Tant l’activitat independentista obertament política i insurreccional (Fets de Prats de Molló), com les iniciatives de promoció de la llengua i la cultura catalanes (Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana) van ser possibles, sobretot, gràcies al suport econòmic reiterat provinent dels catalans establerts a Amèrica, sobretot a Cuba i a l’Argentina, en molts casos nascuts ja en aquelles terres. Entre 1923 i 1930, els catalans de Cuba aportaren 94.500 francs francesos i 4.150 dòlars a la causa independentista catalana. I va ser també a Amèrica, a Santiago de Cuba, on el 1905 aparegué Fora grillons!, publicació pionera en l’espai clarament independentista, la qual sortí al carrer tres anys després del naixement de la República de Cuba. També va ser a Cuba, a redós del Centre Català de la capital cubana, que el 1919 havia adoptat la bandera estelada com a símbol de l’entitat, gràcies a la intervenció de l’advocat montblanquí Josep Conangla i Fontanilles, on va constituir-se una de les primeres organitzacions de la història de l’independentisme català: el Club Separatista Català núm.1 de l’Havana.
Quatre mesos abans de la fundació d’Estat Català a Barcelona (el 8 de juliol de 1922), el grup havaner impulsava la Federació Internacional de Clubs Separatistes Catalans i noves entitats, a Nova York i a Santiago de Cuba, feien costat a la iniciativa. Catalunya no volia ser espanyola ni francesa, deien, i plantejaven la necessitat de constituir clubs separatistes, coordinats en una federació internacional. El directori del primer d’aquests clubs era integrat per Claudi Mimó, Joaquim Muntal i Gramunt, Francesc Molla, Josep Pineda i Fargas, Pere Pons i Cercós, Josep López i Franc, Emili Sánchez i Martí, Marian Grau i Josep Murillo que en fou tresorer i únic nom públic dels adherits, ja que, pel caràcter clandestí del grup, tots els membres n’eren secrets i s’identificaven amb contrasenyes i distintius particulars, es prometien ajuda mútua i juraven fidelitat a un decàleg patriòtic. Les reunions setmanals del directori tenien lloc a l’adrogueria La Americana de J. Murillo, a la qual s’accedia després de trucar a la porta amb un senyal característic. Les reunions plenàries del Club es feien al saló d’actes del Centre Català, a porta tancada, per tal de no implicar-hi l’entitat associativa i amb dos guaites a l’entrada que hi rebien la consigna necessària per entrar-hi. Més endavant s’hi incorporaren J. Conangla i Fontanilles, Joan Arana, Francesc Gavilanes, Joan Selva i Dionís Civil, entre altres.
La tardor de 1927, J. Conangla i Fontanilles acordava amb Francesc Macià la trobada a l’Havana de “delegats revolucionaris catalans” per tal de celebrar-hi l’Assemblea Constituent del Separatisme Català. El directori del Club núm.1 en designà com a organitzadors el mateix Conangla i Josep Carner Ribalta, que havia acompanyat Macià en el seu viatge a l'URSS, el 1925. Aquests van trametre dos qüestionaris, amb un total de 62 preguntes, a totes les entitats, publicacions i grups independentistes, els quals havien de ser retornats, ja contestats, a la Revista Parlamentaria de Cuba, dirigida per Conangla. El primer bloc de preguntes feia referència al tipus d’organització de què havien de dotar-se els independentistes i el segon a l’estructuració constitucional que havia de tenir el territori català.
