Sempre he tingut un interès, un afecte i una debilitat especial per Portugal, cosa que em va dur, ja fa anys, a aprendre’n la llengua i a conèixer-ne els aspectes més destacats de la cultura i la història, de manera que em sento molt lligat a aquest país, amb episodis que són també part de la meva pròpia vida. En l’informe policial del meu casament -el 1975, quan tenia 23 anys-, hi constava, com a element sospitós, que s’hi havien repartit clavells vermells als convidats... Quan estava en política, jo ho feia sempre al final de tots els mítings de campanya electoral. I, quan en una emissora de ràdio, en una entrevista d’aquestes disteses que es feien abans, em feien escollir algunes cançons que m’haguessin marcat per sempre, no dubtava a fer-hi figurar, al costat d’un parell més, Grândola, vila morena. Som fills d’una generació que va passar de la dictadura a la llibertat, que va patir el desengany de la transició, però que no ha renunciat al somni. A cap somni.
Ara, amb motiu dels 50 anys de la Revoluçao dos Cravos, m’he tornat a emocionar veient alguns vídeos actuals i d’altres de fa mig segle, de la gent omplint els carrers de Lisboa d’alegria, de festa i d’esperança. El darrer 25 d’abril, ha estat impactant de veure tot el parlament portuguès, amb els parlamentaris de tots els colors a peu dret, cantant Grândola, vila morena, mentre els diputats de l’extrema dreta abandonaven la sala de plens de la cambra. No m’estranya, tenint en compte la potència i la claredat del missatge que continua tenint la cançó que Zeca Afonso divulgà més que ningú. Tots els membres de cultura democràtica del Parlament, cantant alhora la mateixa cançó, és un gest que expressa molt bé que els grans moments de la història només són nacionals si tenen la majoria de la nació com a protagonista, per damunt de la rigidesa, sectarisme i curtesa de mires que ben sovint amaren la quotidianitat de les diverses sigles. Transversalitat, se’n diu ara, d’això...
En el preàmbul de la constitució de la República portuguesa, que entrà en vigor el 25 d’abril de 1975, podem llegir-hi: “L’Assemblea Constituent proclama la decisió del poble portuguès de defensar la independència nacional, de garantir els drets fonamentals dels ciutadans, d’establir els principis bàsics de la democràcia, d’assegurar la primacia de l’estat de dret democràtic i d’obrir camí cap a una societat socialista, des del respecte a la voluntat del poble portuguès i amb vista a la construcció d’un país més lliure, més just i més fratern”. I, a l’article 7.3. de la mateixa constitució, s’hi afirma: “Portugal reconeix el dret dels pobles a l’autodeterminació i independència i al desenvolupament, així com el dret a la insurrecció contra totes les formes d’opressió”.
Tant el preàmbul com l’article favorable a l’autodeterminació dels pobles s’atribueixen al lluitador socialista i antiimperialista Manuel Alegre, el poeta viu més cantat pels músics portuguesos i gran amic del nostre país i de la nostra cultura. El recordo ja fa anys quan, tot sopant també amb Mário Soares, va dir-me amb to de complicitat i satisfacció, mentre allargava la mà cap un punt llunyà de la nit lisboeta: “Veus, allà baix? Allà va ser on les naus portugueses vam enfonsar els vaixells del Regne de Castella!”. I, això dit, vam continuar parlant de poesia, sobretot de Salvador Espriu, a qui tant admirava. Sé que, aquests darrers anys, ha tingut gestos de simpatia cap a nosaltres i el moment col·lectiu de canvi nacional que vivíem.
Alegre va ser dos cops candidat a la presidència de la república portuguesa i, a l’exili algerià, combaté la dictadura salazarista des de les ones de Ràdio Alger i com a militant del Front Patriòtic d’Alliberament Nacional. Com a candidat, ordenà que en els seus mítings hi onegés sempre la bandera nacional del seu país, convençut que no se’n podien regalar els símbols col·lectius a la dreta perquè se’ls acabaria quedant tots, com si només fossin seus. En general, l’esquerra portuguesa ha estat innovadora en molts àmbits i en tots els partits hi ha personalitats amb simpaties procatalanes ben clares, de manera particular en el Bloco de Esquerda, que ha dut la nostra causa al parlament portuguès, on ha denunciat la repressió espanyola.
