De la boca de Jordi Puigneró i de la boca de Jordi Sànchez -figures de confiança de Carles Puigdemont- ha sortit darrerament l’expressió “el mentrestant” per designar aquest moment en què vivim. Eufemisme? Metàfora? Nova manera de parlar d’autonomisme sense ser acusats de “traïdors”? El mentrestant -que no és altra cosa que el present pelat que tenim- ja no és denunciat pel puigdemontisme com una forma de capitulació. Realisme de circumstàncies o pragmatisme electoral? Qui sap! Ja ens ho diran els exegetes de Waterloo si els vagava, ells i elles, sempre prestos a descodificar afinadament els gestos del president a l’exili, no fos cas.
El mentrestant és una idea manllevada dels comunistes, que havien de subministrar un horitzó immediat d’actuació a la militància, a l’espera de l’arribada de la societat sense classes on -gràcies a les lleis inexorables del materialisme històric- acabaria sorgint l’home nou i etcètera. Per exemple, Manuel Sacristán, intel·lectual principal del comunisme a Catalunya, va fundar l’any 1979 la revista Mientras Tanto, de gran influència en aquest univers ideològic.
Tota utopia necessita un mentrestant a la mida dels que administren la il·lusió i el discurs. Sense adonar-se’n, els que apliquen el mentrestant al marc independentista ens diuen que la secessió és avui més improbable (més utòpica) que ahir, la qual cosa és tan inexacta com proclamar que tindrem la República d'aquí a sis mesos. Hem anat d’un extrem a l’altre, a causa del tacticisme i la gesticulació.
En realitat, el mentrestant no és res més que el terreny de joc autonòmic, agradi això més o menys. L'amic Ferran Casas ha escrit en aquest mitjà que “la independència és l'aliment espiritual i electoral del moviment, però en el mentrestant, que la tardor de 2017 va fer evident que podia fer-se més llarg dels divuit mesos que va preveure el voluntariós full de ruta de Junts pel Sí, cal posicionar-se sobre política fiscal, funcionament dels Mossos, concerts a les escoles privades, residències de gent gran, serveis públics o reforma laboral”.
És a dir, cal arremangar-se i dedicar-se a la prosa de la cosa pública, sense èpiques ni banys de masses. Casas també assenyala oportunament que la reconstrucció post-Covid-19 encara fa més evident aquest repte. La conclusió és òbvia: els independentistes que volien arribar a Ítaca han de fer parada i fonda (per temps indefinit) en la gestió més ingrata, complexa, incerta i malparida.
El mentrestant obligarà a fer política i a fer polítiques, amb una sabata i una espardenya, amb una canya i un cordill, i amb el que sigui. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. El quadre és lletjot. Si ets la CUP, pots dir que governi sa tia, no passa res. Si ets ERC o JxCat (o la marca que acabi fent de paraigües de Puigdemont), els déus et poden premiar/castigar amb la responsabilitat de conduir el Govern de la Generalitat (la càpsula del mentrestant), i no pots defugir la teva sort. Altrament, series testimonial i, per tant, inservible.
La base argumental del mentrestant independentista és servir la gent del país i el seu benestar, encara que no puguis fer-ho des de la República. Fer polítiques al servei dels catalans perquè la vida continua encara que el procés va fracassar. Enmig de la gestió del dia a dia, l’independentista col·locarà -se suposa- la promesa que justificarà el seu possibilisme, i el diferenciarà del que practiquen els polítics del PSC i dels comuns, que no pretenen canviar l’statu quo. Gestionar és també -diu ERC i alguns del PDECat- una manera d’aspirar a ampliar el suport social a la idea de la secessió.
L’admirat Salvador Cardús, de qui he discrepat amablement sobre l’orientació i naturalesa del procés des de fa temps, escrivia l’altre dia a l’Ara un diagnòstic que em va cridar l’atenció: "Crec que a hores d’ara ja podem tenir la certesa que tan estèril és la via del diàleg com la de la confrontació, perquè en ambdós casos els manca allò que és imprescindible per fer-les operatives: la força".