Carner i Ribalta preparà una ponència sobre el primer qüestionari i proposà la creació del Partit Separatista Revolucionari de Catalunya (PSRC). Conangla, que era advocat, redactà íntegrament els 212 articles de la Constitució, que acompanyà, a més, d’un dictamen introductori. Cal fer nota la influència enorme que exercia sobre els catalans la lluita del poble cubà, que ja havia assolit la independència de l’illa i que havia tingut el seu partit separatista revolucionari i la seva constitució pròpia a partir, precisament, d’una assemblea. La mateixa bandera dels independentistes catalans tenia, com la bandera cubana en què s’havia inspirat, un triangle i un estel. El 15 d’agost de 1928, en el vaixell “Santa Maria”, F. Macià i V. Gassol arribaren a Cuba després d’un viatge accidentat pel con sud d’Amèrica. El dematí del 30 de setembre, tenia lloc la sessió d’obertura de l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, al final de la qual s’aprovà la Constitució Provisional de la República Catalana. Macià, que en presidí la mesa, proposà el doctor Claudi Mimó com a president d’honor. Carner Ribalta, futur cap dels serveis de cinematografia de la Generalitat republicana, informà de les respostes al primer qüestionari i en feu públiques les conclusions, que foren aprovades. Es tractava de les nou bases fundacionals del PSRC que tenia com a objectiu “l’absoluta independència de Catalunya i la instauració d’una República catalana inspirada en els principis democràtics tradicionals de Catalunya i en els corrents moderns de llibertat i de progrés”, mitjançant “l’alçament armat dels catalans”.
Una nova sessió continuà a les 21 hores del dia primer d’octubre al Centre Català. Conangla informà sobre el segon qüestionari i hi llegí el seu dictamen previ al projecte constitucional: “no aspirem solament a emancipar-nos del poder espanyol, sinó que volem també impedir per endavant tota mena d’injustícies, privilegis i desigualtats contra raó entre catalans mateixos”. I afegia: Quina raó i quins escrúpols poden tenir-se, per tant, en què el Separatisme català es declari en aliança ideològica amb certes aspiracions socials i radicals modernes?”. En el projecte de Constitució Provisional de la República Catalana, Catalunya es constituïa en estat independent i sobirà, en forma de república “técnico-democràtico-representativa”. L’única llengua oficial era la catalana, la qual era imprescindible per accedir a càrrecs de responsabilitat i comandament. La bandera estelada era l’oficial de la República. S’establia la igualtat de l’home i la dona davant la llei i el no reconeixement de títols nobiliaris, ni privilegis jeràrquics o personals. La pena de mort, la cadena perpètua i l’extradició dels catalans eren abolides, així com la necessitat de passaport i la censura, reservada només a “obres o coses indecents”.
Tots els catalans havien de treballar, inclosos els rendistes. Ningú no podia anar a la presó per deutes i les curses de braus, les exhibicions de boxa i “tot esport que tendeixi a embrutir el poble” eren prohibits. Els rings de boxa i les places de braus tenien dos anys per a ser enderrocats. La comarca era institucionalitzada mitjançant els “Consell comarcal” i tenien representació directa al Parlament, mentre que l’autonomia municipal hi era un fet. L’òrgan consultiu de la Presidència era el Consell d’Estat i d’Economia nacional. L’ensenyament primari era obligatori i gratuït i no pas de caràcter “memorista o passiu, sinó d’orientació i despertament de la intel·ligència dels alumnes, perquè aquests aprenguin a formar-se conceptes propis sobre les coses i els assumptes” i s’hi exposava un ampli pla d’acció cultural arreu del territori.
En el títol XXXI es fixava un “programa mínim socialista en favor de les classes treballadores”: jornada laboral de 8 hores, dret de vaga, no-intervenció de les forces d’ordre públic en conflictes laborals, etc. El programa quedava “obert a les millors innovacions que els corrents del socialisme modern, les necessitats i els avenços, vagin reclamant”. Es limitava el mandat presidencial a un màxim de dos períodes de sis anys cadascun, no s’adoptava cap religió oficial i se’n protegia la diversitat. Així mateix, la República catalana es dotava d’un exèrcit propi, una escola d’aeronàutica i un cos de marina militar. Finalment, Catalunya podia confederar-se amb altres estats lliures i republicans ibèrics, per a fins internacionals de defensa i de mútua conveniència, sense atemptar contra la plena sobirania del poble català. El projecte constitucional va ser aprovat per unanimitat i el 2 d’octubre va tenir lloc la sessió de cloenda de l’Assemblea. La constitució era realment avançada per a l’època i recollia autèntiques innovacions no assumides encara per les cartes magnes de molts països democràtics. Era un text progressista i modern en tots els aspectes que mai, però, no entrà en vigor.
Per a saber-ne més: La Constitució catalana de l’Havana, Joan M. Ferran Oliva, Pagès editors, 2005.