El 1934, Vilanova de Bellpuig (Pla d’Urgell) vorejava els 1.700 habitants, gairebé uns 600 més dels que té avui. Aquell any, el 25 de juliol hi va néixer lo Pepe de cal Seller, legalment Josep Monells i Mateu, futur pastor protestant, aquell xiquet que, als quatre anys, anomenava “podrits” els avions feixistes que bombardejaven la comarca. Ara, a la matinada del 4 de gener, just estrenat l’any que n’hauria fet 90, ha mort a Valldoreix, on residia. L’avi matern era picapedrer i treballà en l’ampliació del Castell del Remei, la mare era modista i el pare, afectat d’una dolència greu de cor que li impedia el treball físic, era jugador professional de cartes, una dedicació que va fer prometre als fills que mai no continuarien. El Josep va tenir una germana de nom Pilar i un altre germà, el Ton.
Amb la desaparició de Josep Monells es tanca, des del punt de vista generacional, l’etapa del protestantisme català que va protagonitzar la vida de resistència durant la llarga nit de pedra del franquisme i ell és el darrer d’una sèrie de noms ja mítics en la història recent de la segona confessió religiosa del país, en nombre de creients i de centres de culte. Al costat de Josep Monells cal situar-hi altres personatges destacats, en la mateixa línia, com ara Joan Vallès i Bonet (1915-1979), Àngel Cortès i Dejuan (1924-2003), Benjamí Planes i Capuz (1926-2021), Enric Capó i Puig (1930-2012) i Joan Gonzàlez i Pastor (1931-1997). Amb tots ells compartia un doble compromís de vida i de conviccions: la seva fe cristiana protestant i la seva consciència nacional de català. La primera el va dur a difondre l’Evangeli arreu, inclosos els sectors més marginals, ja des dels anys més difícils. La segona, a promoure l’ús de la llengua amb normalitat plena i a defensar-ne els drets del país, manifestant-se pels carrers, com un ciutadà més.
De petit, va patir l’obligació de parlar en castellà a l’escola i també amb els veïns, com recorda a les seves memòries. I, sense ser d’una família preocupada pel tema religiós, a ell sempre el va atreure el tema, va fer d’escolà durant anys, va anar a estudiar al col·legi de les monges local i fins i tot va ser el guanyador d’un concurs de “doctrina” a la província de Lleida. El pare va morir el 1946, als 49 anys d’edat, i ell se’n quedà orfe als 12. El febrer de 1949, tenint-ne només 14, Josep Monells deixà tot sol el poble per establir-se a Barcelona, a casa d’uns amics de la família, al carrer de sant Cristòfol, 16, de Gràcia. Estava a dispesa i treballava a la lleteria de la senyora Elvira Canela, que l’acollia, el fill de la qual era Claudi Fournier, impressor i antic militant de l’independentista Partit Català Proletari i membre del PSUC, exiliat a Mèxic, amb qui sempre va tenir relació i a qui escrivia les cartes que li dictava sa mare, que no sabia de lletra.
El jove Monells fa els estudis de batxillerat i compagina el repartiment de llet a domicili amb feines en una farmàcia i, més endavant, en laboratoris farmacèutics, motiu pel qual treballarà de visitador mèdic. Tot i que la dispesera era anticatòlica i d’esquerres, ell encara anava a missa els diumenges, fins que, als 15 anys, gràcies a la influència del company protestant de la farmàcia on treballava, Rafael Barberà, membre d’un grup sardanista marcadament catalanista on també hi havia els germans Tremoleda, li proporciona un exemplar del Nou Testament. El dia 18 de març de 1949, data de la seva conversió, quedarà fixat en el seu record ja per sempre.
