"No existe el dret d'autodeterminació", assegura la ministra Batet sense despentinar-se després de la reunió de la comissió bilateral Generalitat-Estat. Una trobada que ha servit per constatar que hi ha un canvi en les formes però no en el fons.

Pel que fa a Catalunya, el canvi de govern a Madrid ha estat lampedusià: ho han canviat tot perquè no canviés res. No es poden posar sobre la taula els temes centrals que s'han d'abordar si hom vol avançar cap a una solució: l'aplicació del resultat de l'1-O i la reversió de la repressió policial i judicial.

Pedro Sánchez ho sap, però també sap que ha de calibrar molt bé si hi ha alguna escletxa política que li permeti moure's un mil·límetre del relat construït per tots els poders de l'Estat, els oficials i els fàctics. El seu marge de maniobra és directament proporcional a la seva valentia. Poques esperances, doncs.

Tanmateix la consolidació política de l'hegemonia independentista és un fet que s'anirà ampliant i confirmant en les properes convocatòries electorals. L'independentisme superarà el 50% dels vots i ensorrarà un dels mantres principals de l'unionisme.

Serviran els triomfs electorals rotunds per convèncer el PSOE de passar de les formes als continguts? Sembla improbable. L'Estat només s'asseurà a negociar de veritat quan faci càlculs i comprovi que li surt més a compte fer-ho que no fer-ho.

Malauradament, hem comprovat amb impotència que el punt d'inflexió de l'Estat és molt elevat. Està disposat a pagar un preu altíssim per mantenir l'Estat amb les seves fronteres actuals. El gran repte de l'independentisme és esbrinar en quin punt aquest preu es tornarà insostenible per a l'Estat, i traçar una estratègia per empènyer l'Estat cap aquell punt. Aleshores sí que hi haurà una negociació de veritat.