Llegeix aquí la versió original de l'article.
En les últimes setmanes, m'han preguntat diverses vegades per l'ajornament que sí que va ser possible en les eleccions basques, però que no ha estat possible en les eleccions catalanes. Amb el confinament picant a la portada, Urkullu va cancel·lar els comicis del 5 d'abril gràcies a l'acord unànime del parlament i a un informe jurídic d'última hora. El govern basc detectava una llacuna legal que impedia tancar les urnes, però l'absència de certeses i el sentit comú van remar a favor de la suspensió.
Encara que la taxa d'incidència acumulada de Covid-19 en territori català duplica amb escreix els índexs registrats per la sanitat basca a l'abril, aquesta vegada el PSOE ha apostat per mantenir la convocatòria. I els tribunals li han allargat la mà. Ara només falta proveir de gel hidroalcohòlic als col·legis electorals i ventilar-los fins a la hipotèrmia. Amb tot, les garanties democràtiques queden en l'aire. En les eleccions presidencials portugueses del passat diumenge, la participació va caure un 9,4%. En les eleccions basques del juliol passat, la caiguda va ser del 9,2%.
En ple caos, ha saltat una altra polèmica com una llebre silvestre. El ministre de Sanitat, Salvador Illa, es desprèn de la seva butaca per assaltar els cels de la Generalitat. Les suspicàcies que ha generat són comprensibles. Hi ha qui dedueix que el PSC ha utilitzat la projecció pública d'una pandèmia com a trampolí per a les seves ambicions electorals. Uns altres li retreuen a Illa que hagi sortit per potes en plena tercera ona. Per si no fos prou, Iceta ha participat en l'intercanvi i ha jurat ministeri de Política Territorial.
La reanimació cardiopulmonar al partit pot fer efecte. Aquell PSC de Maragall que el 1999 va reunir un milió dos-cents mil vots es va anar esfondrant legislatura a legislatura fins a aconseguir el 2015 un raquític recompte de mig milió de paperetes. El 2017, els grans mitjans estatals van apostar tot al cavall de Ciutadans. L'"efecte Arrimadas", repetien en aquells dies els creadors d'opinió. La veritat és que la candidata taronja es va apropar al millor registre de Maragall. Però les eleccions no es guanyen en els diaris, sinó en les aliances parlamentàries. I així és com Arrimadas va acabar marxant a Madrid.
Alguns mitjans somien a precintar per sempre el procés i podrien proporcionar-li a Illa la mateixa bomba vitamínica que va rebre Arrimadas com a candidata del 155. El PSC fantasieja amb recuperar aquesta legió de votants que es va tirar als braços de Ciutadans. Però l'efecte Illa té un defecte. Per molt que les enquestes somriguin, arribar al Govern exigeix afinar les aliances.
En les últimes setmanes, m'han preguntat diverses vegades per l'ajornament que sí que va ser possible en les eleccions basques, però que no ha estat possible en les eleccions catalanes. Amb el confinament picant a la portada, Urkullu va cancel·lar els comicis del 5 d'abril gràcies a l'acord unànime del parlament i a un informe jurídic d'última hora. El govern basc detectava una llacuna legal que impedia tancar les urnes, però l'absència de certeses i el sentit comú van remar a favor de la suspensió.
Encara que la taxa d'incidència acumulada de Covid-19 en territori català duplica amb escreix els índexs registrats per la sanitat basca a l'abril, aquesta vegada el PSOE ha apostat per mantenir la convocatòria. I els tribunals li han allargat la mà. Ara només falta proveir de gel hidroalcohòlic als col·legis electorals i ventilar-los fins a la hipotèrmia. Amb tot, les garanties democràtiques queden en l'aire. En les eleccions presidencials portugueses del passat diumenge, la participació va caure un 9,4%. En les eleccions basques del juliol passat, la caiguda va ser del 9,2%.
En ple caos, ha saltat una altra polèmica com una llebre silvestre. El ministre de Sanitat, Salvador Illa, es desprèn de la seva butaca per assaltar els cels de la Generalitat. Les suspicàcies que ha generat són comprensibles. Hi ha qui dedueix que el PSC ha utilitzat la projecció pública d'una pandèmia com a trampolí per a les seves ambicions electorals. Uns altres li retreuen a Illa que hagi sortit per potes en plena tercera ona. Per si no fos prou, Iceta ha participat en l'intercanvi i ha jurat ministeri de Política Territorial.
La reanimació cardiopulmonar al partit pot fer efecte. Aquell PSC de Maragall que el 1999 va reunir un milió dos-cents mil vots es va anar esfondrant legislatura a legislatura fins a aconseguir el 2015 un raquític recompte de mig milió de paperetes. El 2017, els grans mitjans estatals van apostar tot al cavall de Ciutadans. L'"efecte Arrimadas", repetien en aquells dies els creadors d'opinió. La veritat és que la candidata taronja es va apropar al millor registre de Maragall. Però les eleccions no es guanyen en els diaris, sinó en les aliances parlamentàries. I així és com Arrimadas va acabar marxant a Madrid.
Alguns mitjans somien a precintar per sempre el procés i podrien proporcionar-li a Illa la mateixa bomba vitamínica que va rebre Arrimadas com a candidata del 155. El PSC fantasieja amb recuperar aquesta legió de votants que es va tirar als braços de Ciutadans. Però l'efecte Illa té un defecte. Per molt que les enquestes somriguin, arribar al Govern exigeix afinar les aliances.