A partir de llavors, fa una opció de vida que mai no l’abandonarà i s’incorpora a l’església baptista del Passatge Nogués, 47, constituïda quatre anys abans, i on formarà part de la seva Unió de Joves Baptistes amb la qual farà excursions i sortides per tot Catalunya. Allà rebrà la influència del jove pastor J. M. Martínez, de Samuel Vila, que hi acudia sovint a predicar, i de David Estrada, futur catedràtic d’ètica de la UB, a qui considerava el seu mentor intel·lectual. El Dijous Sant de 1960, casat i ja amb una filla de dies, Abigail, encapçalarà un grup de joves que reparteix el text de Josep Grau, Els deu manaments, davant del cinema Coliseum de Barcelona, on es projecta el famós film del mateix nom, del director de cinema protestant Cecil B. de Mille. Monells és detingut i, tot i haver estat imprès per Salvador Salvadó, la policia s’enduu el també impressor protestant Rafael Serrano, entre altres.
Entre els policies que efectuen les detencions dels joves protestants hi ha l’escriptor Tomás Salvador que, el mateix any, guanyava el premi Nadal de novel·la amb l’obra El atentado. Després d’aquests incidents, les autoritats franquistes confisquen 72.630 exemplars d’opuscles i llibres a les Edicions Evangèliques Europees, valorats en 116.725 pessetes, així com tots els exemplars de l’obra Tu vida cristiana, que troben a casa de l’autor, J.M.Martínez, i cinc mil exemplars dels llibres El cristiano, ese desconocido i ¿Qué es la verdad? del teòleg Josep Grau. Els fets dels Deu Manaments van tenir un enorme ressò entre les diferents comunitats protestants del país, en plena repressió franquista. Monells ja assumeix, llavors, funcions directives com ara la presidència dels joves de la Federación de Iglesias Evangélicas Independientes de España (FIEIDE). El servei militar el farà a la Seu d’Urgell, amb la graduació de caporal, on sempre va deixar clara la seva condició de cristià evangèlic, motiu pel qual els companys l’anomenaven “el capellà protestant”.
El 18 de setembre de 1967 té lloc l’obertura de l’Escola Pere Galès, a Barcelona, les bases de la qual són posades al menjador familiar de Josep Monells i la muller Pepa Hernández, amb Priscilla Blair, principals promotors. Es tractava del primer centre educatiu protestant, després que la dictadura hagués clausurat les diverses escoles d’aquesta índole existents en una trentena de poblacions d’arreu dels Països Catalans, de Reus a Maó i de Llançà a Santa Pola, per les quals van formar-se milers d’alumnes en un ambient d’obertura d’horitzons i una metodologia pedagògica als antípodes del que va ser el nacionalcatolicisme.
L'any 1969 se’n va a estudiar a Mèxic i als Estats Units, ja plenament immers en la promoció del missatge evangèlic, circumstància que el durà a diferents punts del món, de Seül a Washington, de Dallas a Munic, de Cuernavaca a Jerusalem, de Porto a Guantánamo, de Lausana a Hèlsinki, entre molts altres llocs, i que li farà recórrer més de dos milions de km per les carreteres, sobretot europees, ja que, el 1970, l’organització cristiana Àgape s’estableix a Barcelona i inicia les seves activitats al país, sota el seu impuls, mentre prepara audiovisuals i distribueix el film Jesús. N’esdevindrà director regional del sud d’Europa (estat espanyol, França, Grècia, Itàlia i Portugal). Aquí trobarà la complicitat en els objectius i en la feina quotidiana amb Víctor Miron i Cesca Planaguma, amb biografies protestants de gran solidesa.
Durant les dècades darreres, Monells esdevé un referent per a les diferents denominacions del protestantisme català, dins del qual assumeix responsabilitats màximes, com és el cas de la presidència del Patronat de l’Hospital Evangèlic, la presidència de l’Escola Catalana de Teologia i, el 1997, la presidència del Ir Congrés Protestant de Catalunya, a Terrassa, al qual assisteixen el president de la Generalitat, Jordi Pujol, i el del Parlament, Joan Reventós. Abans, el 9 d'abril de 1979, havia format part de la delegació protestant rebuda oficialment en audiència pel president Josep Tarradellas.
