El 1922 té lloc la fundació de l’organització politicomilitar Estat Català(EC), la qual es proposa l’alliberament per les armes del territori català. Acció Catalana i la Unió Socialista de Catalunya, creades també en aquesta època, pretenen, així mateix, aconseguir la direcció del moviment d’afirmació nacional, monopolitzat fins llavors per la Lliga, quan aquesta ja no pot mantenir per la seva col·laboració amb el règim de Primo de Rivera.
Fugint de la dictadura d’aquest general, Francesc Macià, de París estant, encapçala el moviment independentista que, per primer cop de manera organitzada, s’aplega al voltant d’EC. L’antic coronel de l’exèrcit espanyol presideix el Comitè revolucionari integrat per independentistes catalans, bascos i gallecs, comunistes espanyols, sindicalistes de la CNT i militars federalistes. Aquest front comú pretén enderrocar la Dictadura -fet que segons EC facilitarà la independència nacional- i troba el nexe d’unió en el recurs a la violència com a mitjà per assolir aquest objectiu compartit per tots.
Per tal de dotar-se de recursos econòmics per a formar un exèrcit català de 6.000 homes, l’abril de 1925 s’emeten els títols de l’emprèstit Pau Claris i, sis mesos després, Macià viatja a la URSS en cerca de suport internacional. A Moscou, on ha arribat amb un passaport fals i ciutadania francesa, acompanyat de Josep Carner Ribalta, s’entrevista amb els dirigents comunistes Bukharin i Zinoviev, amb Andreu Nin de traductor, llavors conseller municipal de la capital russa. No pot entrevistar-se amb Trotsky com pretenia, ni hi troba ajut econòmic o militar, però escolta de Zinoviev aquestes paraules: “Digui als catalans que els partidaris més fervents de la seva independència som nosaltres”. Un cop fracassada la gestió soviètica i un intent d’insurrecció armada, a nivell estatal, de militars, republicans i cenetistes, previst per a la nit de sant Joan de 1926, els catalans es decideixen a tirar pel dret tots sols, amb els seus propis mitjans. És així que s’arriba als fets de Prats de Molló.
Aquest projecte és concebut com l’espurna revolucionària que farà esclatar la revolta d’alliberament nacional a tot el país. Es preveu que dos grups armats, de matinada, passin la frontera des de la població vallespirenca de Sant Llorenç de Cerdans i el Coll d’Ares i, ja en el primer poble del sud alliberat, hissin la bandera estelada com a símbol sobirà de territori alliberat. Després, al matí, arribaran a Olot on confluiran amb altres grups vinguts de l’interior, als quals s’espera que s’afegeixin la majoria del miler de soldats aquarterats a Olot, a punt de ser traslladats al Marroc o a casernes espanyoles. A la capital de la Garrotxa es proclamarà la República Catalana i se’n difondrà la notícia per ràdio. Mentrestant, a Barcelona, esclatarà la vaga general revolucionària, amb el vistiplau de Joan Peiró, Desideri Trilles, Ángel Pestaña i altres dirigents obrers.
Tot el material militar es tindrà ja a punt des de força dies abans: metralladores, fusells, bombes de mà, bitllets, segells, paper oficial timbrat “República Catalana”, etc. Enllestit tot, es fixa la data simbòlica de l’11 de setembre de 1926 per a l’inici del complot, però aquest haurà d’ajornar-se per no haver estat completada la segona tramesa de municions. Finalment, es decideix que el dia de la insurrecció sigui el 4 de novembre. Als escamots d’EC de l’interior els arriba el canvi de dia a través d’un carter que fa d’enllaç. La direcció del moviment insurgent es troba a Bois Colombes, prop de París, hi ha altres delegacions localitzades a Tolosa i a Perpinyà i, finalment, a la Vil·la Denise de Prats de Molló (Vallespir), s’hi instal·la l’Estat Major: F. Macià, V. Gassol, J. Carner Ribalta i J. Bordas de la Cuesta. Els homes segurs amb què es compta per al complot són uns 500, entre els quals una seixantena d’italians antifeixistes. L’1 de novembre, Macià inspecciona personalment els llocs de pas, mentre alguns dels seus voluntaris passen diversos cops la frontera preparant-se per al cop final i d’altres van canviant, amb regularitat, els dipòsits d’armes prèviament amagats en diferents punts. Els grups provinents de Lleida i Barcelona, com els de més al nord del Principat, es posen en camí i alguns acampen a la rodalia d’Olot. N’hi ha que fins i tot passen a l’altra banda de les Alberes.
Però el dia 2, un guia i un enllaç no compareixen a la cita convinguda, mentre arriba la notícia que l’estació de tren de Perpinyà està presa militarment. Què havia passat? El dia abans, els integrants dels grups de París i Tolosa, són detinguts a Estagell (Rosselló). Els conjurats vesteixen una indumentària singular, entre excursionista i militar, que no convenç la policia francesa malgrat que assegurin que van a escalar al Canigó. Un nou grup és detingut l’endemà prop de Vilafranca de Conflent i, com el dia abans, els són requisats telèfons de campanya i bombes de mà. La vigilància s’estén a totes les carreteres nord-catalanes i, al vespre, el grup que duu la senyera de l’expedició cau també en mans de la policia.