Jo parlaria més aviat de forces, en plural, em sembla més útil i precís. Que no hi ha forces per a una secessió unilateral i un xoc amb l’Estat és un fet indiscutible; que no hi hagi forces per sostenir una negociació política és, en canvi, opinable, sobretot perquè dependrà d’unes dades que no tenim encara: els resultats de les formacions independentistes en les futures eleccions al Parlament i la capacitat de forjar una estratègia unitària, que incorpori també aquells que accepten el referèndum pactat.
Em sembla fora de discussió que l’aposta per als mentrestant independentista -la faci qui la faci- només funcionarà si la via del presumpte diàleg entre governs es manté oberta. El mentrestant fiable a Catalunya necessita el diàleg possible a Madrid. En aquest sentit, Puigdemont haurà de revisar el seu missatge: si posa el concepte de mentrestant en el centre de la seva opció electoral, haurà d’assumir que paga la pena participar en la taula de diàleg, malgrat les moltes desconfiances hagudes. Vull recordar que, en aquests moments, la part catalana de la taula (congelada) de diàleg és una olla de grills monumental. Aquí el problema no és la manca de força o de forces: és l’absència d’una estratègia clara i compartida.
Amb la seva lucidesa habitual, Ferran Sáez posava el dit a la nafra en un article recent, a propòsit de la necessitat que té l’independentisme de fer política: "en una estratègia de caràcter polític, en canvi, les coses no es poden tancar sense més ni més fent ús de la repressió, que la lògica de confrontació, per definició, inevitablement, justifica". És a dir, si juguem a xocar amb l’Estat un altre cop, tornarem a perdre. Perquè ens falta musculatura, cosa que ja era així l’any 2017, per bé que molts no volien veure-ho.
Per tant, l’independentisme està condemnat a fer tota la política que pugui i una mica més, sempre i arreu, malgrat que Madrid farà tot el possible per convertir aquest propòsit en un treball de Sísif, aquell que cada dia havia de pujar la mateixa pedra fins a dalt d’una muntanya. No ens enganyem. El mentrestant inclou no deixar-se abatre pel fatalisme, administrar bé les forces, i buscar totes les escletxes, que hi són.
El mentrestant és una idea manllevada dels comunistes, que havien de subministrar un horitzó immediat d’actuació a la militància, a l’espera de l’arribada de la societat sense classes on -gràcies a les lleis inexorables del materialisme històric- acabaria sorgint l’home nou i etcètera. Per exemple, Manuel Sacristán, intel·lectual principal del comunisme a Catalunya, va fundar l’any 1979 la revista Mientras Tanto, de gran influència en aquest univers ideològic.
Tota utopia necessita un mentrestant a la mida dels que administren la il·lusió i el discurs. Sense adonar-se’n, els que apliquen el mentrestant al marc independentista ens diuen que la secessió és avui més improbable (més utòpica) que ahir, la qual cosa és tan inexacta com proclamar que tindrem la República d'aquí a sis mesos. Hem anat d’un extrem a l’altre, a causa del tacticisme i la gesticulació.
En realitat, el mentrestant no és res més que el terreny de joc autonòmic, agradi això més o menys. L'amic Ferran Casas ha escrit en aquest mitjà que “la independència és l'aliment espiritual i electoral del moviment, però en el mentrestant, que la tardor de 2017 va fer evident que podia fer-se més llarg dels divuit mesos que va preveure el voluntariós full de ruta de Junts pel Sí, cal posicionar-se sobre política fiscal, funcionament dels Mossos, concerts a les escoles privades, residències de gent gran, serveis públics o reforma laboral”.