Ha publicat les seves memòries, amb el títol Jacob contra l’Àngel (2016), on fa un recorregut per la seva dilatada trajectòria de creient, de pastor i d’activista evangèlic. És també autor d’una obra realment original com és el cas de La Bíblia amb veu de dona (2023), on fa notar que a les escriptures apareixen uns 3.240 personatges, dels quals només 93 són dones i que tan sols hi parlen l’1,1% del temps, de manera que la mare de Jesús, Maria, hi diu solament 191 paraules. Ell és, alhora, l’artífex principal de la creació d’esglésies protestants a Castelldefels, Gavà, Sant Boi i Viladecans, així com a Valldoreix.
Al llarg dels seus 89 anys de vida, Monells ha estat un protestant diferent, que s’ha esforçat per posar fi a la llunyania massa freqüent entre el món evangèlic i la realitat nacional, cultural, i lingüística del país i ha tingut una sensibilitat particular pel reconeixement de les diferències. Ha estat capdavanter dels cultes protestants íntegrament en llengua catalana, promotor del diàleg interreligiós i l’ecumenisme, defensor del ministeri femení, respectuós i pioner dels matrimonis entre catòlics, protestants, agnòstics i ateus, pare de set fills i avi de divuit nets, ben convençut que la vida en família era “una experiència enriquidora” i que, per tant, el celibat no havia d’imposar-se a ningú. Monells havia rebut la medalla al Mèrit Ecumènic de Cristians per Terrassa, el 2017, i el Premi Memorial Àlex Seglers, a Sabadell, el 2022.
Ben cofat, habitualment, amb un barret que en remarcava la singularitat personal, Monells va ser, sobretot, un home “vitalista”, en paraules del seu gendre, Sam Abrams, escriptor, traductor i crític literari de solvència acreditada. De tracte afable amb tothom i un somriure permanent als llavis que, des de la simplicitat del gest, saltava barreres i fonia gels, un amic protestant m’ha comentat ara: “Sempre m’havia fet pensar que ser creient podia ser simpàtic, divertit i, sobretot, una festa d’amor entre germans”, als antípodes, doncs, de la rigidesa formal i teològica de tantes famílies protestants, avesades a la sobreprotecció de grup i a la intangibilitat de principis, per resistir les adversitats de tota mena que sempre han acompanyat totes les dissidències al nostre país. Els protestants, també.
Amb la desaparició de Josep Monells es tanca, des del punt de vista generacional, l’etapa del protestantisme català que va protagonitzar la vida de resistència durant la llarga nit de pedra del franquisme i ell és el darrer d’una sèrie de noms ja mítics en la història recent de la segona confessió religiosa del país, en nombre de creients i de centres de culte. Al costat de Josep Monells cal situar-hi altres personatges destacats, en la mateixa línia, com ara Joan Vallès i Bonet (1915-1979), Àngel Cortès i Dejuan (1924-2003), Benjamí Planes i Capuz (1926-2021), Enric Capó i Puig (1930-2012) i Joan Gonzàlez i Pastor (1931-1997). Amb tots ells compartia un doble compromís de vida i de conviccions: la seva fe cristiana protestant i la seva consciència nacional de català. La primera el va dur a difondre l’Evangeli arreu, inclosos els sectors més marginals, ja des dels anys més difícils. La segona, a promoure l’ús de la llengua amb normalitat plena i a defensar-ne els drets del país, manifestant-se pels carrers, com un ciutadà més.
De petit, va patir l’obligació de parlar en castellà a l’escola i també amb els veïns, com recorda a les seves memòries. I, sense ser d’una família preocupada pel tema religiós, a ell sempre el va atreure el tema, va fer d’escolà durant anys, va anar a estudiar al col·legi de les monges local i fins i tot va ser el guanyador d’un concurs de “doctrina” a la província de Lleida. El pare va morir el 1946, als 49 anys d’edat, i ell se’n quedà orfe als 12. El febrer de 1949, tenint-ne només 14, Josep Monells deixà tot sol el poble per establir-se a Barcelona, a casa d’uns amics de la família, al carrer de sant Cristòfol, 16, de Gràcia. Estava a dispesa i treballava a la lleteria de la senyora Elvira Canela, que l’acollia, el fill de la qual era Claudi Fournier, impressor i antic militant de l’independentista Partit Català Proletari i membre del PSUC, exiliat a Mèxic, amb qui sempre va tenir relació i a qui escrivia les cartes que li dictava sa mare, que no sabia de lletra.
