Trina Milan | Adrià Costa
Hem entrat a 2017 a velocitat de creuer. Tenim un any ple a vessar: es prepara el “referèndum o referèndum” a casa nostra; tenim pendents els pressupostos que s’hauran d’aprovar, sembla que “aquest any, sí”. I tot això en un món, on els canvis que venen, Putin i Trump inclosos, no generen gaires bones esperances.

Com a bona mostra, el discurs de Meryl Streep en rebre el Globus d'Or d’honor. Un discurs que posa de manifest, no només el que pensa Hollywood del nou president electe als EUA, sinó, i especialment, què passa amb la societat, l’americana, en aquell cas, quan l’educació i la cultura passen a darrer terme de la llista de prioritats del govern.

A casa nostra estem justament en aquesta tessitura, quines són les prioritats dels partits que tenen representació al Parlament i que tenen la possibilitat de fer el nou país, que la gent demana cada setembre al carrer? Està l’educació i la cultura entre aquestes prioritats?

Parlaré de l’educació, tema que conec, des de la meva experiència com a responsable, en el seu dia, del servei d’innovació i recerca del Departament d’Educació, de la mà de Joan Badia, mestre de mestres, i ment clarivident del nostre país en l’àmbit de l’educació i la cultura.

Un sistema educatiu que no sigui la prioritat de la política, demostrat en el pressupost anual d’un país, no té cap possibilitat de fer la seva feina. Ni el país en qüestió, cap possibilitat de reeixir.

Hem patit, durant molts anys una política de deixadesa en l’àmbit educatiu, deixant en mans de l'Església catòlica, la responsabilitat de l’excel·lència educativa, oblidant massa vegades, la tradició de la pedagogia catalana de la segona república, que ens portava cap a un estat modern i de progrés. Quan s’ha intentat, per poc temps, revertir aquesta dinàmica en el sistema, (recordem la sisena hora o la inversió en formació permanent del professorat dels governs tripartits) ha durat el que aquests governs, i ha tornat a l’statu quo anterior, en el moment en que el govern ha canviat.

Ara tenim la possibilitat de redreçar la situació, una política educativa de qualitat passa per augmentar el pressupost per a educació, no un 22% de l’augment sinó un percentatge que el situï en les dades pre-crisi. Si no es fa així, tenim el futur que defineix Streep quan parla de Trump i la seva acció política, el desastre econòmic i la violència, moral i física.

Perquè no hi ha prou amb destinar alguns calerons a “l’atenció a la diversitat”, al suport als necessitats. Aquesta és una política de caritat, mal entesa. El sistema educatiu d’un país de progrés no necessita caritat, necessita pressupost per a tenir uns bons professionals que tinguin la preparació més qualificada per a treballar amb tot l’alumnat, perquè cada alumne és diferent d’un altre. Això és diversitat. Pressupost per a innovar, que significa donar a cada escola i a cada institut, pressupost suficient per a material, per a funcionament, i així es produirà innovació arreu, no només a uns quants llocs escollits.

Per dissenyar un pressupost de govern cal compromís, respecte, equitat, valors que un país necessita per a fer-se gran; valors que si no es veuen a l’escola, no es veuran més endavant. I ara, ja, al sistema educatiu, tenim pressa.

Antropòloga a la xarxa. Observant la realitat, virtual o no, des del filtre d'internet. Gestiono equips, a la recerca de la innovació; investigo videojocs, escric a Twitter, penjo fotos a Instagram, faig classes virtuals i no virtuals. M'agrada perdre'm pel món, i llegeixo pantalles per veure cinema, novel·les i música.

El més llegit