És a dir, cal arremangar-se i dedicar-se a la prosa de la cosa pública, sense èpiques ni banys de masses. Casas també assenyala oportunament que la reconstrucció post-Covid-19 encara fa més evident aquest repte. La conclusió és òbvia: els independentistes que volien arribar a Ítaca han de fer parada i fonda (per temps indefinit) en la gestió més ingrata, complexa, incerta i malparida.
El mentrestant obligarà a fer política i a fer polítiques, amb una sabata i una espardenya, amb una canya i un cordill, i amb el que sigui. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era. El quadre és lletjot. Si ets la CUP, pots dir que governi sa tia, no passa res. Si ets ERC o JxCat (o la marca que acabi fent de paraigües de Puigdemont), els déus et poden premiar/castigar amb la responsabilitat de conduir el Govern de la Generalitat (la càpsula del mentrestant), i no pots defugir la teva sort. Altrament, series testimonial i, per tant, inservible.
La base argumental del mentrestant independentista és servir la gent del país i el seu benestar, encara que no puguis fer-ho des de la República. Fer polítiques al servei dels catalans perquè la vida continua encara que el procés va fracassar. Enmig de la gestió del dia a dia, l’independentista col·locarà -se suposa- la promesa que justificarà el seu possibilisme, i el diferenciarà del que practiquen els polítics del PSC i dels comuns, que no pretenen canviar l’statu quo. Gestionar és també -diu ERC i alguns del PDECat- una manera d’aspirar a ampliar el suport social a la idea de la secessió.
L’admirat Salvador Cardús, de qui he discrepat amablement sobre l’orientació i naturalesa del procés des de fa temps, escrivia l’altre dia a l’Ara un diagnòstic que em va cridar l’atenció: "Crec que a hores d’ara ja podem tenir la certesa que tan estèril és la via del diàleg com la de la confrontació, perquè en ambdós casos els manca allò que és imprescindible per fer-les operatives: la força".
Jo parlaria més aviat de forces, en plural, em sembla més útil i precís. Que no hi ha forces per a una secessió unilateral i un xoc amb l’Estat és un fet indiscutible; que no hi hagi forces per sostenir una negociació política és, en canvi, opinable, sobretot perquè dependrà d’unes dades que no tenim encara: els resultats de les formacions independentistes en les futures eleccions al Parlament i la capacitat de forjar una estratègia unitària, que incorpori també aquells que accepten el referèndum pactat.
Em sembla fora de discussió que l’aposta per als mentrestant independentista -la faci qui la faci- només funcionarà si la via del presumpte diàleg entre governs es manté oberta. El mentrestant fiable a Catalunya necessita el diàleg possible a Madrid. En aquest sentit, Puigdemont haurà de revisar el seu missatge: si posa el concepte de mentrestant en el centre de la seva opció electoral, haurà d’assumir que paga la pena participar en la taula de diàleg, malgrat les moltes desconfiances hagudes. Vull recordar que, en aquests moments, la part catalana de la taula (congelada) de diàleg és una olla de grills monumental. Aquí el problema no és la manca de força o de forces: és l’absència d’una estratègia clara i compartida.
Amb la seva lucidesa habitual, Ferran Sáez posava el dit a la nafra en un article recent, a propòsit de la necessitat que té l’independentisme de fer política: "en una estratègia de caràcter polític, en canvi, les coses no es poden tancar sense més ni més fent ús de la repressió, que la lògica de confrontació, per definició, inevitablement, justifica". És a dir, si juguem a xocar amb l’Estat un altre cop, tornarem a perdre. Perquè ens falta musculatura, cosa que ja era així l’any 2017, per bé que molts no volien veure-ho.
Per tant, l’independentisme està condemnat a fer tota la política que pugui i una mica més, sempre i arreu, malgrat que Madrid farà tot el possible per convertir aquest propòsit en un treball de Sísif, aquell que cada dia havia de pujar la mateixa pedra fins a dalt d’una muntanya. No ens enganyem. El mentrestant inclou no deixar-se abatre pel fatalisme, administrar bé les forces, i buscar totes les escletxes, que hi són.