El primer d’octubre de 2017 va ser el gest polític de resistència i afirmació nacional més destacat, als Països Catalans, des de la derrota d’Almansa el 1707. Aquest dia de 1792 va aparèixer el primer número del Diari de Barcelona i el 1922 ho feia La Publicitat, referent periodístic del catalanisme aquells anys. Gustave Flaubert començava a publicar Madame Bovary (1856), Thomas Edison obria la primera fàbrica de bombetes (1880), la República espanyola aprovava el vot femení (1931), Mao Zedong instituïa la República Popular de la Xina i Dinamarca legalitzava la primera unió civil del món entre persones del mateix sexe (1989).
També el primer dia del mes d’octubre naixia a Barcelona el pare Miquel Batllori (1909), un dels grans savis de la cultura catalana, a Palma ho feia Aurora Picornell (1912) la dirigent comunista afusellada pels feixistes, al poblet de Plains (Geòrgia) venia al món el president nord-americà Jimmy Carter (1924) i la primera ministra britànica, Theresa May, ho feia el 1956 a Eastbourne. L’1 d’octubre és, també, el Dia Internacional de la Música i de la gent gran. Al seu torn, el dia 8 d’abril moria a la Provença el pintor Pablo Picasso (1973), a Perpinyà ho feia l’escriptor Carles Grandó (1975), a Barcelona l’actor Alfred Lucchetti (2011), a Madrid l’actriu i cantant Sara Montiel (2013), a Londres la primera ministra Margaret Thatcher (2013) i el lehendakari J. A. Ardanza a Gautegitz-Arteaga (2024).
El 8 d’abril és, d’altra banda, el Dia Internacional del Poble Gitano. Precisament, abans, la professió de venedor de cavalls s’associava als gitanos i, per això, en un poble de l’Alt Camp de nom Rodonyà, “poble sec i sa”, un municipi de poc més de 500 habitants, hi ha una casa on els membres de la família se’ls anomena de cal Gitano, renom col·loquial amb què tot el poble els coneix, per més que els tres germans duguin els cognoms de Coll i Calaf: Montserrat, catedràtica de filosofia i exdirectora general d’Afers Religiosos (2003-2010), Maria, mestra, i Joan, comptable.
El Joan va néixer el primer d’octubre de 1954 i ha mort el 8 d’abril d’enguany, sense haver pogut arribar a la setantena d’anys. La seva desaparició no ha estat cap sorpresa perquè ha arribat com a culminació d’una etapa de salut fràgil, que, els darrers mesos, s’ha accelerat fatalment. Al final, ha deixat de patir i ha cessat també el patiment dels qui en compartien la sofrença cada dia, quan la vida ja no era vida. Per a la majoria de lectors de l’article, el nom de Joan Coll i Calaf no els dirà res. Per als qui hem tingut el goig d’haver-lo conegut i compartit amb ell una amistat de mig segle, l’impacte de la seva mort ha estat notable.
El Joan va fer els estudis a Tarragona on va viure uns anys, fins que, desaparegut el pare prematurament, el succeí com acomptable a les cooperatives de Rodonyà i de Masllorenç i s’abocà a prioritzar els ingressos familiars. L’activitat laboral, però, no va ser cap obstacle per al seu compromís antifranquista. Va ser membre del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), on era l’administrador dels quatre rals que teníem al Camp de Tarragona els quatre gats que n’érem i amagava a la gran casa pairal un petit dipòsit de material clandestí, fet que cap membre de la família no coneixia.
Independentista i d’esquerra, amb consciència nacional de Països Catalans, sempre va tenir l’horitzó d’un país independent i culte, amb plenitud de drets socials. Recordo tantes nits de reunions, en ple franquisme, i quan, armats d’esprai, fèiem parlar els murs amb missatges com aquests: “Poder popular català”, “Independència, Socialisme, Països Catalans”, “Fora la dictadura” o bé “Ni Espanya ni França, Països Catalans”. Per això va implicar-se també en la gran aventura de Nacionalistes d’Esquerra, formació per la qual va figurar com a candidat per Tarragona al Parlament el 1980.
