Jesús Conte ha treballat de periodista i consultor en comunicació. Va ser treballar en diversos mitjans, de Cambio16 a El Observador. Fou cap de premsa de Convergència Democràtica de Catalunya entre 1983 i 1987, i del president Jordi Pujol en els anys finals del seu mandat (1998-2003). També ha dirigit la seva empresa, ConteBCN Comunica. Als 71 anys, publica A les dues bandes de la trinxera (Trípode), on repassa una trajectòria que té el seu punt fort en la seva relació amb Pujol, a qui veu rehabilitat.

Aquest llibre són unes memòries?
No, seria molt agosarat i no crec que ningú estigui esperant les memòries de Jesús Conte. Són uns apunts de mig segle de professió, tant com a periodista de batalla com de responsable de comunicació d’institucions. He viscut mil-i-una batalles i em semblava interessant traslladar-les al lector en general com a les noves generacions de periodistes que poden pensar que tot és bufar i fer ampolles. La veritat és que hi ha moments que les passes magres per aconseguir una informació.  

Va estar 1.939 dies de cap de premsa del president Pujol. El primer dia a Palau no va ser acollit, podríem dir, amb escalf. 
Coneixia la Carme Alcoriza, secretària del president, que imagino que devia estar molt ocupada en aquell moment. Em va fer una recepció molt freda. Aquest capítol l’he escrit a partir d’un dietari que vaig fer aleshores durant uns mesos. Recordo que Alcoriza i Carles Duarte em van presentar el president Pujol, i aquest va dir: “No, si el conec al Conte. Només té un problema: que ve de fora”. La primera al front. Jo el coneixia de quan vaig ser cap de premsa de Convergència Democràtica, els anys 80. De fet, ens coneixíem des del tardofranquisme.

Com era treballar amb Pujol?
Ara em ve al cap una anècdota de quan es va incorporar a Palau un alt càrrec que provenia d’un altre departament i va comentar que necessitava un mes de rodatge. Li vaig dir: “Aquí no hi ha un mes de rodatge, però aquí ja es ve rodat”. Allò era una màquina engreixada i no hi havia un dia de calma. Com era treballar amb Pujol? Donava una gran autonomia. Què controlava molt? Sí. Coneixia tota la programació de TV3. Sabia que els Ferrocarrils de la Generalitat anaven a Sant Cugat cada sis minuts. 

No feia aquesta sensació.
Ho dic al llibre. En tots aquests dies que vaig estar amb ell, només una vegada em va indicar que estava fent una nota de premsa. Era sobre la sortida del Govern de Josep Antoni Duran Lleida. Li vaig dir que no l’havia de fer ell i que faríem una nota amb un to similar al que es feia davant qualsevol canvi de conseller. Sense donar-li més importància, que era també el que ens convenia políticament. La gent tenia la imatge que no sortia un paper de Palau sense que Pujol ho controlés, però no és veritat. 

Però per mi era una dedicació de 24 hores. Vaig arribar a aterrar el matí a Barcelona venint de Nova York, anar a casa, dutxar-me, canviar de maleta i volar cap a Egipte. Amb canvi de clima inclòs. Però ho gaudia. Jo m’ho he passat molt bé. He fet el que m’agradava. I he vist els toros de la política des dels dos costats de la trinxera. He calculat que en els sis anys que vaig ser a Palau vaig dormir fora de casa un any. La resta a casa i la major part dels dies també sopava a casa. 

Va viure les darreres eleccions en què Pujol va ser reelegit. Durant el recompte va semblar possible que es produïa un tomb i Pasqual Maragall podia sumar. 
En un moment donat el PSC guanyava tant en vots com en escons. L’endemà li vaig dir a Xavier Pomés, conseller de Governació i responsable de donar les dades, que va tenir el país adormit mitja hora perquè durant una estona no es van saber dades. Recordo que em va contestar: “Soc un anestesista-reanimador”. 

