09
de juliol
del
2022
Actualitzat
el
11
de juliol
a les
8:13h
El 8 de juliol del 1922, fa tot just cent anys, naixia Estat Català, formació que es pot considerar el primer partit independentista del país. Sens dubte, és el primer que té un recorregut llarg i arriba al poder, tot i no assolir plenament els seus objectius. Com succeiria gairebé cent anys després, l'independentisme no va tenir una eclosió ràpida ni fàcil, i va sorgir després del fracàs o les mancances d'altres projectes polítics.
"Estat Català és independentista, però en aquells anys el terme que solen emprar és el de separatistes. No va ser fins entrats els anys quaranta quan es va estenent el concepte d'independentisme. Utilitzen el llenguatge de l'enemic, el terme que emprava l'Estat per definir-los", explica l'historiador Fermí Rubiralta, un dels investigadors que més en sap del partit. Acaba de publicar, amb Tomàs Callau, Marc Santasusana i Frederic Josep Porta, el llibreEstat Català (1922-2022). Cent anys d'independentisme polític (Editorial Base).
No s'entén l'aparició d'Estat Català sense contemplar quina era la situació política i social a l'Espanya dels anys vint, amb una monarquia borbònica caciquil i rovellada. El projecte de la Mancomunitat, liderat per la Lliga i Prat de la Riba, va ser engrescador durant uns anys, però les contradiccions de la dreta catalanista, amb els seus pactes amb Madrid, van erosionar el seu prestigi. Quan la Lliga va acceptar per primer cop entrar al govern espanyol i apuntalar la monarquia, això va conduir a una forta desafecció dels sectors més moderns del catalanisme. Així, joves i intel·lectuals van abandonar la Lliga per crear Acció Catalana el 1922.
La figura de Francesc Macià és indestriable d'Estat Català. Com sol succeir amb aquestes personalitats, el mite a vegades no deixa entreveure la persona, molt més complexa. Coronel de l'exèrcit i enginyer, amb bones relacions personals durant anys amb el rei Alfons XIII, Macià va fer un llarg recorregut fins a esdevenir el dirigent fundador de l'independentista Estat Català. Va ser diputat a Corts des del 1907 fins al 1923 amb alguna interrupció i va passar de ser un militar d'idees liberals a un catalanista ferm i, finalment, un "separatista".
Emmirallat amb el Sinn Fein
La victòria aliada en la Primera Guerra Mundial (1918), amb l'ensorrament dels grans imperis alemany i austríac, i la proclamació dels drets de les nacionalitats pel president nord-americà Wilson, van generar una efervescència de les petits nacions europees. Macià, com molts catalans, va quedar impactat per la revolta irlandesa del 1916 i el moviment del Sinn Fein, que enarborava una estratègia político-militar. I la va fer seva. Quan els seus amics d'Acció Catalana van rebutjar el pla de Macià, inspirat en el Sinn Fein, l'antic coronel es va decidir fundar Estat Català.
Com va passar a ser una força important i convertir-se el 1931 en una de les aglutinants de la nova i triomfant Esquerra Republicana de Catalunya? Com explica Rubiralta, Estat Català es va adaptar millor que altres al que va suposar la dictadura de Primo de Rivera (1923-30). "Acostumats a la repressió, els militants del partit es van moure amb més comoditat en el combat contra la dictadura que els intel·lectuals d'Acció Catalana", assenyala Rubiralta. Amb Macià exiliat a París, EC va engegar accions espectaculars, com el complot del Garraf -un atac fracassat contra Alfons XIII, dut a terme pel grup Bandera Negra sense el permís de Macià- o l'intent d'invasió de Prats de Molló, que no va sortir bé per una delació però va donar a Macià notorietat dins i fora de Catalunya.
Una força socialment progressista
Però hi ha un altre element cabdal que subratlla Rubiralta i que sovint passa desapercebut. Estat Català no va oblidar mai un programa socialment progressista. Macià, bon analista de la realitat social catalana, va mantenir un canal fluid amb el sindicat anarquista CNT i tenia l'obrerisme en el seu ideari. La Catalunya nacionalment plena havia de ser socialment justa. Per això, al capdavall, va ser possible la fundació d'ERC i al costat dels "separatistes" s'hi van concentrar socialdemòcrates com els del grup del setmanari L'Opinió o republicans d'un catalanisme gens independentista, com Lluís Companys. Estat Català mai va voler ser l'ala dreta del catalanisme.