Teixeira de Pascoaes, el poeta modern més important abans de Pessoa, afirmava el 1919: “La paraula Catalunya té per a l’oïda portuguesa una entonació fraterna que ve de lluny...de 1640. La història agermana els dos pobles”. Llavors, Madrid no podia fer front a dues guerres alhora i prioritzà retenir Catalunya, moment de debilitat i crisi que fou aprofitat pels portuguesos per restaurar la sobirania perduda i separar-se definitivament d’Espanya. Revisant papers de fa vint anys, hi veig que Catalunya era el principal proveïdor i el primer inversor ibèric a Portugal i, també, la tercera destinació peninsular dels productes portuguesos, a molt poca distància de Madrid i de Galícia. Sorprenentment, la nació peninsular més allunyada de la geografia portuguesa és la més pròxima en l’activitat mercantil i les relacions econòmiques. Ens interessa, doncs, Portugal, per molts motius, i no tan sols econòmics. També culturals. També polítics.
En una península multipolar, que ni comenci ni s’aturi a Madrid, els nostres dos països, hi tenim un paper clau a jugar. Precisament per aquest motiu, Portugal hauria de seguir amb una atenció privilegiada l’evolució de la situació institucional a Espanya. Amb una Catalunya independent, Portugal es trobaria més còmode a la península i menys amenaçat en els seus interessos nacionals, més tranquil, sòlid i segur en el seu ésser nacional. Amb una Espanya més uniforme, més centralista, girant tan sols, en exclusiva, al voltant del pol politicoeconòmic de Madrid, Portugal hi sortirà perdent sempre. A tots ens convé, doncs, passar del pol únic de Madrid o d’Espanya, a l’espai multipolar de Lisboa, Madrid i Barcelona, com a mínim.
Quan des d’Espanya diuen que el dret a l’autodeterminació no apareix en cap constitució del món, Portugal, que té Espanya com a únic estat fronterer, en desmenteix l’afirmació. Hem d’aprendre moltes coses d’aquest país atlàntic de cultura mediterrània. La seva transició a la democràcia no va tenir res a veure amb l’espanyola, començant pel paper de l’exèrcit, llavors i ara. I va ser el ministre socialista Mário Soares qui coordinà els acords amb els països colonitzats per Portugal per assolir-ne la independència. Ben al contrari del paper llastimós d’Espanya i el seu exèrcit, que fugiren del Sàhara Occidental i hi deixaren via lliure a la dictadura marroquina, mentre el socialista F. González mentia vilment al poble sahrauí i el socialista Pedro Sánchez n’ha reblat, ara, el clau reconeixent-ne la marroquinitat del territori, als antípodes de l’actitud dels socialistes portuguesos amb les seves colònies.
Amb una actitud fatxenda que forma part del seu ADN, Espanya acostuma a mirar Portugal per damunt de l’espatlla, amb uns aires evidents de superioritat i, sovint, d’un cert menyspreu i tot. El problema nostre, però, és que no mirem Portugal de cap manera. Els ibèrics de la perifèria hem viscut girats d’esquena els uns als altres, amb relacions escasses i coneixements mutus encara més febles. Per què mai no ens hem relacionat, interessat i conegut prou? Per què aquest desconeixement tan gran entre uns i altres? Per què aquesta ignorància tan colossal que Catalunya té de Portugal i Portugal de Catalunya?
Curiosament, el càrrec internacional més destacat d’un espanyol va ser militar i el va ostentar Javier Solana, el 1995, quan esdevingué secretari general de l’OTAN, després que el seu partit, el PSOE, fes tots els papers de l’auca sobre aquest organisme militar, primer en contra i, finalment, a favor. Portugal, en canvi, amb una població de deu milions i mig d’habitants, en contrast amb la cinquantena que ja frega l’Estat espanyol, té en la persona del socialista António Guterres el secretari general de l’entitat diplomàtica Nacions Unides, home decidit en la lluita contra el canvi climàtic i les injustícies. Una expressió magnífica dels valors col·lectius majoritaris de cada poble...