Els canvis en la política mundial esdevenen tan ràpids com els canvis tecnològics. Encara no ens hem acostumat a un gadget que ja ens arriba un altre. La vella política està morint davant de les noves estratègies comunicatives i de màrqueting polític. Ho va demostrar Obama, contra tot pronòstic, quan va aconseguir la candidatura a la presidència i després la presidència dels EUA, davant d’altres candidats més ben posicionats. I el vertigen dels canvis es va apoderar de les campanyes polítiques, on ara, un candidat que vulgui tenir alguna cosa a dir, necessita followers com si fos una estrella pop.
Aquesta nova forma de comunicar la política està essent nefasta per als vells partits, que, ancorats en les rígides estructures de poder, no visualitzen que els ciutadans van molt ràpid i volen líders que els segueixin a la mateixa velocitat. I, com a mostra, la recent victòria de Pedro Sánchez, un “comte de Montecristo” renascut que ha fixat el seu missatge en la novetat de dir el que diuen els militants socialistes a les xarxes, i ha guanyat, lliure de tot lligam amb les velles estructures. Pràcticament en la mateixa línia, Pablo Iglesias ha construït un partit al seu voltant, amb Internet com a gran instrument de comunicació i sense rivals.
De la mateixa manera ha aconseguit el poder el president Macron, un jove polític que ha sabut vendre la seva poca experiència com un valor positiu, no lligat a estigmes del passat i a les velles estructures, altra vegada. A un antic ministre socialista ara ningú es capaç de demanar-li explicacions. Ell ha sabut vendre un missatge nou, sense un partit al darrere, com Obama, com Sánchez. Quasi com Trump, que té el partit republicà amb ell però no respon a les expectatives del tradicional republicà. Tira de Twitter i de nouvinguts a la política per fer un equip que, amb greus problemes, està fent de les seves a la presidència més important del món. A veure quant li queda.
Si ens fixem en la situació a Catalunya, hi ha alguns líders que responen a aquest mateix perfil: Ada Colau, Gabriel Rufián, Anna Gabriel i el mateix president Puigdemont. Tots ells són polítics nadius d'Internet, construeixen el seu missatge quasi de forma única a la xarxa, i són persones que lideren malgrat els seus propis partits. Sense els seus partits són líders igualment.
Aquest fet és especialment important per al moment en què vivim: Catalunya està més a prop d’unes eleccions que d’un referèndum, i és per això que caldrà veure com es posicionen els líders catalans. De la seva capacitat de comunicar el missatge dependrà, i molt, el resultat dels comicis. Els partits existeixen però, ara com ara, fan més nosa que servei.
Aquesta nova forma de comunicar la política està essent nefasta per als vells partits, que, ancorats en les rígides estructures de poder, no visualitzen que els ciutadans van molt ràpid i volen líders que els segueixin a la mateixa velocitat. I, com a mostra, la recent victòria de Pedro Sánchez, un “comte de Montecristo” renascut que ha fixat el seu missatge en la novetat de dir el que diuen els militants socialistes a les xarxes, i ha guanyat, lliure de tot lligam amb les velles estructures. Pràcticament en la mateixa línia, Pablo Iglesias ha construït un partit al seu voltant, amb Internet com a gran instrument de comunicació i sense rivals.
De la mateixa manera ha aconseguit el poder el president Macron, un jove polític que ha sabut vendre la seva poca experiència com un valor positiu, no lligat a estigmes del passat i a les velles estructures, altra vegada. A un antic ministre socialista ara ningú es capaç de demanar-li explicacions. Ell ha sabut vendre un missatge nou, sense un partit al darrere, com Obama, com Sánchez. Quasi com Trump, que té el partit republicà amb ell però no respon a les expectatives del tradicional republicà. Tira de Twitter i de nouvinguts a la política per fer un equip que, amb greus problemes, està fent de les seves a la presidència més important del món. A veure quant li queda.
Si ens fixem en la situació a Catalunya, hi ha alguns líders que responen a aquest mateix perfil: Ada Colau, Gabriel Rufián, Anna Gabriel i el mateix president Puigdemont. Tots ells són polítics nadius d'Internet, construeixen el seu missatge quasi de forma única a la xarxa, i són persones que lideren malgrat els seus propis partits. Sense els seus partits són líders igualment.
Aquest fet és especialment important per al moment en què vivim: Catalunya està més a prop d’unes eleccions que d’un referèndum, i és per això que caldrà veure com es posicionen els líders catalans. De la seva capacitat de comunicar el missatge dependrà, i molt, el resultat dels comicis. Els partits existeixen però, ara com ara, fan més nosa que servei.