El jove Monells fa els estudis de batxillerat i compagina el repartiment de llet a domicili amb feines en una farmàcia i, més endavant, en laboratoris farmacèutics, motiu pel qual treballarà de visitador mèdic. Tot i que la dispesera era anticatòlica i d’esquerres, ell encara anava a missa els diumenges, fins que, als 15 anys, gràcies a la influència del company protestant de la farmàcia on treballava, Rafael Barberà, membre d’un grup sardanista marcadament catalanista on també hi havia els germans Tremoleda, li proporciona un exemplar del Nou Testament. El dia 18 de març de 1949, data de la seva conversió, quedarà fixat en el seu record ja per sempre.
A partir de llavors, fa una opció de vida que mai no l’abandonarà i s’incorpora a l’església baptista del Passatge Nogués, 47, constituïda quatre anys abans, i on formarà part de la seva Unió de Joves Baptistes amb la qual farà excursions i sortides per tot Catalunya. Allà rebrà la influència del jove pastor J. M. Martínez, de Samuel Vila, que hi acudia sovint a predicar, i de David Estrada, futur catedràtic d’ètica de la UB, a qui considerava el seu mentor intel·lectual. El Dijous Sant de 1960, casat i ja amb una filla de dies, Abigail, encapçalarà un grup de joves que reparteix el text de Josep Grau, Els deu manaments, davant del cinema Coliseum de Barcelona, on es projecta el famós film del mateix nom, del director de cinema protestant Cecil B. de Mille. Monells és detingut i, tot i haver estat imprès per Salvador Salvadó, la policia s’enduu el també impressor protestant Rafael Serrano, entre altres.
Entre els policies que efectuen les detencions dels joves protestants hi ha l’escriptor Tomás Salvador que, el mateix any, guanyava el premi Nadal de novel·la amb l’obra El atentado. Després d’aquests incidents, les autoritats franquistes confisquen 72.630 exemplars d’opuscles i llibres a les Edicions Evangèliques Europees, valorats en 116.725 pessetes, així com tots els exemplars de l’obra Tu vida cristiana, que troben a casa de l’autor, J.M.Martínez, i cinc mil exemplars dels llibres El cristiano, ese desconocido i ¿Qué es la verdad? del teòleg Josep Grau. Els fets dels Deu Manaments van tenir un enorme ressò entre les diferents comunitats protestants del país, en plena repressió franquista. Monells ja assumeix, llavors, funcions directives com ara la presidència dels joves de la Federación de Iglesias Evangélicas Independientes de España (FIEIDE). El servei militar el farà a la Seu d’Urgell, amb la graduació de caporal, on sempre va deixar clara la seva condició de cristià evangèlic, motiu pel qual els companys l’anomenaven “el capellà protestant”.
El 18 de setembre de 1967 té lloc l’obertura de l’Escola Pere Galès, a Barcelona, les bases de la qual són posades al menjador familiar de Josep Monells i la muller Pepa Hernández, amb Priscilla Blair, principals promotors. Es tractava del primer centre educatiu protestant, després que la dictadura hagués clausurat les diverses escoles d’aquesta índole existents en una trentena de poblacions d’arreu dels Països Catalans, de Reus a Maó i de Llançà a Santa Pola, per les quals van formar-se milers d’alumnes en un ambient d’obertura d’horitzons i una metodologia pedagògica als antípodes del que va ser el nacionalcatolicisme.