Quatre Estats Catalans
L'Esquerra que triomfa amb la proclamació de la República aplega sensibilitats diverses, certament. I en el seu si, Estat Català es divideix. Rubiralta parla de fins a quatre grups: el Nosaltres Sols de Daniel Cardona, que trenca amb el Macià que transigeix amb el govern espanyol de la República; el Partit Nacionalista Català que vol anar a eleccions però no a les espanyoles; l'ala revolucionària amb el Partit Català Proletari de Jaume Compte, que amb els anys desembocarà dins del PSUC; i l'Estat Català que roman al costat de Macià. La deriva grupuscular i purista de l'independentisme no és d'ara.
Les figures controvertides
Amb la mort de Macià el 1933, Estat Català perd el seu líder indiscutible. Cap altre pot ocupar el seu espai. Un fet que ajuda a explicar les nombroses escissions i ruptures d'EC al llarg de la seva història. Algunes de les figures del partit, com Miquel Badia i Josep Dencàs, continuen en la penombra i la polèmica. Conseller de Governació durant el Sis d'Octubre, Dencàs ha representat als ulls de la història l'ànima més essencialista, potser fronterera amb posicions protofeixistes, tot i que se'n va fent llum. Rubiralta és autor d'un estudi complet sobre Badia i està acabant una biografia completa de Dencàs junt amb els també historiadors Fèlix Villagrasa iFrederic Josep Porta.
Porta explica a NacióDigital que després de la recerca feta sobre Dencàs, la seva trajectòria el presenta com un dirigent forjat en el cooperativisme de Sant Andreu, a Barcelona. "És un home influït per l'insurreccionalisme irlandès, de trets autoritaris en uns anys, els trenta, en què la política es feia amb uniformes, però que no tenia res de feixisme", diu. Estat Català té molt de front patriòtic -explica Porta- i en el seu si hi va haver sempre posicions molt diverses. "Possiblement hi va haver algun catalanista feixista, però es pot assegurar que no ha existit mai un catalanisme feixista", afirma. El jove investigador esmenta la recerca El catalanisme davant el feixisme, editat per Gregal, amb Enric Ucelay da Cal i Arnau González Vilalta, entre d'altres, que tanca el debat.
La fi de la Guerra Civil obre un altre període. En els primers anys de la dictadura, el Front Nacional de Catalunya, on conflueixen molts dels joves d'Estat Català, ocupa un terreny semblant i és una de les organitzacions més actives de l'antifranquisme. Però les caigudes massives a mans de la policia dels anys 1943 i 1947 deixaran malmès el Front. Estat Català perviurà, però serà ja una altra història en unes circumstàncies ben diferents.
"Estat Català és independentista, però en aquells anys el terme que solen emprar és el de separatistes. No va ser fins entrats els anys quaranta quan es va estenent el concepte d'independentisme. Utilitzen el llenguatge de l'enemic, el terme que emprava l'Estat per definir-los", explica l'historiador Fermí Rubiralta, un dels investigadors que més en sap del partit. Acaba de publicar, amb Tomàs Callau, Marc Santasusana i Frederic Josep Porta, el llibreEstat Català (1922-2022). Cent anys d'independentisme polític (Editorial Base).
No s'entén l'aparició d'Estat Català sense contemplar quina era la situació política i social a l'Espanya dels anys vint, amb una monarquia borbònica caciquil i rovellada. El projecte de la Mancomunitat, liderat per la Lliga i Prat de la Riba, va ser engrescador durant uns anys, però les contradiccions de la dreta catalanista, amb els seus pactes amb Madrid, van erosionar el seu prestigi. Quan la Lliga va acceptar per primer cop entrar al govern espanyol i apuntalar la monarquia, això va conduir a una forta desafecció dels sectors més moderns del catalanisme. Així, joves i intel·lectuals van abandonar la Lliga per crear Acció Catalana el 1922.
La figura de Francesc Macià és indestriable d'Estat Català. Com sol succeir amb aquestes personalitats, el mite a vegades no deixa entreveure la persona, molt més complexa. Coronel de l'exèrcit i enginyer, amb bones relacions personals durant anys amb el rei Alfons XIII, Macià va fer un llarg recorregut fins a esdevenir el dirigent fundador de l'independentista Estat Català. Va ser diputat a Corts des del 1907 fins al 1923 amb alguna interrupció i va passar de ser un militar d'idees liberals a un catalanista ferm i, finalment, un "separatista".