Hi va haver molts nervis aquella nit?
Diria que no perquè els partits, si més no CDC, tenien detectades les taules termòmetre de les quals els interventors envien els resultats de les 100 primeres paperetes. Aquest processament el teníem i recordo haver dit a algun periodista amic com quedaria l’hemicicle. I ho vaig clavar. No jo, el partit. En canvi, en la nit del recompte de les municipals del 1987, semblava que Josep Maria Cullell podia arrabassar l’alcaldia a Maragall perquè podien entrar 3 regidors del CDS, cosa que no va passar. Aleshores sí que hi va haver nervis, però va ser poca estona.   

Explica que quan el president del COI, Juan Antonio Samaranch, va dir allò de "A la ville de…", l’ambient a la seu de CDC no va ser molt eufòric.
Parlo de l’àmbit dels treballadors, no de la cúpula. Perquè el mateix president Pujol va parlar amb Leopoldo Rodés i Josep Lluís Vilaseca perquè convidessin tots els membres del COI. Es va implicar molt. Recordo que Pujol explicava que François Mitterrand no va fer-ho amb la candidatura de París. L’alcalde era un rival seu, Jacques Chirac. 

Va viure a Palau les eleccions del 2003, ja amb Artur Mas de candidat i de les quals sortiria el primer tripartit. Explica que al Govern i a Convergència es confiava a pactar amb ERC. 
Crec que hi va haver gent que es va creure el que molts catalans pensaven. Molts exvotants de Pujol van creure que eren molts anys de CiU i es volia canviar d’aires, i van votar ERC pensat que després pactaria amb Mas. Aquesta confiança també la va tenir el Govern sortint. L’endemà de les eleccions ja hi va haver contactes amb papers amb dirigents d’Esquerra mentre que alhora ja es negociava el Pacte del Tinell. Jo no ho vaig escoltar directament però sí que em va arribar que hi va haver gent a Palau que va pronunciar la paraula "traïdors!" referint-se a ERC.

El dia que Pujol va sortir de Palau, poc després de la presa de possessió de Pasqual Maragall, eren pocs a acomiadar-lo.
Sí, al pati d’entrada. Érem una dotzena, sent generosos.

Vostè es va tancar al despatx una mica dolgut, pel que explica.
Em va saber greu aquell comiat, amb poca gent i escoltar alguns crits quan va travessar la plaça de Sant Jaume. No calia. Em va semblar injust. Crec que tothom coincidirà en què la construcció nacional de Catalunya respon als 23 anys de mandat de Jordi Pujol. Vaig anar al despatx, sí, i se’m van escapar algunes llàgrimes. 

Considera en el llibre que quan el president Salvador Illa va rebre Pujol va suposar una plena rehabilitació. 
Crec que sí. Jo he contribuït, junt amb altres excol·laboradors del president Pujol, a donar-li suport personal i moral, organitzar algun dinar, vam organitzar un acte el 2018 amb unes 300 persones, hem anat al Tagamanent amb ell. Però, institucionalment, no s’havia fet. Durant els primers anys després de la confessió, fins i tot exconsellers seus l’evitaven. La consellera Victòria Alsina va ser la primera de trencar el foc convidant-lo a una commemoració del Patronat Pro Europa. També Jaume Giró ho va fer. 

Però faltava el president. I el president Illa va tenir la valentia de convidar-lo a Palau. Institucionalment ja està rehabilitat. Socialment ho està molt. Potser la seva família no, però ell sí. No podem negar el que ha fet pel país i molts, veient el que ha vingut després, el trobem a faltar. Queda el procés judicial, que per una persona de 95 anys és un tràngol. El novembre veurem.  

Vostè ha estat en moltes iniciatives per rehabilitar-lo. Una s’anomenava "Salvem les parets mestres de la casa noble".
Era l’expressió que fèiem servir en clau. D’actes de recuperació de la seva figura se n’han fet diversos. Un que volíem fer al Romea no va ser possible, el 2017, perquè el mateix Pujol ho va desaconsellar perquè no fos entès com una provocació a la justícia.  

