Joan Margarit escrivia sobre Barcelona que li ofenia tota aquesta gentada estranya que s’encega en la festa innecessària d’hotels gelats i aparadors superflus. El temor que expressa poèticament Margarit al poema Barcelona és la por que, en definitiva, tenim avui: la por d’acabar tenint una ciutat que no pertanyi als que hi vivim, una ciutat d’estranys que va perdent la seva identitat i allò que la fa especial. Una ciutat que hagi perdut tant el seu equilibri que es faci irreconeixible.

Avui aquest equilibri entre ser una ciutat envejada, visitada i admirada al món i una que cuida la seva gent està en més risc que mai i garantir-ne l’equilibri passa per garantir una ciutat que estigui viva.

Un dels elements centrals per garantir aquest equilibri que mantingui viva la ciutat és l’habitatge, que continua sent inaccessible per a molta gent. Però el problema de l’habitatge avui va més enllà dels preus. Avui quatre de cada cinc edificis és anterior al 1980, i aquest envelliment, que és un greu problema per als barcelonins, suposa un gran al·licient per a grans inversors que fan de l’especulació immobiliària el seu gran negoci.

Vet aquí un nou risc de la Barcelona d’avui i que serà cada cop més present en el futur: que els nostres edificis, a mesura que es vagin fent vells, els vagin comprant fons d’inversió internacionals, que siguin rehabilitats i que després en facin negoci expulsant veïns.

Davant la impossibilitat física de créixer com a ciutat, Barcelona només té la via de cuidar-se. De millorar la ciutat que ja està construïda. De rehabilitar i modernitzar els seus edificis i habitatges. I és justament això el que necessitem avui, amb l’impuls i el lideratge públics per evitar que siguin els especuladors els qui protagonitzin aquesta rehabilitació necessària per a la ciutat.

No demanem un impossible, tot això ja s’ha fet. El “Barcelona Posa’t Guapa” va ser una campanya que va transformar, al llarg de 25 anys, la pell fosca i bruta de la ciutat en una que brillava. En una ciutat més aviat grisa que després meravellaria el món, mitjançant la celebració dels Jocs Olímpics. Va ser una manera de cultivar una consciència sobre la millora del paisatge urbà, de la importància de cuidar la ciutat. Una campanya que oferia petites ajudes per netejar façanes, terrats, tanques, etc. i que va esdevenir un èxit col·lectiu liderat i empès per una visió ambiciosa des dels poders públics, i en especial, de l’Ajuntament.

Avui el repte de Barcelona és un altre. Ja no és el de lluir, sinó el de poder-hi viure, i fer-ho en bones condicions. Per això a Barcelona hem impulsat el Barcelona Posa’t Guapa del segle XXI. Un pla d’impuls públic a la rehabilitació, ambiciós per arribar al 2050 amb el 80% dels habitatges de la ciutat rehabilitats, a raó de 25.000 rehabilitacions cada any.

El programa BCN + Viva té tres objectius: donar resposta a un parc d’edificis envellit i assegurar habitatges dignes; oferir una alternativa a la rehabilitació especulativa que fa apujar preus, i fer emergir nous habitatges i una bossa d’habitatge a preus assequibles.

Per garantir tot plegat, el programa inclou mesures antiespeculatives per poder-se acollir a les ajudes públiques. Si el propietari no viu a l’habitatge rehabilitat, l’haurà de llogar a un preu assequible regulat. Si el vol vendre, l’administració tindrà dret de compra preferent a preu de mercat, i si finalment es ven a tercers, el propietari haurà de retornar les ajudes rebudes.

Una proposta que sap aprendre del passat, recuperant instruments que han funcionat, però adaptats a la Barcelona d’avui. Una mesura ambiciosa que aspira a dibuixar la ciutat de futur que volem: més justa i més viva. Una ciutat, com diu l’inici del poema de Margarit, que encara pugui ser el nostre refugi i no pas només destinació d’estranys.