Emmirallat amb el Sinn Fein
La victòria aliada en la Primera Guerra Mundial (1918), amb l'ensorrament dels grans imperis alemany i austríac, i la proclamació dels drets de les nacionalitats pel president nord-americà Wilson, van generar una efervescència de les petits nacions europees. Macià, com molts catalans, va quedar impactat per la revolta irlandesa del 1916 i el moviment del Sinn Fein, que enarborava una estratègia político-militar. I la va fer seva. Quan els seus amics d'Acció Catalana van rebutjar el pla de Macià, inspirat en el Sinn Fein, l'antic coronel es va decidir fundar Estat Català.
Com va passar a ser una força important i convertir-se el 1931 en una de les aglutinants de la nova i triomfant Esquerra Republicana de Catalunya? Com explica Rubiralta, Estat Català es va adaptar millor que altres al que va suposar la dictadura de Primo de Rivera (1923-30). "Acostumats a la repressió, els militants del partit es van moure amb més comoditat en el combat contra la dictadura que els intel·lectuals d'Acció Catalana", assenyala Rubiralta. Amb Macià exiliat a París, EC va engegar accions espectaculars, com el complot del Garraf -un atac fracassat contra Alfons XIII, dut a terme pel grup Bandera Negra sense el permís de Macià- o l'intent d'invasió de Prats de Molló, que no va sortir bé per una delació però va donar a Macià notorietat dins i fora de Catalunya.
Una força socialment progressista
Però hi ha un altre element cabdal que subratlla Rubiralta i que sovint passa desapercebut. Estat Català no va oblidar mai un programa socialment progressista. Macià, bon analista de la realitat social catalana, va mantenir un canal fluid amb el sindicat anarquista CNT i tenia l'obrerisme en el seu ideari. La Catalunya nacionalment plena havia de ser socialment justa. Per això, al capdavall, va ser possible la fundació d'ERC i al costat dels "separatistes" s'hi van concentrar socialdemòcrates com els del grup del setmanari L'Opinió o republicans d'un catalanisme gens independentista, com Lluís Companys. Estat Català mai va voler ser l'ala dreta del catalanisme.
Quatre Estats Catalans
L'Esquerra que triomfa amb la proclamació de la República aplega sensibilitats diverses, certament. I en el seu si, Estat Català es divideix. Rubiralta parla de fins a quatre grups: el Nosaltres Sols de Daniel Cardona, que trenca amb el Macià que transigeix amb el govern espanyol de la República; el Partit Nacionalista Català que vol anar a eleccions però no a les espanyoles; l'ala revolucionària amb el Partit Català Proletari de Jaume Compte, que amb els anys desembocarà dins del PSUC; i l'Estat Català que roman al costat de Macià. La deriva grupuscular i purista de l'independentisme no és d'ara.
Les figures controvertides
Amb la mort de Macià el 1933, Estat Català perd el seu líder indiscutible. Cap altre pot ocupar el seu espai. Un fet que ajuda a explicar les nombroses escissions i ruptures d'EC al llarg de la seva història. Algunes de les figures del partit, com Miquel Badia i Josep Dencàs, continuen en la penombra i la polèmica. Conseller de Governació durant el Sis d'Octubre, Dencàs ha representat als ulls de la història l'ànima més essencialista, potser fronterera amb posicions protofeixistes, tot i que se'n va fent llum. Rubiralta és autor d'un estudi complet sobre Badia i està acabant una biografia completa de Dencàs junt amb els també historiadors Fèlix Villagrasa iFrederic Josep Porta.
Porta explica a NacióDigital que després de la recerca feta sobre Dencàs, la seva trajectòria el presenta com un dirigent forjat en el cooperativisme de Sant Andreu, a Barcelona. "És un home influït per l'insurreccionalisme irlandès, de trets autoritaris en uns anys, els trenta, en què la política es feia amb uniformes, però que no tenia res de feixisme", diu. Estat Català té molt de front patriòtic -explica Porta- i en el seu si hi va haver sempre posicions molt diverses. "Possiblement hi va haver algun catalanista feixista, però es pot assegurar que no ha existit mai un catalanisme feixista", afirma. El jove investigador esmenta la recerca El catalanisme davant el feixisme, editat per Gregal, amb Enric Ucelay da Cal i Arnau González Vilalta, entre d'altres, que tanca el debat.
La fi de la Guerra Civil obre un altre període. En els primers anys de la dictadura, el Front Nacional de Catalunya, on conflueixen molts dels joves d'Estat Català, ocupa un terreny semblant i és una de les organitzacions més actives de l'antifranquisme. Però les caigudes massives a mans de la policia dels anys 1943 i 1947 deixaran malmès el Front. Estat Català perviurà, però serà ja una altra història en unes circumstàncies ben diferents.