En el llibre ha escrit que no seria jutjat, però ja hi ha data fixada.
Sí, ara ja és al caure, aquest novembre. Jo he dit públicament que el judici no s’arribaria fer perquè dubto que de Jordi Pujol, personalment, en puguin treure res de punible. Si tot del que se l’acusa és la deixa, és ell qui ho ha dit i deu estar prescrit. I, sobretot, el ridícul de l’Estat serà tan gros després de tots els milions que s’han dit que l’hauran d’absoldre. Han estat esperant que se’n vagi d’aquest món, però el president aguanta. Ara ja no estic en condicions de dir que no se’l jutjarà. 

Creu que no se li pot retreure res?
Això d’organització criminal és el que tinc la sensació que no s’ha produït. El conec, és una persona molt austera. Quan era a Banca Catalana, donava crèdits a entitats que després es va demostrar que no eren solvents i va perdre molts diners. Ell no és amant ni de cotxes de luxe, joies o grans dinars a restaurants Michelin.

També es pot ser auster i avariciós. O que tu no ho siguis, però els teus sí. 
Jo només puc respondre del president Pujol. No poso la mà al foc per altres persones. Del que estic convençut és que el president Pujol morirà rehabilitat. Hi confio i ho desitjo. El dia que mori ha de ser vetllat al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat.

Home, serà així.
Fa uns anys no estava tan clar. Tinc raons per dir-ho. Però em consta que amb el president Illa això no serà un obstacle. 

En el llibre explica que ha estat apoderat de Junts en diverses eleccions.
Jo no he militat mai en cap partit perquè així un periodista té més independència. De Gaulle deia allò que "el problema dels independents és que no sabem qui els paga". 

Com veu aquest espai postconvergent ara?
Va ser una llàstima la fractura entre el PDECat i Junts. Si a això afegim que hi ha un partit que es diu Convergents, amb Germà Gordó, hi ha Demòcrates, hi ha Units, dels que venen d’unió i ara estan coaligats amb el PSC. Hi ha diverses sigles i això divideix el vot. Hi ha qui diu que han de canviar els lideratges, però també Esquerra té el mateix lideratge. Jo, que no soc d’extrema esquerra, vaig considerar útil l’espai de Podem per fer una sacsejada. També si Ciutadans hagués estat un partit liberal com el que va intentar Miquel Roca i no derivés en una força anticatalana. Aquest espai que diu potser necessitaria una sacsejada. 

De Junts hi ha temes que no entenc, com el seu rebuig a la reducció de jornada. Tampoc veig aquestes enquestes que mostren ERC obtenint molt més bon resultat que Junts. Que jo sàpiga, ni els acords de Ginebra ni els de Brussel·les ni els que s’han fet aquí han tingut resultats tangibles.   

Vostè va ser qui, com a periodista, va publicar una gran exclusiva el 1989: que Salvador Dalí desheretava la Generalitat.
Jo aleshores treballava a Cambio 16. El titular el van posar aquí, però era aquest: "Dalí deshereta Catalunya". Allò va caure com una bomba. Vaig parlar amb el conseller de Cultura del moment, Joaquim Ferrer, i no sabia res. Una altra cosa és la interpretació que va fer l’estat espanyol d’aquesta herència. Perquè Figueres continua sent part integrant de l’Estat, però el fons Dalí va anar molt bé per guarnir el Reina Sofia, on hi ha moltes de les millors obres dalinianes, com també n’hi ha del llegat Miró. 

Hi ha famílies que a canvi de pagar menys impostos han llegat obra. En el cas de Dalí, gratis. Hi ha més peces a Figueres, sí, però si mirem el valor d’assegurança de l’antològica que es va fer a París, obres emblemàtiques com El gran masturbador o El enigma de Hitler s’han quedat a Madrid. El gran beneficiari va ser el Reina Sofia.