L’alarma es generalitza, no sols a Catalunya Nord, sinó també a les poblacions franceses on hi ha una colònia catalana important. A quarts de tres de la matinada cau encara un nou grup que venia amb tren des de Lió. Aquests, però, havent tingut notícia de les detencions a través de la premsa, han pogut desprendre’s de l’armament lleuger que han llençat per la finestra del tren, just en passar pels estanys que es troben camí de Perpinyà. Macià decideix ajornar el complot i així ho comunica en un telegrama a Manuel Gonzàlez Alba, a Barcelona, el text del qual diu “Madre enferma”. El dimecres 3 de novembre arriba a la Vil·la Denise un equip procedent del sud, després de comprovar l’estat de les línies telefòniques. Els nouvinguts confirmen la temença: el govern espanyol n’és al corrent i reforços nombrosos de guàrdia civil i policia van arribant als llocs fronterers.
L’autoritat francesa, amb un retard considerable, s’adona de qui hi ha al davant del moviment i ordena l’escorcoll del domicili de Macià a Bois Colombes. S’hi localitza més material militar, mapes d’estat major, papers oficials de la naixent República Catalana, etc. La recepció a París d’un telegrama signat “Francesc”, tramès des de la capital rossellonesa, delata que el cap dels conspiradors és encara en territori francès. Finalment, un cop lligats caps, s’arriba a Prats de Molló on el dia pensat per a l’inici de la insurrecció, el 4 de novembre, un nombrós grup de policies uniformats i de paisà en detenen els principals dirigents. Comanda l’operació un comissari nord-català que s’adreça a Macià, en tot moment, en la llengua comuna. En passar els detinguts per la plaça del poble, el rector de Prats de Molló es treu el barret en senyal de respecte, cosa que fan també tots els homes que ja omplen la via pública, curiosos i expectants.
Macià, que des del primer moment ha assumit tota la responsabilitat dels fets, és conduït a Perpinyà, on se’l manté vigilat en una cambra de l’Hotel de France, i hi és tractat amb gran deferència i respecte. La resta de voluntaris detinguts i els diferents enllaços que aniran caient durant el dia, fins a un total de 125 homes, són empresonats a la caserna perpinyanesa, situada al costat del palau on resideix el bisbe de Perpinyà-Elna. Aquest, l’occità i catalanista Juli Carsalade du Pont, s’enfila dalt d’una figuera per parlar amb els insurrectes i donar-los suport, tot assegurant-los que si ell fos l’arquebisbe de Barcelona ja hauria excomunicat el dictador Primo de Rivera.
Després dels interrogatoris policials, només són inculpades 17 persones, les quals són traslladades a la presó parisenca de la Santé, en la qual Macià és instal·lat tot sol en una cel·la individual més àmplia i en condicions millors que les altres. S’hi estaran engarjolats fins a finals de gener de 1927, coincidint amb la celebració del judici, mentre que tota la resta seran expulsats de França i acollits a Bèlgica, sota l’empara del resident català Jaume Mir, tot un heroi nacional per als belgues per la seva implicació en l’espionatge contra l’ocupació alemanya de Bèlgica durant la I Guerra Mundial.
Mercès a la detenció de Riccioto Garibaldi, net del patriota Giuseppe Garibaldí, agent doble al servei del feixisme i en contacte amb els voluntaris italians, l’autoritat francesa va poder desarticular el complot. Al judici, enmig d’una notable expectació internacional, alguns dels insurrectes hi compareixen amb uniforme paramilitar i Macià hi acut amb el vestit de gala, com a comandant en cap de l’exèrcit català. La defensa, és dirigida pel prestigiós advocat jueu Henry Torrès. Algun dels acusats, en no saber francès, declara en català i es dona la paradoxa que el traductor enviat per l’ambaixada d’Espanya és incapaç de traduir les paraules del seu suposat “compatriota” ja que s’expressa en una llengua diferent que l’espanyol no coneix. La presència de Macià, que es converteix aquells dies en el primer català que apareix a la portada de la revista Time, imposa i moltes dames de l’alta societat parisenca acuden al jutjat, atretes per l’atractiu carismàtic del líder català. Després de múltiples professions de fe independentista per part dels conjurats, arriba el veredicte, gairebé absolutori, ja que els dos mesos de presó a què són condemnats ja han estat acomplerts, mentre la sala esclata en una gran ovació.
Fets com els de Prats de Molló formen part de la història sistemàticament amagada, potser perquè expliquen amb claredat el desig de llibertat del poble català. En els textos que s’havien de retransmetre per ràdio i que havien d’ésser enviats a les ambaixades estrangeres és interessant de constatar que la nació que pensaven alliberar eren els Països Catalans i no sols el Principat. En la proclama “A les nacions lliures del món, salut” es parla del conjunt del territori nacional com a “una unitat ben definida” i s’hi afirmen la posició “contra la injustícia social i els privilegis de classe” per part d’uns conjurats majoritàriament assalariats i pertanyents a les classes populars. El 14 d’abril de 1931, F. Macià enviarà un telegrama al batlle de Prats de Molló, convidant-lo a cridar, com a la tardor de 1926, “Visca la República Catalana!”.
Actualment, d’ençà de fa tres anys, el batlle de la població vallespirenca, escenari d’aquells fets històrics, presideix els diferents actes que s’hi duen a terme a càrrec de l’associació Amics Casa Macià, amb socis populars d’arreu dels Països Catalans, un cop adquirida la Vil·la Denise i mentre avança el procés de rehabilitació i museïtzació de l’edifici a prop del centenari dels Fets.
Per a saber-ne més:Els fets de Prats de Molló. I Jornades d’Història i Debat Nacional. Editorial Afers, Catarroja, 2023.