Durant les darreres setmanes, esperava amb deler l’arribada del diumenge per desplaçar-se, des de la residència de Tarragona amb un vehicle adaptat fins al Cafè de Rodonyà on feia el vermut amb els amics de sempre, per parlar del de sempre, i compartia un espai temporal breu però que, per a ell, era d’una intensitat sense límits, quan ja no podia valdre’s per ell mateix i necessitava ajuda per a cada cosa. A l’estiu, duia una samarreta amb la inscripció “Soc de poble”, una manera clara i directa d’expressar la seva implicació en la vida quotidiana dels seus convilatans.
I ho feia ja des del temps en què va ser el tresorer de l’associació Amics del Castell de Rodonyà, una entitat totalment inventada de composició unifamiliar, però que serví per obtenir una subvenció per a restaurar-ne les parets tan malmeses i així poder salvar el magnífic castell, símbol local, que fa 40 anys corria el risc de ser totalment enderrocat per a fer-hi una piscina. Ja llavors era del tot conscient que “qui perd els orígens, perd identitat” i ell no estava disposat que Rodonyà perdés el seu edifici més emblemàtic, que acull, avui, ja ben restaurat, les modernes dependències del consistori de la vila.
El Joan coneixia perfectament els problemes dels pagesos, als quals tractava i ajudava cada dia a la seva feina, i en defensava les reivindicacions, tan lligades als desequilibris territorials en tots els àmbits i a les necessitats dels municipis petits. I se sentia orgullós de ser de poble, sobretot del seu, que pronunciava sempre “Rodanyà”, amb “a” en comptes d’”o”, com a bon rodonyenc. Culte, lector atent i segur, va anar bastint una petita biblioteca a casa, ja que llibres i viatges eren les dues passions principals que tenia. Així es va convertir en una persona amb coneixements amplis sobre temes ben diversos que sovint apareixien a la conversa, exhibint una memòria sòlida, tot i ser home de poques paraules.
La seva bondat i generositat personal eren tan grans com la seva discreció, que duia fins al punt de procurar sempre de passar desapercebut. Durant anys, nit rere nit, ell que sent fadrí era l’únic fill que vivia al domicili familiar, era qui tenia cura de la mare ja anciana. Reservat, intel·ligent, de natural espavilat, parlava poc i sempre sense presses. No sabíem que la loquacitat escassa dels darrers temps, els seus silencis massa llargs, ja delataven l’avenç inaturable de la malaltia.
Un cop al mes, no fallava mai a la cita de l’ACA (Agència Catalana de l’Arengada) al Vinyet (Vila-rodona), on els cinc integrants compartíem la debilitat per l’arengada, les tomaques i els alls fregits, tot ben regat amb un porró de cava ben fred. Era la peça insubstituïble en les calçotades anuals que fèiem al tros de Cal Gitano, cercant les redoltes i preparant-ne el foc per a una cocció òptima, amb aquelles sobretaules inacabables plenes de complicitat, xafarderies, acudits i rialles. No faltava mai a les jornades castelleres més importants i li agradava d’assistir a presentacions de llibres.
Sense allunyar-se en cap moment de la seva sobrietat expressiva, era una persona molt sensible, sentimental i tot, que, els darrers temps, s’emocionava amb facilitat fins al punt d’espurnejar-li els ulls, sobretot en parlar dels temes que més estimava: el país i la seva causa, el seu poble i els nebots, el Pau i la Marta. Passava estones fent trencaclosques impossibles, de milers de peces, que sempre acabava resolent, pacientment, en alguna de les taules disposades a la gran casa pairal. Conservava milers de diapositives que, de tant en tant, sobretot les més antigues, vèiem i revèiem, amb les reaccions rialleres i còmplices de sempre.
El funeral laic, amb la lectura d’un fragment de l’Eclesiastès (“hi ha un temps per a cada cosa”) i uns parlaments sentits en una sala del tanatori de Valls plena de gom a gom, va començar amb Al Vent de Raimon i s’acabà amb el Més lluny de Lluís Llach, el retrat precís d’una època de tots aquells que, per l’edat, ja fa molt de temps que assistim a més enterraments que no pas casaments. El trobarem a faltar, el Joan. Els seus silencis sovintejats, la seva expertesa parlant de vins, les anècdotes sobre els seus viatges per països remots. I, sobretot, el compromís d’algú que, erròniament, semblava que no hi fos, però que, en realitat, sempre hi era. Perquè el Joan Coll i Calaf, el Joan de cal Gitano, sempre hi era. I al peu del canó, lluny de qualsevol temptació de protagonisme. Ja ho assegura el refrany que recull Joan Amades: “Rodonyà, gent de fiar”.