El pastor protestant Josep Monells (1934-2024), amb un exemplar de les seves memòries i un assaig seu sobre la dona a la Bíblia Foto: Cedides per Carod-Rovira
L'any 1969 se’n va a estudiar a Mèxic i als Estats Units, ja plenament immers en la promoció del missatge evangèlic, circumstància que el durà a diferents punts del món, de Seül a Washington, de Dallas a Munic, de Cuernavaca a Jerusalem, de Porto a Guantánamo, de Lausana a Hèlsinki, entre molts altres llocs, i que li farà recórrer més de dos milions de km per les carreteres, sobretot europees, ja que, el 1970, l’organització cristiana Àgape s’estableix a Barcelona i inicia les seves activitats al país, sota el seu impuls, mentre prepara audiovisuals i distribueix el film Jesús. N’esdevindrà director regional del sud d’Europa (estat espanyol, França, Grècia, Itàlia i Portugal). Aquí trobarà la complicitat en els objectius i en la feina quotidiana amb Víctor Miron i Cesca Planaguma, amb biografies protestants de gran solidesa.
Durant les dècades darreres, Monells esdevé un referent per a les diferents denominacions del protestantisme català, dins del qual assumeix responsabilitats màximes, com és el cas de la presidència del Patronat de l’Hospital Evangèlic, la presidència de l’Escola Catalana de Teologia i, el 1997, la presidència del Ir Congrés Protestant de Catalunya, a Terrassa, al qual assisteixen el president de la Generalitat, Jordi Pujol, i el del Parlament, Joan Reventós. Abans, el 9 d'abril de 1979, havia format part de la delegació protestant rebuda oficialment en audiència pel president Josep Tarradellas.
Ha publicat les seves memòries, amb el títol Jacob contra l’Àngel (2016), on fa un recorregut per la seva dilatada trajectòria de creient, de pastor i d’activista evangèlic. És també autor d’una obra realment original com és el cas de La Bíblia amb veu de dona (2023), on fa notar que a les escriptures apareixen uns 3.240 personatges, dels quals només 93 són dones i que tan sols hi parlen l’1,1% del temps, de manera que la mare de Jesús, Maria, hi diu solament 191 paraules. Ell és, alhora, l’artífex principal de la creació d’esglésies protestants a Castelldefels, Gavà, Sant Boi i Viladecans, així com a Valldoreix.
Al llarg dels seus 89 anys de vida, Monells ha estat un protestant diferent, que s’ha esforçat per posar fi a la llunyania massa freqüent entre el món evangèlic i la realitat nacional, cultural, i lingüística del país i ha tingut una sensibilitat particular pel reconeixement de les diferències. Ha estat capdavanter dels cultes protestants íntegrament en llengua catalana, promotor del diàleg interreligiós i l’ecumenisme, defensor del ministeri femení, respectuós i pioner dels matrimonis entre catòlics, protestants, agnòstics i ateus, pare de set fills i avi de divuit nets, ben convençut que la vida en família era “una experiència enriquidora” i que, per tant, el celibat no havia d’imposar-se a ningú. Monells havia rebut la medalla al Mèrit Ecumènic de Cristians per Terrassa, el 2017, i el Premi Memorial Àlex Seglers, a Sabadell, el 2022.
Ben cofat, habitualment, amb un barret que en remarcava la singularitat personal, Monells va ser, sobretot, un home “vitalista”, en paraules del seu gendre, Sam Abrams, escriptor, traductor i crític literari de solvència acreditada. De tracte afable amb tothom i un somriure permanent als llavis que, des de la simplicitat del gest, saltava barreres i fonia gels, un amic protestant m’ha comentat ara: “Sempre m’havia fet pensar que ser creient podia ser simpàtic, divertit i, sobretot, una festa d’amor entre germans”, als antípodes, doncs, de la rigidesa formal i teològica de tantes famílies protestants, avesades a la sobreprotecció de grup i a la intangibilitat de principis, per resistir les adversitats de tota mena que sempre han acompanyat totes les dissidències al nostre país. Els protestants, també.