El panorama actual de l’independentisme, tant polític com cívic, es caracteritza per dosis elevades de desorientació, al si de la societat, entre els molts milers de persones que continuen simpatitzant amb aquesta causa, és a dir, amb l’horitzó d’una nació catalana lliure, sobirana i independent. El desconcert innegable es tradueix amb una disminució evident en l’exteriorització del fervor públic, un cert escepticisme quant a la capacitat dels dirigents actuals de conduir la situació a bon port, pràctiques conscients d’abstencionisme electoral i incomprensió per com es pot avançar sense disposar d’una estratègia clara i compartida pels actors polítics, amb capacitat de generar complicitat social i assolir així l’hegemonia cultural que faci possible la victòria.
La fatiga civil, doncs, no és gens estranya tenint en compte la situació, però no sembla gaire sensat que a una realitat adversa hi afegim, encara, més elements nocius. De vegades, fa l’efecte que alguns compatriotestroben plaer en la negativitat, en un continuat exercici de masoquisme nacional, mitjançant el qual es rabegen assenyalant, exclusivament, tot allò que no funciona, sense entrar mai a valorar els aspectes positius de la mateixa realitat social. N’hi ha prou que algú proposi blanc perquè, a correcuita, algú que fins aquell moment no havia badat boca ni plantejat res, li salti a la jugular advertint-lo que no hi ha més camí que el negre, sense més ànim aparent que tocar allò que no sona.
Existeix, malgrat tot, una massa crítica prou important per a no estar sempre a punt de llençar la tovallola; centenars de milers de persones que voten forces polítiques que, formalment, es reclamen independentistes; milers de ciutadans que són membres d’entitats cíviques i culturals arreu del país, i que contribueixen amb una quota regular al seu funcionament; catalans que dediquen una part del seu temps personal a dirigir el teixit associatiu i que ho fan no com una sortida professional, que no ho ha estat mai fora de la política, sinó com un veritable compromís cívic, nacional, sobretot si es té en compte que tots ells tindrien una vida més tranquil·la si es dediquessin a la seva feina o aficions. S’hi impliquen, doncs, i és d’agrair, només per consciència nacional i compromís cívic.
Així i tot, no falten mai els que ho troben tot malament i dediquen les seves energies no pas a combatre els adversaris del país, sinó a criticar, insultar o menystenir els esforços d’aquells que, amb més encert o no tant, estan actius intentant tirar endavant la seva idea de país. “No tot el que és català és bo” ens deia Jordi Carbonell, de qui enguany commemorem el centenari, però tampoc no és sempre dolent tot el que és català. La facilitat que tenen alguns per a la desqualificació d’altri és extraordinària, immensa, colossal. La capacitat d’autodestrucció de l’independentisme català és de dimensions gegantines. Per poc que badem, al final resultarà que serem tots una colla de covards, botiflers i traïdors, adjectius que s’empren amb una facilitat qualificadora que fa esfereir.
És cert que, a la política, sempre s’hi ha trobat gent la professió de la qual no és fàcil d’establir, sobretot perquè no ha fet mai res fora d’aquest àmbit, però és del tot injusta, per falsa, la generalització d’aquest estatus a tothom que fa política, amb la cantarella injuriosa de recórrer als tòpics de “la pagueta”, “les poltrones”, etc., sobretot quan hi ha gent que no té cap necessitat de dedicar-hi el seu temps personal, ja que viurien molt millor de la seva feina, en la qual no són pocs els que han destacat amb èxit professional i consideració pública. Crida l’atenció, a més a més, que, ben sovint, els que reparteixen llenya patriòtica a tort i a dret, blasmant el que fan els altres talment summes sacerdots de la catalanitat, són del tot incapaços de presentar cap alternativa creïble, ni un sol camí apte per ser recorregut amb possibilitats d’èxit.
Malauradament, però, això ja ens ve de lluny. El mateix president Macià, a qui avui ningú no qüestiona, va ser qualificat de “traïdor" el 1931, i, l’any següent, el futur cap del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, Jaume Miravitlles, publicava el llibre Ha traït Macià?, mentre els catalans d’Amèrica, representants del catalanisme més irreductible, van reclamar-li la bandera amb què l’havien obsequiat uns anys abans, brodada per dames catalanes de diferents entitats establertes al nou continent. En aquest país, doncs, ningú no sembla poder deslliurar-se del mal fat de la traïdoria...
El 1935, l’iniciador de la demografia catalana, l’economista figuerenc Josep Antoni Vandellòs, publicava Catalunya, poble decadent. Dos anys abans, el sastre vendrellenc Josep Casals i Freixes, juntament amb l’activista borgenc Ramon Arrufat i Arrufat, tots dos membres d’Estat Català, editaven l’obra Catalunya, poble dissortat. El tema de la dissort és un recurs sovintejat en altres autors, com el tarragoní A. Rovira i Virgili, que, el 1939, afirma: “De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut”. I Salvador Espriu, el 1954, escrivia: “Car soc també molt covard i salvatge/ i estimo a més amb un / desesperat dolor/ aquesta meva pobra, / bruta, trista, dissortada pàtria”. Encara ara fa quatre dies, el 2017, l’economista Josep Vergés ha publicat una visió dels anys durs del franquisme, amb el títol Un país tan desgraciat.
No és qüestió que abracem un optimisme sense fonament, ignorants de la realitat, perquè això només condueix al desastre col·lectiu. Però també ens hi aboca, potser de manera imperceptible, no bellugar-nos de la frustració permanent, del pessimisme crònic i de la manca d’esperances. L’ampolla mig buida és l’expressió científica que l’altra meitat és plena. Un país dissortat, on qui no és botifler és perquè és traïdor, és un país que fa pena i al qual ningú no vol apuntar-se, perquè a ningú no plau pertànyer al bàndol dels perdedors i on tothom es baralla amb tothom.
Deixar la negativitat i abandonar el derrotisme són imprescindibles per començar a refer-nos. I, alhora, augmentar el sentit crític en to positiu, amb ànim constructiu i esperit col·laborador amb altres que tenen, com a horitzó final, el mateix somni nacional: sortir al mapa dels pobles lliures, amb el seu propi color, i no pas camuflats amb els colors d'altres. L’esperit constructiu és, finalment, una decisió personal.